diumenge, 14 de febrer de 2021

Els llangardaixos i jo


Ja sé que ells estan més espantats que jo, però la veritat és que amb el llangardaix que entra a la meva habitació tenim una relació difícil. Ahir en vaig veure un a la paret de sobre la porta, i en moure'm es va acabar escolant fins a sota del meu barret. Vaig pensar: potser marxarà. Torno de sopar, aixeco el barret, i encara era allà. Va córrer a amagar-se entremig d'unes caixes. Vaig pensar: potser un dia el trobo mort. 

Avui, tornant de l'escola, l'he vist a la sortida de la meva habitació. Per fi! I amb el paraigua a distància he intentat guiar-lo perquè sortís per la finestra del corredor. I efectivament, ha desaparegut de cop. Entro a l'habitació, desplego el paraigua, i el molt dallonses s'havia enganxat al paraigua!! Ha corregut cap a la paret ben amunt. He pensat: ara que havia marxat de l'habitació, va i jo l'hi torno a portar!

Entro al lavabo, i en trobo un altre corrent pel terra! Es posa a la pica, el faig sortir i s'amaga darrere el mirall. 

En resum: tinc dos o tres llangardaixos dins de l'habitació. Mantinc l'habitació molt tancada sobretot perquè no entrin mosquits. Però els llangardaixos s'escolen per les escletxes de les portes. I sospito que entren per accident i després no saben sortir. I ganes de matar-los no en tinc, però que em deixin en pau.

A veure: aquí n'hi ha molts, i els trobo simpàtics i tot. Són graciosos com es fan els morts (deuen creure que no els veiem), com corren a amagar-se o com cacen els insectes. Però els que entren a la meva habitació no són simpàtics. Els monjos a qui ho he explicat encara riuen.

La foto ja sé que no té res a veure amb els llangardaixos, però és que només hauria faltat posar-los en la imatge!

21 comentaris:

  1. Jejejeje... Jo vull foto!!! Ja t'imagino :-)

    ResponSuprimeix
  2. Ais, Sergi! Ja t'imagino amb el paraigua i el llangardaix a la punta! Vigila quan et posis el barret, no fos cas que n'hi hagi un a dins!!

    ResponSuprimeix
  3. Sergi:
    Llegint el teu escrit m'he fet un tip de riure, però a distància eh...... si el llangardaix estigués a la meva habitació.....no m'ho puc ni imaginar. Gràcies per compartir vivències, fins i tot aquestes.

    ResponSuprimeix
  4. El llangardaix ...petits com els nostres?
    Són animalons que ,també em fan una mica de repelus..... però menys que les aranyes.
    Segur que et veuen diferent i ho venen a comprovar.
    Una abraçada!¡

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Són llangardaixos com els nostres, els que poden entrar a l'habitació per les escletxes. Al pati del monestir n'hi ha de més grossos, de color negre i taronja. Pel que fa a les aranyes, n'hi ha alguna a l'habitació (una que sembla una aranya voladora)

      Suprimeix
  5. Mira la part positiva, Sergi. Segurament són uns grans depredadors d'insectes, especialment mosquits. Al P. Valencià, els dragons domèstics sempre els hem considerat aliats nostres per aquest motiu. Els llangardaixos, també anomenats ací fardatxos, també són rèptils que segurament faran la mateixa funció reguladora de la població entomològica. Això sí, tant uns com els altres fan una miqueta de fàstic quan els veus. Inconvenients de viure enmig de la natura...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, Vicent i els qui feu referència als mosquits: és cert que mengen insectes. És interessant veure com els cacen en algun altre indret del monestir on abunden insectes, són molt hàbils. Però no estic segur que cacin els mosquits més perillosos

      Suprimeix
  6. Com diu en Vicent, mengen mosquits. Si més no et pots consolar per aquesta banda...

    ResponSuprimeix
  7. Mira que ets urbanita......He,je,je. Al poble sempre n,hi ha, mengen mosques i mosquits, mira_t'ho com una petita mascota que t,han agafat carinyo

    ResponSuprimeix
  8. El llangardaix

    -Só qui-sap-lo llargarut,
    com tota la meva raça
    ma cua dóna entenent
    que jo firmo cada passa.

    No em cregueu mala persona;
    de fer mal ¿n'he mai sabut?
    I em diu l'herba, quan hi passo:
    -Heu rosada, llargarut!-

    Jo m'entenc amb l'herba fresca
    i amb florides de l'estiu
    i els vorals de fi murmuri
    i el cel blau mirant-se al riu.

    JOSEP CARNER
    Bestiari, 1964

    ResponSuprimeix
  9. Sergi, m'has fet riure de valent!!! ���� i alhora m'he vist molt identificada amb les teves reaccions! Sobretot quan els humanitzes demanant que "et deixin en pau" (com si sabessin que aquell espai és teu!) i quan dius que els trobes simpàtics a tots, menys els que entren a la teva habitació! ���� No cal imatge, però quan deuen fer de llarg els bitxets?

    ResponSuprimeix
  10. Sobretot rodejat d'animals que es mengen, entre d'altres, als mosquits que, no només no et tenen por, si no que et poden portar malalties de les que segur que en sortiràs pitjor que no pas amb un ensurt. Visca els llangardaixos i els dragons !!!

    ResponSuprimeix
  11. Gràcies pel relat de la quotidianitat en aquest mateix món però amb un prisma ben diferent! Ànims amb les bestioles!!!

    ResponSuprimeix
  12. Pare Sergi,una salutació: M'has deixat molt preocupada amb el teu veí " Monsenyor Llargandaix " que diria LA nostre estimada IL.lustradora Lola Anglada i Sarriera. El llargandaix forma part del notre fantàstic ecosistema.Beneficia l'agricultua,el vestiar i per tant a l'home,i és a la vegada font d'aliment per a altres espècies.Peró, SÍ al vespre no el veus per les parets o al sostre, abans d' anar a dormir, regirà bé els llençols, perque aixó,sí que seria UN GRAN ENSURT!!!. Peró, hi ha un refrany que diu així:" Si la vida et dóna una llimona, fes-te'n una llimonada " per tant, davant de les insistents visites de Montseyor Llargandaix, tens una molt bona i pedagógica SOL.lució: fer-vos amics, és a dir tenir-los com a mascota, per estudiar el seu comportament, al llarc de les vostres estacions climatológiques, apuntar-se les dades SISTEMÀTICAMENT, i fer-ne un " CENTRE D'INTERES ",és a dir,una "LEÇONS DE CHOSES", i traspassar-ho als nens de l'escola del teu poble, o bé amb totes aquestes reaccions dels teus llargandaixos i una mica d'imaginació teva, amb els mesos, fer-ne un conte per la seva "biblioteca de classe" amb IL.lustracions teves, és a dir: Una mena de "Montseyor Llargandaix de Catalunya, de visita als nens de l ' ESCOLA X , del poble...de Uganda" les possibilitats de convertir aquesta "llimona en una llimonada", són immenses...I ara, una curiositat:El pollastre que disfruta pel passadís cobert, us fa DE gos o bé per PASQUA anirà a la cassola ??? Que tinguis una bona tarda...Jo em preparo per conectar AMB les Vespres de MONTSERRAT !!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sobre la pregunta dels pollastres: en tenim passejant quasi per tot arreu. La foto correspon a un passadís del monestir. No sol passar que els pollastres pugin al primer pis, però a vegades sí que ho fan. I no els tenim com a animals de companyia, tot i que creen un ambient força diferent del que estem habituats a la majoria d'indrets de Catalunya.

      Suprimeix
  13. Sergi com m'identifico amb tu en aquesta situació! Com he rigut! Jo no podria dormir de cap manera i en situacions semblants vull fer-me la "racional" i fer veure que ho tinc controlat i que no passa res i em moro de la por i em poso cada vegada més i més nerviosa. Molts ànims amb aquestes bèsties!

    ResponSuprimeix
  14. M'imagín l'escena i no puc deixar d'emfatitzar-m'hi, tot recordant situacions semblants que fan de l'Àfrica negra un racó de món fascinant a les totes. Ja em diràs si per ací també teniu, a més de llangardaixos, allò que en deien "imvunja", espècie d'insectes gairebé invisibles però ben perceptibles sobretot als dits dels peus... Si n'arribes a tenir, o saps de qualcú que en tengui, ens ho podries contar també. Salut i coratge!

    ResponSuprimeix
  15. He fet aquest comentari perque la fotografia m'agrada molt !! El verd,tant ben cuidat...Les tonalitats del passadis, que van del color blanc als grisos i als beix, amb les últimes rajoles abrillantades PER la llum i l' arbre tant frondós al final...Els bancs de fusta,ben arrenglarats al seu lloc, peró un d' ells, a punt per qui necesiti descans inmefiat...La barana, amb el seu disseny de forges,sobri i bonic a la vegada...I en mig de tot, el gall amb els seus colors vermell i marró, disfrutant i respectant d' aquest ambient de bon gust i esperit benedictí ... Sí, m' agrada molt la fotografia...Felicita a la Comunitat de part meva !!! Pilar B.

    ResponSuprimeix