Confessions d'un superior (I)

L'experiència a Kampala és una novetat per a mi perquè, encara que estiguem parlant d'una realitat petita, és la primera vegada que soc el responsable d'una comunitat. I m'atreviria a dir-vos que, tot i que la realitat dels slums és dura, el repte més gran que tinc soc jo mateix.

Sempre havia tingut algú per sobre meu ben a prop, o més d'una persona. Ara tinc: l'Abat de Montserrat, però lògicament a milers de quilòmetres de distància; també un supervisor i l'arquebisbe de Kampala, però la relació és poc habitual; i el meu pare espiritual viu a Roma.

Em fa un cert vertigen adonar-me del munt de decisions que podria prendre per mi mateix en relació a altres persones i, segons com, de la impunitat d'algunes d'aquestes opcions. Això em porta a pensar en la gran importància d'actuar amb responsabilitat i maduresa. 

Penso que, d'una banda, podria ser més còmode tenir algú per damunt ben a prop. Però d'altra banda, també constato que començar una comunitat des de zero m'ha donat una llibertat per crear que em sembla preciosa. Tinc tot el bagatge de la tradició, però via lliure per imaginar, provar i construir. Recordant sempre el salmista: "Si el Senyor no construeix la casa, és inútil l'afany dels constructors".