Esperança de vida

Li pregunto a un monjo de la comunitat:
- Aquí Uganda quants anys sol viure la gent? Quina és l’esperança de vida?
- Depèn. Pot ser de 0 a 3 anys, o bé quan ets jove pots morir d’accident, o bé cap als 60 o 70 anys.

M’esperava que la resposta donaria l’edat màxima, però no que parlaria de nadons i de joves! En el cas dels accidents, no m’estranya gens. I en el cas dels més petits, també m’ho puc imaginar amb les condicions que molta gent viu.

Una altra cosa que em sorprenia era que, en preguntar l’edat, sovint em deien una xifra i al cap d’una mica afegien: “bé, aquests són els anys que faré el mes tal”. És a dir, que ja deien l’edat que tindrien quan farien l’aniversari, fos quan fos. Al cap d’uns dies, li vaig preguntar a un per què ho deien així.
- És una cosa bona per vosaltres fer-se gran? Esteu contents de fer anys?
I la resposta, sense dubtar, va ser que sí. A més, fer més anys volia dir que series més respectat, perquè als ancians se’ls respecta molt.

Quanta matèria per reflexionar! En lloc de convertir la joventut en un ideal per a tota la vida, aquí hi ha unes societats que valoren positivament fer-se gran i que miren els ancians com un pou de saviesa. Tota una lliçó.

Fantàstic!!

Amics, amb poca estona es va arribar a la quantitat necessària per poder fer realitat els dos projectes que us presentava en la darrera entrada. Quina generositat!! És fantàstic!! Moltíssimes gràcies!!!

Amb missatges que m’envieu, constato que més enllà d’un projecte A o B hi ha ganes d’ajudar. I que veieu que és una aportació concreta que arribarà a bon port. Això m’ha animat a presentar-vos ja el projecte que tinc entre mans: d’aquesta manera els donatius que esteu fent hi poden anar destinats, i s’hi poden sumar altres donatius. No és la meva idea plantejar constantment accions d’aquestes. Com us vaig comentar l’altre dia, hi ha altres fronts de dimensions considerables, i convé pensar amb institucions.

Us explico el tema: el govern d’Uganda envia una llista de llibres de referència per a cada un dels oficis que aprenen els estudiants. En total, aproximadament 25 llibres per cada un dels estudis. Aquests llibres són la base dels exàmens nacionals que els alumnes hauran de passar per obtenir el certificat oficial. Doncs bé: d’aquesta llista de llibres, a l’escola en tenen poquíssims. Senzillament, per un tema econòmic.

Tant professors com alumnes m’han parlat de la necessitat de poder disposar d’alguns d’aquests llibres. Pensem que aquí l’escola internet és molt escàs, i per tant, els professors s’han de refiar de materials com aquests per preparar les classes.

Què estic fent? Reunions amb cada cap de departament perquè em diguin quins serien els llibres prioritaris. Ja els he dit que tots no és possible, perquè són molts diners. Però que compraríem els que poguéssim. Com a objectiu, em fixo 9 llibres per ofici (per tant, 90 llibres en total). Això per a ells ja seria un pas important (o serà).

Fins ara, incloent els dos primers projectes, he rebut missatges garantint 2.900 euros. Per arribar a realitzar aquest projecte dels llibres convindria arribar a 4.500 euros (seria la suma dels tres projectes). Per tant, ara faltarien 1.600 euros. Ja sé que potser caldran uns mesos, però queda dit. En qualsevol cas, amb els diners que hi hagi, comprarem els llibres que es pugui.

Moltíssimes gràcies als qui heu donat, i moltíssimes gràcies als qui no podeu donar però ho heu dit a persones que sí que poden! L’aportació d’uns i altres és d’un gran valor!!!

(Com en l’anterior entrada, qui hi estigui interessat, que m’enviï un comentari que no publicaré donant-me el seu correu si no el tinc, i aleshores ja parlarem de tot el que convingui)

Un projecte amb molt de sentit

A Tororo, el monestir sosté una escola de Formació Professional per més de 200 nois i noies. Joves que lluiten per un futur digne. A l’escola els ensenyen un ofici: i això significa que el dia de demà, si s’hi esforcen molt, poden sobreviure més enllà de tenir un petit trosset de terra. Fusteria, metall, mecànica, sastreria, perruqueria, construcció, etc. Aquestes setmanes he pogut parlar amb professors i alumnes, i una de les coses que valoren més de l’escola és que els preparen bé per l’ofici que desenvoluparan.

La majoria d’alumnes hi viuen, perquè són de massa lluny com per desplaçar-se cada dia (per un tema econòmic). I el monestir beca cada any una part dels alumnes que no tindrien possibilitats d’accedir-hi. Què m’he trobat? Que una escola amb un projecte tan interessant no disposa d’aspectes que serien molt importants per al dia a dia de tots els qui en formen part. I m’agradaria que puguin millorar, perquè treballen bé.

A més, aquest projecte és clarament allò de donar la canya per pescar: s’està donant una formació ben feta perquè el dia de demà ells mateixos puguin espavilar-se i tirar endavant. No és això el que diem que s’hauria de fer amb els països pobres? Doncs aquí en tenim un exemple.

Hi ha projectes de gran envergadura (poder disposar de manera més estable de llum i aigua, o la reforma estructural d’algun espai) que demanaran contactar amb alguna institució. Però hi ha altres coses que les vull oferir a persones individuals, sense que ningú s’hi hagi de sentir obligat (per això ho dic simplement aquí). Perquè cadascú sap el que pot fer i el que no. Quan vaig venir a Àfrica, alguns em vau preguntar: com es pot ajudar? I us vaig dir que esperéssiu, perquè volia veure exactament les coses sobre el terreny i no precipitar-me. Però ara sí que puc començar a concretar coses, després d’haver-me informat amb detall. I és clar, puc garantir que són ajudes que arribaran i se’n farà un molt bon ús.

Us presento dos projectes:
- necessiten pissarres per fer classe. Així de senzill. El cost total són 301 euros.
- per seguretat de tots, una màquina tallagespa. És una zona de serps pels voltants. Tota l’escola són petits edificis baixos, i molts espais a l’aire lliure. Aquí plou molt, i la gespa creix molt ràpid. Fa un temps, a un alumne el va picar una serp en un d’aquests espais de l’escola i el van haver de portar a l’hospital. Si la gespa està tallada, les serps no gosen passejar-hi (perquè miren de passar desaparcebudes). La màquina val 736 euros (amb aranzels inclosos, perquè aquí aquesta maquinària és cara i si s’envia des d’Europa encara pitjor).

Puc donar detalls de tots els projectes, i evidentment garantir tot el que convingui. Qui em faci un missatge afirmatiu, no el publicaré i el parlem en privat. Per tant, el missatge hauria d’incloure un correu electrònic si no el tinc. Moltes gràcies ja des d’ara!

Natura en estat pur

Feia dies que havia provat una mel boníssima per esmorzar, la més deliciosa que he tastat mai. L’acabava de recollir el monjo que es cuida de les abelles, un dels ancians de la comunitat. Li vaig mostrar interès, i em va dir que els ruscs eren allà mateix i que un dia me’ls ensenyaria.

Va arribar aquest dia. Ens trobem a l’entrada del monestir, ell amb un matxet de dimensions considerables. Li pregunto:
- Per què porta aquest matxet tan gran?
- Ah no! Per si trobem alguna serp. Anem!
- Perdó, com diu?
...
- Escolti, però si apareix alguna serp, què faig? Començo a córrer, em quedo quiet...?
- No, tranquil, no fan res si no se senten amenaçades.

Però ell amb el matxet. Sí, podeu riure imaginant la cara que jo devia fer.

Al cap d’una bona estona de caminar, vam arribar a la zona dels ruscs. Abans i després, em va ensenyar molts arbres que havien plantat feia anys i havien crescut molt. Us poso la foto del “bottle tree” que vam veure. A Uganda tenen arbres molt i molt bonics, i jo diria que més varietat que nosaltres.

La natura aquí és espectacular. Molt diferent de la imatge que a vegades tenim d’Àfrica (almenys de la que tenia jo fa uns anys).

I de tant en tant, amb sorpreses. Com la nit que feia una tempesta ben forta, i vaig saltar literalment del llit en sentir fortíssim un tro i un llamp a la vegada. Sovint plou amb ganes, i això fa que la vegetació creixi molt i ben frondosa. I ara estem en l’estació de pluges.

Paraules sàvies

Aquí teniu una entrevista que us recomano. Encara que està feta en el context de la Quaresma, el tema és l’experiència que estem vivint com a societat amb el virus i com afrontar-ho tot plegat. En Toni, coneixedor de la Bíblia i de psicologia, és un home que creu i estima. No us ho perdeu:

Pregària pasqual en temps de pandèmia

CRIST AHIR I AVUI
PRINCIPI I FI
ALFA I OMEGA
D’ELL SÓN ELS TEMPS I ELS SEGLES
A ELL LA GLÒRIA I EL PODER
PER TOTA L’ETERNITAT
AMÉN

Senyor de la Vida i de la Història, quan estiguem presos de les dificultats del present, feu-nos sentir germans de tots els qui han viscut abans nostre.

Quan ens descobrim petits, limitats i indefensos, obriu-nos el cor a aquells qui viuen sempre en la precarietat i la incertesa.

Quan enyorem la pregària i el pa compartit amb la comunitat de cristians, ompliu-nos d’un sentit de comunió profunda amb tots els qui arreu del món celebren la Pasqua.

En els temps d’excepcionalitat, ajudeu-nos a valorar més la vida quotidiana, les petites coses de cada dia.

En la globalització que es fa realitat de tantes maneres, feu-nos conscients que tots formem part de la mateixa família humana.

Amor que es contagia, ensenyeu-nos a encomanar el virus de la solidaritat, de l’empatia, i de l’esperança en el vostre Amor que no ens deixa mai.

Vida plena fins a vessar, en totes les adversitats sigueu el nostre Camí i el nostre Sentit.

AMÉN.

BONA PASQUA!!!

Quants fills tens?

Fa uns dies vaig poder visitar poblats d’aquí la zona acompanyat per dos professionals del CBR (Community Based Rehabilitation). És un departament del “Benedictine Eye Hospital” dedicat a ajudar nens discapacitats o malalts i les seves famílies. Fan el seguiment de més de 1.000 nens amb tota mena de mals. Jo diria que la proporció de nens amb dificultats és superior a la del nostre país, molt probablement a conseqüència de la gran pobresa en què viuen i que condiciona tantes coses (alimentació, higiene, etc).

Vaig veure coses que no havia vist mai, em va fer molta impressió. Una nena (de fet, tenia 13 anys però semblava una criatura de 6 o 7 anys) que caminava com un animalet: les dues mans posades del revés li feien de potetes del davant, i els genolls eren les potetes del darrere. Té el que s’anomena artrogriposi. Fa anys li van aconseguir una cadira de rodes, i així va poder anar a escola i li van donar una dignitat. Ara s’ha trencat la cadira de rodes, i estan fent gestions per obtenir-ne una altra.

Una altra visita era un nen a qui van haver d’amputar les dues cames, i va néixer amb pocs dits i les mans totalment deformades. Li van aconseguir una cadira de rodes amb taula incorporada, i ha fet grans progressos a l’escola. Se’l veia molt content.

Un altre cas era una nena amb espina bífida. Van poder aconseguir que l’operessin, i ara estan donant eines a la família perquè l’ensenyin a caminar. Es dóna el cas que ja va tenir un germanet amb la mateixa història, i ara ja camina i va a escola.

Després vam veure una mare amb una criatura amb paràlisi cerebral. Vaig poder veure l’acompanyament que li fan a la mare i els consells que li donen com a professionals que li poden ser de gran ajuda.

I finalment vam veure un nen de 5 anys amb una panxa exageradament inflada. Es veu que té una malformació de naixement. El van operar, però necessitaria una altra operació de manera que li poguessin engrandir l’anus (només pot anar de ventre 1 cop a la setmana o cada dues setmanes). Fa anys que esperen poder-lo operar, però no ho fan perquè són pobres. Vaig preguntar quant costava tot plegat, i em van dir que 1.150.000 xílings ugandesos: és a dir, 275 euros. Això inclou l’operació, el transport fins a l’hospital i l’estada dels pares allà amb ell.

Vaig pensar i comprovar que aquesta gent fan una gran gran gran feina. Estan donant un futur a més de 1.000 criatures que, altrament, quedarien arraconades a casa. Es veu que algunes famílies, quan se’ls pregunta quants fills tenen, diuen (per exemple): “4 i un discapacitat”. És a dir, com si el discapacitat no comptés... com si fos una cosa a part. Altres famílies no ho fan així, és clar. Però veig que una part de la feina que fan en aquest departament no és només donar un futur a aquests nens, sinó també una dignitat. I vaig veure que les famílies ho valoraven molt veient-ne els resultats.

Són 4 professionals, i se solen desplaçar a aquests poblats amb moto per uns camins que sovint no semblen ni camins. Em va fer il·lusió veure que una de les motos que disposen els la va proporcionar Montserrat fa dos anys.

Quines desgràcies que hi ha i quanta pobresa... però quanta gent bona també que hi ha al món disposada a ajudar!!! Donem-ne gràcies.