Quants fills tens?

Fa uns dies vaig poder visitar poblats d’aquí la zona acompanyat per dos professionals del CBR (Community Based Rehabilitation). És un departament del “Benedictine Eye Hospital” dedicat a ajudar nens discapacitats o malalts i les seves famílies. Fan el seguiment de més de 1.000 nens amb tota mena de mals. Jo diria que la proporció de nens amb dificultats és superior a la del nostre país, molt probablement a conseqüència de la gran pobresa en què viuen i que condiciona tantes coses (alimentació, higiene, etc).

Vaig veure coses que no havia vist mai, em va fer molta impressió. Una nena (de fet, tenia 13 anys però semblava una criatura de 6 o 7 anys) que caminava com un animalet: les dues mans posades del revés li feien de potetes del davant, i els genolls eren les potetes del darrere. Té el que s’anomena artrogriposi. Fa anys li van aconseguir una cadira de rodes, i així va poder anar a escola i li van donar una dignitat. Ara s’ha trencat la cadira de rodes, i estan fent gestions per obtenir-ne una altra.

Una altra visita era un nen a qui van haver d’amputar les dues cames, i va néixer amb pocs dits i les mans totalment deformades. Li van aconseguir una cadira de rodes amb taula incorporada, i ha fet grans progressos a l’escola. Se’l veia molt content.

Un altre cas era una nena amb espina bífida. Van poder aconseguir que l’operessin, i ara estan donant eines a la família perquè l’ensenyin a caminar. Es dóna el cas que ja va tenir un germanet amb la mateixa història, i ara ja camina i va a escola.

Després vam veure una mare amb una criatura amb paràlisi cerebral. Vaig poder veure l’acompanyament que li fan a la mare i els consells que li donen com a professionals que li poden ser de gran ajuda.

I finalment vam veure un nen de 5 anys amb una panxa exageradament inflada. Es veu que té una malformació de naixement. El van operar, però necessitaria una altra operació de manera que li poguessin engrandir l’anus (només pot anar de ventre 1 cop a la setmana o cada dues setmanes). Fa anys que esperen poder-lo operar, però no ho fan perquè són pobres. Vaig preguntar quant costava tot plegat, i em van dir que 1.150.000 xílings ugandesos: és a dir, 275 euros. Això inclou l’operació, el transport fins a l’hospital i l’estada dels pares allà amb ell.

Vaig pensar i comprovar que aquesta gent fan una gran gran gran feina. Estan donant un futur a més de 1.000 criatures que, altrament, quedarien arraconades a casa. Es veu que algunes famílies, quan se’ls pregunta quants fills tenen, diuen (per exemple): “4 i un discapacitat”. És a dir, com si el discapacitat no comptés... com si fos una cosa a part. Altres famílies no ho fan així, és clar. Però veig que una part de la feina que fan en aquest departament no és només donar un futur a aquests nens, sinó també una dignitat. I vaig veure que les famílies ho valoraven molt veient-ne els resultats.

Són 4 professionals, i se solen desplaçar a aquests poblats amb moto per uns camins que sovint no semblen ni camins. Em va fer il·lusió veure que una de les motos que disposen els la va proporcionar Montserrat fa dos anys.

Quines desgràcies que hi ha i quanta pobresa... però quanta gent bona també que hi ha al món disposada a ajudar!!! Donem-ne gràcies.