El Levític ahir i avui

Darrerament he estat fent Lectio amb el llibre bíblic del Levític. És una lectura que podria posar nerviós a més d’un. Però feta des d’una perspectiva creient i tenint ben present el Nou Testament, m’ha resultat molt interessant. 

S’hi parla molt de puresa i impuresa. Penso que, el fet que alguns animals siguin declarats impurs com a aliment, pot tenir un origen higiènic i de salut. I que posteriorment s’hi donà un significat religiós. Pel que fa als leprosos, totes les mesures de prudència o aïllament penso que també responen originalment a una voluntat de protecció dels sans (encara que, a la pràctica, això havia de ser molt bèstia si tenies la lepra).

En canvi, xoca llegir que són considerats impurs els qui han tingut una pol·lució o les dones que han tingut la regla. És una concepció arcaica d’alguns aspectes que ara estan plenament normalitzats. 

És bonic veure com Jesús va molt a fons, i parla de puresa o impuresa en relació a què portem al cor i a com ens comportem. La puresa ja no és quelcom depenent de rituals, sinó quelcom del cor i d’allò que en surt amb sinceritat. 

Val molt la pena llegir el Levític pensant en Jesús, i llegir el que diu Jesús tenint present el Levític, que ell coneixia molt bé.

Unes benaurances per als nuvis

Al casament d'en Pau i la Júlia, el P. Lluís Juanós (monjo de Montserrat que els va casar) va dir-hi unes benaurances amb un cert toc d'humor que penso que diuen coses profundes. Aquí les teniu:

• "Feliços els qui saben riure's d'ells mateixos i no es prenen massa seriosament, perquè sabran acceptar les bromes dels altres, evitant el malhumor.
• Feliços els qui, tot i arribar a casa cansats i "estressats", saben dissimular-ho, perquè les portes, els mobles i els qui els envolten, que possiblement no en tenen cap culpa, els ho agrairan.
• Feliços els qui saben parlar quan convé i callar quan cal, perquè no seran víctimes de la pròpia xerrameca, sinó dignes de ser escoltats.
• Feliços els qui no es donen gaire importància i escolten els altres sense creure's indispensables ni segurs de tot el que diuen, perquè seran sembradors d'alegria i de consells assenyats.
• Feliços els qui saben mirar com un nen les coses petites i afrontar tranquil·lament les coses serioses, perquè sabran distingir el que és important del que és prescindible.
• Feliços vosaltres si sabeu valorar un somriure i oblidar una mala cara, perquè la vostra ruta serà lliure de tot ressentiment.
• Feliços si sabeu dialogar per evitar els malentesos; si sabeu reconèixer els errors amb senzillesa i tenir el coratge de demanar perdó, perquè haureu après l'art de conviure.
• Feliços vosaltres quan els anys hauran solcat el vostre rostre i seureu en silenci sota l'arbre de l'amor que heu conreat, perquè llavors sereu Sal de la terra i Llum del món, i haureu trobat la veritable Saviesa."

Amén.

Els primers repetidors

Aquests darrers dies hem tingut amb nosaltres en Pau i la Júlia! Van ser la primera visita que vaig rebre, fa un any i mig, i els primers en repetir. I amb motiu d'una ocasió ben especial: la seva lluna de mel!

Podria semblar que venir per segona vegada pot ser ensopit o repetitiu. Però ben al contrari, perquè no es tracta d'una visita turística sinó de venir a compartir amb els africans. Coincidíem que aquest cop han pogut aprofundir força més en les històries de la gent, en els seus reptes i en la complexitat de moltes situacions. Ells han quedat molt agraïts de l'acollida, i els africans molt agraïts de la seva visita.

La foto superior és de l'Alweny. Me la van presentar fa dos anys, i em va impactar molt perquè va arribar arrossegant-se com un animalet per unes malformacions a les mans i als peus. Allà on vivia es feia molt difícil que pogués anar a escola a causa de les seves dificultats de mobilitat. Però és una nena llesta. I ara fa poc ha començat a residir en una escola inclusiva amb altres nens amb dificultats. Això és possible gràcies a en Pau i la Júlia. La trobada va ser molt bonica, i la visita a l'escola molt interessant. Ens va impactar especialment veure força nens sords, i com sabien atendre'ls personalitzadament.

Han fet possible moltes activitats: una excursió cultural amb els novicis a unes coves amb pintures prehistòriques, un sopar català amb els mateixos monjos joves, un partit de futbol molt emocionant entre els estudiants de 1r i 2n curs amb samarretes del Girona per als guanyadors... i una activitat de piscina per als estudiants! Entre els qui van a l'hort de l'escola a ajudar, els mateixos estudiants van fer una votació i els elegits hi van anar. Per ells, anar a la piscina és una cosa molt excepcional i ens ho vam passar la mar de bé. En acabar, tots van compartir el seu itinerari, els seus reptes i els seus somnis. Va estar molt bé!

També han pogut conèixer força de prop el projecte dels microcrèdits. De fet, van ser ells qui me'n van donar la idea en la seva primera visita. I han quedat força parats de la volada que ha pres aquest projecte amb un any i mig. A partir del que han vist, destaquen la importància que està tenint l'acompanyament dels qui fan els microcrèdits perquè puguin fer una bona planificació i com anar afrontant les dificultats que molt sovint apareixen. Els he pogut plantejar idees i preguntes en relació als microcrèdits, i ben segur que em serviran molt els seus consells!

Quin regal aquests dies!!! Moltes gràcies Pau i Júlia!!!

The Black Hole

Aquí teniu un vídeo breu que ha enviat un lector a partir d'una de les meves reflexions. No us sembla genial?

Òbviament el tema és la cobdícia. Però m'ha fet riure molt un comentari al YouTube que diu: "Missatge de la història: no compris celo barat".

Per què no tocava els tambors?

Feia unes setmanes que el Bonaventure no tocava els tambors. Ens va semblar estrany. A més, darrerament sempre arribava tard. Erròniament, vam pensar que ho devia fer expressament perquè un altre els toqués en lloc seu. Algú diu que és un “wizard” (un mag) amb els tambors, perquè els toca genial. 

I li vam preguntar: “Com és que ara cada dia arribes tard? Prefereixes que altres toquin els tambors?”. 

I la relació de factors era equivocada: cada dia estava arribant tard perquè justament a aquella hora, abans de les 7h del matí, havia de preparar l’esmorzar per als aspirants que estaven amb nosaltres. 

Vaig recordar aquella sàvia frase del cardenal Jubany: “Qui no ho sap tot, no sap res”. A vegades, ens falten elements per comprendre la globalitat del que sigui. Com aquesta foto que us he posat del Prince William: preses quasi alhora, com en són de diferents!

Un rellotge de 800.000 euros

A partir de la notícia d’algú a qui li han robat un rellotge de 800.000 euros al carrer, una tuitaire es preguntava: “Si et roben un rellotge de 800.000 euros, qui és el lladre?”. El missatge ha generat comentaris d’un cert rebuig a aquest plantejament. M’ha semblat un tuit que hauria pogut ser escrit perfectament per l’Acadi Oliveres.

Des d’aquí l’Àfrica, hi ha notícies o comentaris que es veuen des d’una perspectiva singular. O fins més aguda, segons com. Tot i això, vàries vegades m’he trobat amb persones que s’enfaden o s’entristeixen perquè coneixen altres persones amb molts diners que no col·laboren gens. Jo ho visc molt diferent: intento centrar-me en el que faig o no faig. I el que facin els altres, cadascú s’ho sap. I gràcies a Déu hi ha moltes persones generoses!

Seguint el missatge d’aquell tuit: les persones que viuen en el luxe són lladres? Jo no ho diria així, però sí que em semblen persones equivocades. Perquè, encara que hagin fet mèrits per aconseguir el que tenen, no pensen que en bona part és perquè han nascut en un context que els ho ha permès. I que, en canvi, altres persones no han tingut les mateixes oportunitats i no per això mereixen menys com a éssers humans. 

Però sobretot, em semblen persones equivocades perquè no han descobert que la felicitat està en compartir, i no en acumular. I que un dia hauran de deixar tot això que posseeixen, i només els quedarà l’Amor que han viscut. 

Ei, em sembla. 

(Tampoc no m’ho he inventat jo, això és pur Evangeli).

Dies a l’hospital

Des d’ahir fins demà estic a Entebbe, acompanyant l’Okumu i el seu pare a l’hospital. Avui l’han operat.  

El seu pare m’ha explicat amb detall tot el procés des que, tenint 3 anys, un dia va quedar paralitzat a l’escola. Diverses operacions, i una cama que s’ha pogut arreglar. M’explica que anteriorment un greu problema va ser que no van poder anar a fer les revisions quan tocava (per treure els claus que li havien posat, per exemple) perquè no tenien diners. Les dues ONG que els havien atès els van dir que no els pagaven el transport per les revisions. Quanta impotència que ha viscut el pare durant aquests anys!

La doctora m’ha fet bona impressió per com ha anat responent a les preguntes que li he fet. Les perspectives són bones, sobretot per quan acabi l’etapa de creixement. Però podria ser que encara abans d’acabar-la s’hagi de tornar a operar. 

El pare està agraïdíssim als donants que feu possible que, ara sí, l’operin i es pugui seguir el tema fins al final amb les revisions incloses. Altrament seria impossible, perquè són molt pobres.

Pel que fa l’hospital CoRSU, m’ha agradat. Evidentment està lluny del que seria un hospital occidental. Per exemple, hi ha un munt de pacients en la mateixa habitació, amb uns compartiments a mitja alçada cada 4 llits. Però cuiden la netedat, el clima general, i l’atenció mèdica, administrativa i psicològica. Aquest hospital rep ajudes d’ONG, i això ha permès que des de Catalunya paguem una part del cost i l’altra part la paguin ells. He pogut parlar amb els canadencs de l’ONG que ajuden en aquesta operació de l’Okumu, i també m’han fet bona impressió. 

La foto que us poso a sota és de l’hospital de Mbale, on vaig anar a visitar una treballadora de l’escola que hi estava hospitalitzada fa pocs dies. Les condicions eren força pitjors, tot i que l’estil d’habitacions era semblant.

La foto de l’Okumu, he aprofitat que l’ONG canadenca li estava fent un vídeo per explicar la feina que fan i ha estat una estona simpàtica.

Regatejar

Sembla que la paraula “regatejar” ve del llatí “re” + “captare”. I més enllà del significat que tots coneixem de “recaptar”, etimològicament significaria fer tornar una cosa al cap, a la seva finalitat, a qui li correspon tenir-la. Hi hauria molt per discutir sobre quines recaptacions són moralment justes i quines no, i fins a quin punt corresponen o no als qui les fan. El mateix serviria per qui regateja: fins a quin punt és oportú? Depèn del context, de la cultura... de moltes coses.

Aquí Uganda m’he trobat amb situacions una mica curioses. Un dia havia d’anar a visitar una treballadora de l’escola que estava ingressada a l’hospital de Mbale (la ciutat més propera). Vaig escriure un motorista que conec, i no em va satisfer el preu que em donava. Li vaig contestar que, com que un altre cop havia trobat un preu molt més barat, hauria de buscar algú altre. Em va respondre que “no regatejar no és la manera”. Literal.

És a dir, que ell esperava que jo regatejaria i ens acabaríem posant d’acord. Així m’ho va explicar després (perquè finalment, vam anar junts). Bastants ho solen fer així, i per ells és la cosa més normal del món que et diguin un preu més elevat i tu miris de rebaixar-lo. És més: quan a vegades fas mala cara per un preu que et sembla massa, et contesten “quant tens?”. 

Però és clar, no tothom és així. Un dia, per pagar menys a un motorista que volia més (error meu de no haver pactat el preu prèviament!), es va enfadar força i va estar a punt de picar-me. Diuen que té molt mal caràcter.