dissabte, 13 de març de 2021

La felicitació


Aquesta setmana m'ha tocat anar a celebrar la Missa cada dia al convent de monges que vaig comentar per Nadal. Amb un somriure us dic que, afortunadament, durant la Quaresma el tema casulles s'ha calmat per la sobrietat pròpia del temps litúrgic. Però en el temps de Nadal, havia de portar unes casulles que se superaven dia rere dia. Un dia, i no exagero, en vaig portar una que semblava tot jo un Ferrerro Rocher de plata. I un altre dia, em vaig sentir com la crema catalana de la Rosalia (us poso la foto a sota: heu d'imaginar el mateix, però en format capellà). Els deuen agradar les coses ben llampants. 

El cas és que aquesta setmana he demanat als dos nous diaques de la comunitat (acabats d'ordenar a Kènia!) que m'acompanyessin mitja setmana cadascú. Les monges els han felicitat amb entusiasme.

Diumenge, mentre esmorzàvem el diaca i un servidor, vam sentir uns cants. Eren la Mare Priora i dues novícies que s'acostaven en fila cantant i picant de mans per felicitar-lo. Van entrar al menjadoret, i van continuar la cançó picant de mans i amb un somriure d'orella a orella. El cas és que, en un moment donat, el monjo (l'altre, no jo) es va posar a ballar. I elles no hi comptaven, van esclatar a riure i així es va acabar la cançó. Va seguir la felicitació entusiasta de la Mare Priora.

A la foto de dalt, quan ja marxàvem al final de l'esmorzar. La Mare Priora continuava petant-se de riure. 


22 comentaris:

  1. Estàs ben distret Sergi!! I escolta, estaria molt bé que posessis la foto del Ferrero Rocher així riuríem tots ;). Una abraçada ben forta!!8:

    ResponSuprimeix
  2. El que donaríem per tenir una imatge del Sergi d'Assís versió Ferrero Rocher... El dia que et decideixis posar-te a ballar com ha fet el teu diaca acompanyant també seria fantàstic tenir-ne un "record"... Temps al temps!!! jejejeje
    Moltes gràcies, Sergi, per explcar-nos aquestes anècdotes tan diveritdes!!!
    Espero que aquest comentari arribi a l'entrada anterior en vaig fer un amb el mòbil que es deuria perdre, poc hàbil...

    ResponSuprimeix
  3. La veritat és que, tant davant de la casulla "Ferrero Rocher" de plata com la de crema catalana vaig pensar que feia una fila que era digna de fotografia. Tenia el mirall davant de la Creu, on fem la "statio" just abans de sortir a celebrar la Missa. Però també vaig pensar que no n'hauria fet res. Si voleu veure-ho, haureu de venir a Uganda :)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No ens temptis, ehh!!!

      Suprimeix
    2. Doncs potser el viatge s'ho val! :)

      Suprimeix
    3. La Núria té una idea: "potser ompliriem un avió, per venir-te a veure" ;)

      Suprimeix
    4. La Núria nota encertadament que a casa sempre les portava senzilles. Quan podia triar-les, sempre demanava que fossin tan senzilles com fos possible. Si no, tenia la sensació d'anar disfressat. Ironies de la vida! :)

      Suprimeix
  4. Per la foto sembla que el diaque ,encara tenia una mica de ritme en els peus.El porten en els gens el ritme i el cant.Tenia de ser bonica l'experiencia de la felicitació i referent a les casulles,a tu que sempre les portes sencilles...em costa inmaginar-te tent llempant..Mira aixo de venir a Uganda....si no fos tant complicat,sino visquessim la pandemia,sino tinguessim por dels llargandaixos,potser ompliriem un avió,per venir-te a veure .Bo no tant sols per veure,t amb les casulles ,alguna cosa mes afegiriem .
    Gracies per fer.nos riure,per compartir i per no deixar mai de estar prop amb la llunyania.
    Una forta abrazada ,Sergi D,Assís-

    ResponSuprimeix
  5. Bon dia Pare Sergi:Tot el que expliques, tant natural,curiós i divertit des de la nostre cultura i liturgia,em fa pensar en aquella dita catalana: CADA TERRA FA SA GUERRA. FELIÇ DOMINICA LAETARE !!

    ResponSuprimeix
  6. Pel que expliques no hi ha cap sobreactuació, tot és tan natural...Fins i tot amb allò que contrasta amb els nostres costums de vestir a la litúrgia. En els teus relats,tan quotidians, es nota la teua satisfacció i alegria interior. Bon diumenge de quaresma!

    ResponSuprimeix
  7. Més enllà del Ferrero Rocher, que és italià :), a mi m'intriga molt que els diaques s'hagin ordenat a Kenya... El vostre bisbe d'Uganda fa vacances?

    ResponSuprimeix
  8. Feliç diumenge de l'alegria

    https://youtu.be/Ewj1hnrsseg

    ResponSuprimeix
  9. Sergi m'apunto a la sol.licitut de les fotos en versió Ferrero Rocher i en versió crema catalana llampant. M'has fet riure molt!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. De fet, no cal. Agafes un Ferrero Rocher, hi poses la meva cara, i ja ho tens.

      Suprimeix
  10. He rigut molt llegint aquest post!!
    En conec la sensació. Quan m'he hagut de mudar molt per compromís m'he sentit com disfressada! Deixa'm dir-te però, que acostuma a ser només una percepció personal, així que...a gaudir del nou estil!
    No hi ha foto, però la versió Ferrero Rocher d'en Sergi d'Assís ja la tenim a la memòria! :-)

    ResponSuprimeix
  11. Em crida poderosament l'atenció l'estil de construcció d'aquest convent de monges ugandeses, tan semblant al d'altres països africans on la Congregació dels Pares Blancs, la fundada pel cardenal Lavigérie, es dedicà a aixecar-ne abundosament amb aquestes "rajoles roges" tan característiques, com també columnes i teulades.

    ResponSuprimeix
  12. L'esment i el desig d'alguna comentarista de la "Dominica laetare" m'ha duit molts records d'aquell temps en què, amb energia gran i empenta engrescadora, ens llançàvem a entonar "Laetare, Jerusalem: et conventum facite omnes qui diligitis eam: GAUDETE CUM LAETITIA, QUI IN TRISTITIA FUISTIS: UT EXSULTETIS, et satiemini ab uberibus consolationis vestrae. Laetatus sum in his quae dicta sunt mihi: in domum Domini ibimus"... Algun dia t'he de contar, bon amic Sergi, la meva primera pujada al monestir de Montserrat, a un curset de cant gregorià l'any 1966...

    ResponSuprimeix
  13. Benvolgut Col Buele:Siguis qui siguis,m'he sentit molt aprop del teu comentari. Sí,és veritat!! Els nostres records del Cant Gregorià en la Liturgia,no els revivim com una anyorança sinó com un tresor que portem a dins i que ara, continuem amb la nostre llengua vernàcula, gràcies al gran treball de l' Abadia Benedictina de Montserrat,que tant ens ajuda i acompanya, especialment en aquests moments en que encara no hi podem pujar. Nó, no hi ha un abans i un després : EL QUE HI HA, I PERMANEIXERÀ SEMPRE ÉS LA LLUANÇA A DÉU, I EL SACRIFICI DE LA MISSA. Reb la meva salutació, feliç camí de quaresme i fins a la propera comunicació. Pilar B.
    "DOMINICA LAETARE"

    ResponSuprimeix
  14. Benvolguda Pilar B., gràcies pel teu comentari que em fa reviure la gran lliçó que ens donà Dom Miquel Estradé, monjo benedictí de Montserrat a la dècada dels anys seixanta del segle passat, durant un curset que ens dirigí, a Mallorca: "preguem cantant i cantem pregant"! Cosa que m'imagín que, si hagués estat des d'Uganda on es troba el P. Sergi, podria afegir-hi "preguem i cantem ballant", "ballem pregant i cantant". Bon camí cap a la Pasqua 2021.

    ResponSuprimeix
  15. Gràcies per fer-me riure tant aquest matí!!!

    ResponSuprimeix
  16. Sembla ben bé que us vau anticipar a la alegria del Diumenge Laetare. Que bonic.
    Felicitats pels nous viaques!!! Són de la vostra congregació? Déu ni dó del que ha donat de sí el tema de les cassulles. Ha estat divertit. Últimament aquí també hi ha un bon mostruari. N'hi ha que semblen capses de caramel per tanta varietat de colors! En fi, s'ha agraït l'austeritat de la Quaresma. Fins aviat!

    Fina Múrria.

    ResponSuprimeix