Un gran crit

Aquests dies he rebut per diverses vies missatges molt bonics de suport en veure com visc la lluita d'aquest nen amb el càncer. Us els agraeixo. També m'heu enviat diners, tot i que vaig dir que pensava que no caldrien. De moment, no n'envieu més perquè hi podem fer front. Els diners regulars dels socis ens ajuden en aquestes situacions.

La Pilar interpretava el meu "Quina merda" com la meva reacció davant d'un context complicat per a la curació de l'Elvis. I certament em revolta pensar que aquest nen a Europa tindria moltes més possibilitats de sobreviure. Sí, però no és només això.

Els tres evangelis sinòptics recullen explícitament que Jesús va cridar des de la Creu. És quelcom que a vegades es passa per alt, o es posa més l'accent en altres aspectes. Però des de la Creu diu aquell verset de salm: "Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?". També diu altres coses diverses, i sé que aquest verset conviu amb altres en què es posa confiadament a les mans del Pare. Però aquest verset el pronuncia, i Marc (el primer evangeli que es va escriure) ens diu que Jesús "va llançar un gran crit" (Mc 15,37). Va cridar.

Per a mi, aquest crit és profund i no és només de dolor físic. És un crit per tota la humanitat, és un clam al Pare perquè ens escolti. Des de la màxima indigència. 

I aquest és el crit de la humanitat quan es troba sumida en la màxima indigència. I aquest va ser el meu crit de l'altre dia.

Evolució de l'Elvis

Avui he visitat l'Elvis al "Uganda Cancer Institute" de Kampala. La matinada després del trasllat vam viure hores angoixants: a quarts de sis del matí la mare em va trucar que havia passat tota la nit amb oxigen, i estava perdent sang i saliva pel nas i per la boca. La infermera li deia que el nen necessitava sang, però que no podrien donar-li fins que obrís la farmàcia (suposo que de l'hospital). Quan finalment el metge i infermeres hi van poder intervenir, el van estabilitzar.

Està en una sala amb un bon número de nens malalts, uns quants amb protuberàncies importants. Ara està sempre connectat amb oxigen, i li donen morfina. Tot i així, m'ha dit que té dolor.

La mare es veia optimista, perquè diu que ha guanyat pes respecte l'altre hospital. Però jo l'he vist amb la mirada força perduda i amb dificultats per respirar. Demà li comencen a fer quimioteràpia, els metges diuen que el càncer s'ha escampat als pulmons. Li he dit a la mare que la millor medicina per al nen és la seva presència constant al seu costat. I li he donat una petita joguina que havia rebut de Catalunya.

Diuen que mentre hi ha vida hi ha esperança, però la seva vida penja d'un fil. Quina merda...

El nou bisbe de Lleida

Amb el nomenament del bisbe de Sant Feliu vaig expressar la meva alegria i vaig dir que ignorava qui estava darrere d'aquests darrers nomenaments episcopals que em sorprenien agradablement. Ara sabem que el màxim responsable (a part del Papa Francesc, que tenia l'última paraula) era Robert Francis Prevost, actual Papa Lleó! 

Doncs continuem en la mateixa línia amb el nomenament del nou bisbe de Lleida! Deixeu-me compartir una anècdota simpàtica. Tot just fa dos mesos en Dani Palau em va escriure per demanar un article per una revista. I aleshores jocosament em va dir: "I torna". Aleshores li vaig contestar: "Espero que et facin bisbe, però no delegat de missions!". 

Aquest dimecres, amb la notícia del nomenament, òbviament vaig sucar-hi pa amb un nou missatge. Però estic content. En primer lloc, perquè em sembla una bona persona, i això és important! Amb una bona formació intel·lectual, però ben proper a la gent. I amb una sensibilitat que em fa l'efecte que és el que necessita l'Església en els nostres dies. 

Preguem per ell, i felicitem l'Església de Lleida per aquesta notícia!

Trucada intercontinental

Avui hem gaudit a la classe d'Espiritualitat Monàstica que dono als novicis. Hem fet una videotrucada amb Sudamèrica i Europa al mateix temps. Penso que per a aquests joves ugandesos era quelcom insòlit. 

El tema era la Lectio Divina, i vaig demanar a un laic del moviment benedictí Manquehue que ens en pogués parlar. Vam preparar preguntes, i ell va proposar que se'ns hi afegís un jove anglès per compartir la seva experiència. 

Altres vegades us he parlat del tresor que per a mi és la Lectio. Avui, quan ja havíem acabat la videotrucada, un novici ha fet notar com es percebia que el participant xilè (que ha fet Lectio durant 40 anys) parlava des d'una llarga experiència. I té raó. "Del que sobreïx del cor, en parla la boca" (Lluc 6, 45).

M'ha fet pensar que, encara que un sàpiga moltes coses, i fins i tot hagi estudiat teologia, això no li garanteix conèixer a fons la Paraula de Déu. Perquè conèixer-la implica assaborir-la, deixar que et parli i que t’interpel·li, que t’arribi al fons del cor i el transformi.

Fem el que puguem

L'Elvis té 9 anys, i està ingressat en un hospital després que li hagin amputat una cama. Tenia càncer al genoll força avançat. A través d'un exalumne de la nostra escola, la família va saber de mi i em van contactar perquè no poden pagar ni l'operació ni el tractament. Han donat ja tots els diners que podien. 

Avui els he visitat a Kumi per parlar amb el metge, la mare i el nen. El metge diu que l'haurem de portar al "Uganda Cancer Institute", de Kampala. Com que li han hagut de posar oxigen vàries vegades, demanaré que hi puguem anar amb ambulància aquesta setmana. El doctor creu que pot tenir altres òrgans afectats pel càncer, i que li hauran de fer quimioteràpia. 

L'he vist molt prim i dèbil. El nen li ha preguntat a la mare si podria tornar a jugar a futbol, i la mare li ha dit que sí. Tot plegat et deixa el cor encongit. Sortint d'allà he pensat: "Tinc fe en Déu, però hi ha coses que no podré entendre mai".

Pagarem el que convingui per intentar salvar-li la vida. No sé què passarà, però ho hem d'intentar. Tenim el fons d'Ajuda mèdica, i ens han dit que la quimioteràpia serà molt cara però penso que la podrem afrontar.

Gràcies a tots els qui amb els vostres donatius feu possibles accions com aquesta!!

Jeremies, fort o fràgil?

Quan pensem en Jeremies, suposo que és fàcil imaginar algú amb molt caràcter, i potser fins amb un aire malcarat per les paraules tan dures que dirigeix al poble com a profeta.

Per això és tan bonic poder llegir aquestes paraules seves que ens revelen una altra dimensió:

"Corregeix-me, Senyor, però amb mesura;

no amb enuig, que no en quedaria res" 

(Jr 10, 24)

El profeta podria aparèixer com a esquerp: donades les circumstàncies del poble, li toca un paper feréstec que no és massa agradable. Però aquí se'ns presenta com un xaiet, o potser encara millor com un gosset a qui han estomacat. És algú que té la consciència que ha de créixer i madurar, i per això accepta les correccions que la vida li pugui comportar. Però se sap fràgil, i demana que les proves no siguin massa dures perquè sap que no és prou fort per afrontar-les.

M'ha fet pensar que és encoratjador veure un gran profeta amb consciència de fragilitat, perquè això ens l'apropa a tots els éssers humans que estem fets també de pols. I també m'ha suggerit que és arriscat categoritzar les persones en fortes o fràgils, perquè segurament tothom té una part de cada. I, a més, no sempre la imatge que un projecta cap enfora es correspon amb la realitat interior. 

Gràcies, Jeremies, per compartir-ho de manera desacomplexada!

Foto: Laura Cavero

Salut per a l'Onyango

L'Onyango té 81 anys, i ell i la seva dona s'han de fer càrrec d'onze nens i nenes que estan al seu càrrec, la majoria d'ells orfes. Des de fa uns anys, ell té problemes de salut i no s'ha pogut medicar com caldria per falta de diners. Al poblat on viuen tot és molt precari, i a vegades fins és complicat poder menjar bé.

Des d'El gra de mostassa hem proporcionat matalassos als infants perquè dormien a terra en condicions molt precàries: uns sobre uns sacs de patates buits, i uns altres sobre trossos d'espuma. I li vam prometre a l'avi que cada dos mesos li pagaríem els medicaments que necessita per estar sa. 

Van passar els mesos i no em deia res. El vaig trucar, i em va dir que no gosava molestar-me. Li vaig dir que vingués a Tororo per comprar els medicaments, i vam acordar que a partir d'ara m'avisarà cada vegada que vegi que se li van acabant. Ho fem per ell, però també per les onze criatures: el dia que es mori l'avi o l'àvia quedaran molt desprotegides, i hem de mirar que almenys això es retardi tant com sigui possible.

Gràcies a tots els qui amb els vostres donatius feu tot això possible!!