diumenge, 20 de juliol del 2025

La mort d'un alumne


Aquest divendres a la nit va morir un alumne de l'escola d'oficis. Es deia Mohammed i era un bon noi. Es va trobar malament, i en menys de dues hores ja era mort. No li van poder donar l'assistència que necessitava essent asmàtic. A Europa estic quasi segur que s'hauria pogut tractar i salvar.

Pel nom ja podeu suposar que era musulmà. Parlant de les nostres creences, no fa massa em va dir que li agradava venir a la missa de l'escola per les meves prèdiques. Ell era un musulmà convençut, però aquí Uganda a vegades es veuen coses per l'estil. Per a ells, l'important és creure en un Déu tant si li diuen Déu com Al·là. Havíem parlat de visitar conjuntament la mesquita de Tororo, i de trobar-nos amb el cadi de la zona (que és una mena de bisbe per a ells).

Era el líder de la tribu dels Karamojong a l'escola. I aquest dissabte justament teníem el Cultural Day, que és la festa anual de les tribus en la qual cada cultura mostra la seva dansa. Ell s'havia implicat en la preparació. S'ha hagut de suspendre, i hi havia un ambient de tristesa general i de dol.

Dimecres celebrarem una missa en memòria d'ell. Descansi en Pau.

dijous, 17 de juliol del 2025

El vestit com a dignitat


Des que va arribar a Tororo, en Pep Sentmartí s'ha implicat en el cor de l'escola de l'oficis. I des de fa un temps, vam crear la figura del "patró del cor" com una manera de consolidar el seu rol especial en aquesta activitat de l'escola. 

Va tenir la idea genial de proporcionar uns vestits per als cantaires, i ell mateix els ha regalat a l'escola després de rebre unes mostres fetes per la seva germana. Els hem posat de manera solemne aquest trimestre durant una Eucaristia (bé, tots dos som antics escolans de Montserrat i es va notar una mica en la cerimònia!). Durant la vestició, ell va tocar melodies adequades amb la gralla. 


Va ser impressionant veure com els membres del cor vivien aquest fet, i amb quina energia i il·lusió van cantar aquell dia i els dies posteriors. Alguns venen de procedències molt i molt senzilles, i és bonic constatar com l'ús d'un vestit que els unifica a tots pot donar dignitat a la persona. 

Un últim detall, però no menor: en Pep va tenir la pensada que els fessin els mateixos estudiants. I així va ser: les alumnes del curs de sastreria són les qui els van confeccionar.

dimarts, 15 de juliol del 2025

Desconcert


Fa uns dies un amic em deia com el desconcerten alguns líders mundials per la manera com prenen decisions que tenen conseqüències tan devastadores per a molta gent. Bé, em sembla que molts tenim aquest desconcert.

Però li vaig afegir que darrerament també em sotraguegen molt aquelles situacions no provocades pels humans, com per exemple el sofriment i la mort de l'Elvis. No entenc com pot ser que la vida arribi a ser tan despietada amb una criatura que no havia tingut temps de fer res dolent. 

No em provoca dubtes de fe. En el sentit que no m'imagino Déu com un ésser llunyà i absent de les coses humanes, sinó com una presència que se serveix de tot allò que és humà per manifestar-se. Déu era en la mare de l'Elvis quan ella va passar tantes setmanes vint-i-quatre hores al seu costat. I sí, malgrat la meva indignitat, també era en mi quan els ajudava. Déu és l'Amor-en-acció.

No entenc per què el sofriment tan terrible que pateixen algunes persones. Ja fa anys vaig arribar a la conclusió que no arribaria a entendre-ho mai. Però em sembla que Jesús tampoc no va donar una resposta teòrica a tot això. Va donar una resposta pràctica: allà on hi havia sofriment, posar-hi amor. I em va semblar que amb això ja en tindria prou per caminar.

En el desconcert, a vegades convé continuar caminant. Amb confiança en aquella Llum que altres vegades hem vist ben clara.


Foto: Núria Casals i Pep Clotet

dissabte, 12 de juliol del 2025

L'Elvis s'ha mort


Aquests darrers dies no tenia ànim d'escriure. Dimecres va morir l'Elvis, i a més he estat malalt amb "typhoid" (febre tifoide). Vaig organitzar que poguessin portar el cos i la seva mare fins a Tororo, i els vaig anar a veure dijous. Va ser segurament un dels moments més durs de la meva estada a Uganda: abraçar una mare desconsolada per la mort del seu fill petit. Vam plorar, vam pregar, i ella va explicar a la gent el que havia fet per ells. Estan molt agraïts.

Ell tenia una cara serena. Cada vegada que el visitava a Kampala era molt dur, sortia aixafat. Ell s'anava afeblint i quedant esquelètic. La mare, un 10: sempre coratjosa i donant-ho tot pel fill. Penso que s'agafava al més petit bri d'esperança. El nen va patir molt, i almenys ara descansa en Pau. Un angelet al Cel.

A banda d'això, diumenge vaig agafar "typhoid" per haver consumit quelcom en mal estat. Són coses que a bastanta gent d'aquí els passa de tant en tant, és inevitable. Vaig anar al metge, i després d'uns dies de tractament ja estic força bé. D'aquí dos o tres dies ja compto estar recuperat.


Foto: Jose Becerra

dilluns, 7 de juliol del 2025

Quan un vol ajudar...


M'he trobat amb dos casos que us vull compartir perquè em semblen fantàstics. L'un és un soci d'El gra de mostassa que, en lloc d'augmentar la seva quota, ha fet socis els seus dos fills! De moment els pagarà la quota, però amb l'esperança que quan tinguin recursos propis ells mateixos continuïn ajudant-nos.

L'altra és una mare de dos fills. Es va fer sòcia amb un pensament: cada mes dona una mesada als seus dos fills. I va dir que a partir d'ara a casa tindrien un tercer fill: el d'Uganda. No és un fill concret, sinó un concepte per fer aquest compromís més fort. A vegades a algú li pot semblar que un donatiu és quelcom afegit, un extra que es pot aturar quan et convingui. Però en considerar-lo com un tercer fill, el compromís esdevé més gran.

El que veig és que, quan un vol ajudar, troba les maneres més creatives per fer-ho. I això em meravella!

Els resultats ja els coneixeu: gràcies a això, persones que tenen la possibilitat d'estudiar, o d'anar al metge, o d'obtenir un impuls que ajudi la família sencera. De mica en mica, l'associació va creixent. I això ho vivim amb alegria i agraïment!

divendres, 4 de juliol del 2025

Les notes d'en Din


No sé si recordeu que algunes vegades us havia parlat de dos joves d'un poblat de pescadors de la riba del Llac Victòria. Es dedicaven a portar amb barca els veïns d'una banda a l'altra del llac, però guanyaven pocs diners. No havien acabat la Primària, i als seus 20 anys el seu desig era poder estudiar mecànica. 

Vam fer diversos intents d'empoderar-los, però una vicissitud rere l'altra ho han fet complicat. En el cas de l'Abu, continuem el pla de fa anys: cada cop que li porto una visita per anar a les fonts del riu Nil, una part dels diners li guardo jo i una família de Lleida li dobla amb vista als estudis de mecànica. S'hi va acostant de mica en mica.

En canvi, el seu company Din estava en una situació molt més vulnerable. Abans d'acabar l'any, em va arribar l'oferiment d'una beca per un estudiant i vaig pensar en ell. Gràcies a diverses persones d'Alacant, en Din avui està estudiant mecànica a la nostra escola d'oficis. 


Està molt content! A la seva vida ara hi ha esperança, i veu que té tot un futur davant seu. Ahir em va portar un informe que li han donat a l'escola pel primer trimestre. Ha tret com a resultat global un 9.4 sobre 10! I a les escoles d'aquí a vegades també posen la classificació en relació a la classe: doncs bé, ell és el 2n de 16 alumnes! 

La veritat és que només rebem comentaris positius de l'actitud de tots els estudiants que tenim becats amb les Beques Alweny. Tots estan entenent que estudiar és una gran oportunitat. Gràcies a tots els qui ho feu possible com a socis o com a donants específics d'un d'ells!

dimecres, 2 de juliol del 2025

Hi soc


Divendres va morir en Josep Maria Coll, un antic escolà de 76 anys. Vam coincidir a la Junta dels Antics Escolans de Montserrat durant uns anys, i dono fe de la seva generositat amb un gran projecte de base de dades històriques sobre l'Escolania. No puc dir que era una formigueta, sinó més aviat una formigassa! A principi d'any em va enviar un escrit ben bonic posant-me una mica al dia de la seva vida. Res no feia pensar que tindria un final tan sobtat, que ens ha agafat tan inesperadament. Però ha estat una vida ben fecunda!

Al seu estat de whatsapp, hi té dues paraules: "Hi soc". Allà on altres hi diuen: "Només trucades d'emergència" o "Estic dormint" o coses per l'estil, ell ho aprofita per fer-se disponible. Hi ha persones que amb el seu "Hi soc" fan la vida més agradable als altres, i són aquests els qui deixen un buit més gran quan marxen. 

Tant de bo sapiguem mostrar amb paraules i fets, com en Josep Maria, que "Hi som".

Vídeo: us he posat un vídeo de quan en Josep Maria era escolà el 1963, amb un solo preciós que canta ell mateix. Recordo que el seu fill Gabriel, del meu curs d'Escolania, tenia també una veu d'àngel. Una família de músics!