Des que vaig arribar a l'Àfrica, he estat testimoni de donacions molt boniques. Des d'un nen de 12 anys que va donar part dels seus estalvis fins a una persona de 90 anys que vibra amb la situació dels pobres i vol ajudar-los.
Una d'elles va ser una senyora que va sacrificar una joia molt especial per ella, tenia un simbolisme fort. Però es va dir: "quan em mori, ningú no en farà res. En canvi, si la venc puc ajudar persones que ho necessiten". I així ho va fer.
Hi ha persones que, per motius diversos, es diuen: "jo no puc fer res". Altres es pregunten: "què podria fer?", fins a trobar-ne la resposta.
Em recorda aquella cita de l'Evangeli, quan Jesús diu: "Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es facin malbé, reuniu-vos al cel un tresor que no s'acabi; allà, els lladres no s'hi acosten, ni les arnes no destrossen res. Perquè on teniu el tresor, hi tindreu el cor".
Hi ha qui s'ho creu, i ho posa en pràctica. Dono gràcies a Déu d'haver pogut conèixer persones així.
Posar el que som i el que tenim al servei dels altres; una gran màxima que ens apropa una mica més a Déu.
ResponEliminaLa veritat és que sí, n'hem de donar gràcies a Déu!!!
ResponEliminaÉs molt difícil portar a la pràctica aquesta màxima de Jesús, m'hi encomano perquè algun dia ho pugui aconseguir... la cosa és que sempre hi ha altres prioritats més importants...
He llegit el text de l'Evangeli i he vist que la frase és prèvia a la paràbola de la invitació a vetllar, doncs això, que cal estar atents i no demorar-ho tant!!!
Moltes gràies, Sergi per la reflexió!!!
L'autèntic tresor és el cor, però al igual qu'els diamants cal pulir-lo per donar-li valor, sinó només és una bonica pedra de vidre. Els cristians ens aplegem a l'església perquè és en la comunitat on pulim el cor perquè esdevingui quelcom de valor.
ResponEliminaGràcies Joan, Marta i Polpez pels vostres comentaris!
ResponEliminaPare Sergi d' Assis:
ResponEliminaContesto la comunicació titulada:"UNA JOIA"
Ja,des de l' adolescència,
i gràcies als Conciliaris del Col.legi,
Vàrem sentir parlar dels PARES DE L'Església.
El nom de PARES DE L'ESGLÉSIA,
em suggeria als tretze o catorze anys,
en la meva imaginació,
com una nuvolada negra i espessa ,
PERÓ també, UNA GRAN CURIOSITAT !!
Qui són aquests PARES DE L'ESGLESIA ?
em preguntava de tant en tant.
El Pare Policarp, de l'Abadia Benedictina de Montserrat, en una conversa del tot Providencial,
em va animar a llegir-les.
Poc a poc, i a mesura que anaven sortint
traduccions en català o bé en castellà,
Vaig anar llegint els seus escrits,
bàsicament els temes fonamentals de la vida cristiana.
He procurat sempre, llegir o rellegir aquests temes
seguint un ORDRE de TEMPS i ESPAI,
ja que, els AUTORS i el seus ESCRITS,
no apareixen per casualitat !!
Alguna cosa o situació, ha passat,
que l' Autor és posa a escriure sobre alló.
I, amb el temps, vaig adonar-me d' UNA cosa:
Jo, m' estava identificant,
amb aquells PARES DE L' ESGLÉSIA,
QUE ja de ben petits o d' Adolescents,
varen rebre una formació
GRECO-LLATINA-ESCRIPTURÍSTICA.
Entre ells, SANT BASILI.
Referent als " BENS MATERIALS",
un comentaríste del textos de SANT BASILI,
diu aixó:
"...BASILI,
AMB GRAN SENTIT DE LA REALITAT,
NO VOL QUE EL RENUNCIAMENT
DELS BENS MATERIALS,
SIGUI UNA OCASIÓ DE " BOJA PRODIGALITAT "
I continua;
"...QUI PER OBEIR UN CONSELL EVANGÉLIC,
ABANDONA, EL QUE POSSEEIX,
NO HA DE DESINTERESSAR-SE DELS BENS MATERIALS
SINÓ AL CONTRARI:
REBENT TOT,
COM UN DÓ DE DÉU,
HO CONSAGRA AL SENYOR,
I ADMINIDTRE AMB JUSTÍCIA..."
Personalment, penso que ,
el PROJECTE UGANDA,
és un bon exemple
del Concell i Reflexió
QUE ens ofereix SANT BASILI.
Gràcies per tot.
Us desitjo una bona tarda.