“L’home no és ni àngel ni bèstia. I qui fa l’àngel, fa la bèstia”. Encara fa pocs mesos, en una conversa amb el Lluís Duch (monjo de la comunitat, que va morir fa pocs dies) va sortir aquesta cita de Pascal. Era una de les seves preferides.
A mi m’agrada explicar-la amb la imatge de Superman. Quan l’ésser humà es pensa que és Superman, se sol clavar unes castanyes de campionat. Perquè la realitat sempre ens acaba fent tocar de peus a terra. Som éssers humans, amb totes les possibilitats però també limitacions que comporta.
I això ve de molt lluny. El relat d’uns primers éssers que no acceptaven la seva condició humana (Adam i Eva), uns homes que volen construir la torre de Babel per arribar al cel (on ells creien que habitava Déu) i per tant ser com aquell déu que ells imaginaven... i acaben barallats i sense entendre’s.
És l’ambigüitat humana de la qual també tan sovint parlava el Lluís Duch, des de la seva visió antropològica i també teològica. En el cap de setmana per a agnòstics, un dels assistents es va sentir incòmode amb el qüestionament d’un altre que m’havia preguntat sobre l’Església. Tota persona, tota institució, tota realitat humana està sotmesa a aquesta ambigüitat. I per tant, ha de ser qüestionable.
No som ni àngels ni bèsties. Som humans. I només des d’aquest reconeixement d’allò que som podrem construir quelcom interessant.
Jo penso que allò que som implica la nostra animalitat però també el nostre desig profund de divinitat (plenitud, eternitat, felicitat, infinit, digueu-ho com vulgueu) i l’empremta de divinitat que penso que tots també tenim!
NI UN PECAT ORIGINAL: TOT CÒPIES
ResponEliminade DAVID JOU
Ni un pecat original: tot còpies
– vulgaríssimes, repetides, previsibles,
la feixuguesa d’arquetips inamovibles:
avarícia i estafa,
lascívia i luxúria, ira i guerra,
supèrbia i menyspreu,
enveja, mandra: les velles conegudes -.
Els qui hem somiat, els qui hem gosat esperar més,
els qui hem escoltat amb fervor – és a dir,
amb plena ebullició de la sang i l’esperit –
textos sagrats i poemes mil·lenaris,
sentim amb dolor immens
aquesta naturalesa caiguda i deplorable.
Baptisme, sí, i recomençar en una aigua neta!:
les caigudes, que siguin meves,
que tinguin l’angoixa d’estar trencant un somni
buscant un altre somni,
que tinguin una nostàlgia de paradís, una set de perdó,
una fam d’infinit,
i no una indiferència rutinària,
de sostre baix, un llast d’estupidesa i d’inèrcia,
un estovament del rigor i l’autocrítica.
Tant de bo que no em resigni a creure
que tanta misèria és l’únic destí natural,
l’únic horitzó imaginable, l’única realitat possible.
Ben cert quan volem ser "déus" ens deshumanitzem i surt la part més "bèstia" de nosaltres. Tant de bo aprenguem a ser humans de veritat per apropar-nos als nostres germans i les persones que ens envolten.
ResponEliminaUn gran cap de setmana aquell que vaig viure per a agnòstics. Recordo l'anècdota que expliques i penso que sí, que tots i tot és qüestionable. I també recordo molt això del "qui fa l'àngel fa la bèstia" i hi veig reflectides algunes humanes quotidianes que fan pensar.
ResponEliminaI think we are all capable of the worst and of the best, but I like to believe that, in the end, only the good will be for ever
ResponEliminaSame
EliminaMoltes gràcies a tots els comentaris!!
ResponEliminaUna gran frase la de Pascal! Paradoxalment, voler ser déus ens acosta més a les bèsties que a Déu.
ResponEliminaHem d'entendre que som éssers humans i que ser-ne significa que eternament haurem de lluitar contra la temptació de ser déus per evitar convertir-nos en bèsties. Sempre haurem de lluitar per fer el món una mica millor no oblidant que mai no podrem fer-lo perfecte.
Benvinguda a aquest espai!
EliminaTotalment d'acord! Reconèixer-nos com a fràgils no ens en fa més, sinó al contrari: és la base per a començar a caminar! :)
ResponElimina