Aquestes setmanes que les escoles fan vacances hem anat acollint joves a la "House of the Good Samaritan": alguns que es plantegen consagrar la seva vida a Déu quan siguin més grans, altres que viuen als slums i han vingut a compartir allò que viuen, i altres que ens han visitat des d'altres indrets d'Uganda. Molt de moviment dins la casa, però bonic.
Un dia vam rebre per unes hores aquell nen petit a qui li van desaparèixer els pares, i que forma part del programa de beques d'El gra de mostassa. És un nen de poquíssimes paraules, segurament per timidesa. Vam intentar que se sentís ben acollit: li vaig explicar coses, vam jugar a bitlles amb els joves de la casa, i penso que probablement va ser la primera vegada que menjava pollastre a la seva vida (per la manera com se'l mirava abans de començar-lo a menjar). No és expressiu (penso que també per timidesa), però em va semblar que havia gaudit molt.
Ell ve sovint a la Missa del matí amb aquella senyora que dona suport a l'àvia. Fins ara, sempre que hi era em venia a saludar i potser a algú més. Però ara passa per tot el banc i ens saluda a tots un per un donant la mà. Penso que és una manera d'agrair o d'expressar-nos com de bé va estar aquell dia amb tots! Per un nen que és tímid, no és poca cosa.
Sabent que depèn d'una àvia que no té una salut de ferro i ja és gran, també que no té cap més parent que se'n pugui fer càrrec i, a més, que viu en un entorn on hi ha droga (pel que ens ha arribat)... penso que és bo que estigui familiaritzat amb nosaltres per si un dia convé que l'ajudem més enllà de la beca escolar. Si aquest dia arriba (esperem que sigui molt enllà, perquè l'àvia el cuida molt bé!) penso que podem fer una bona col·laboració amb la senyora de la mateixa zona dels slums que dona suport a l'àvia.
A la foto, amb una samarreta del Girona i una pilota inflable que li vam regalar.
Feliç de veure que aquest nen pot tenir un futur millor gràcies a la feina que esteu fent amb les beques.
ResponEliminaQuan et llegeixo em dóna la sensació que tot és de color de rosa, ho poses tan fàcil... Estic segura que no és rosa ni fàcil, les seves dificultats es deriven de la extremament dura vida que tenen i per tu ha de ser molt complex lligar-ho tot!!!
ResponEliminaMoltes felicitats Sergi per la teva capacitat de moure't en tants camps!!! Prego perquè així continuï!!!
Crec que tens raó amb el que dius, Marta. No és sempre fàcil, però és una benedicció
EliminaAquestes petites històries de la vida quotidiana que expliques, Sergi, estan plenes d'una gran humanitat. Tan pels qui passen per la "House... com pels qui viuen als slums sou una benedicció! Cuideu-vos molt!
ResponElimina