M'havia donat a entendre que tenia ferides profundes, i havíem quedat que si un dia volia en parlaríem. Va venir al despatx, i li va costar començar. Però un cop després de l'arrencada, ja va anar sortint tot sense que jo fes quasi res, més enllà d'escoltar.
En recordar certs moments li saltaven literalment les llàgrimes. Vam parar vàries vegades. Estava una mica avergonyit per no poder-se contenir. Un noi de més de 20 anys, forçut com el qui més, i plorant com una criatura. Em va fer impressió. El pare l'havia maltractat des de petit, i sense pietat. Pallisses físiques (una d'elles especialment remarcable amb un instrument dolorós), humiliacions repetides en públic, fer-lo dormir fora de casa encara petit per una tonteria (això el va portar a malviure en uns matolls unes quantes nits i haver-se de buscar la vida per aconseguir menjar), i un llarg etcètera. Al nostre país, aquest home probablement estaria engarjolat. Ara ja no el pega, però li ha deixat unes marques profundes (potser inesborrables?).
Em va costar trobar les paraules. Al final, ens vam abraçar i li vaig dir: "no estàs sol". I que sempre que volgués vingués a parlar.
Al cap d'uns dies em va escriure que jo era com un pare per ell (lògicament, el referent que ha tingut és molt desafortunat). Ha tornat vàries vegades al despatx, però de manera informal. Em diu que compartir tot allò el va alleugerir.
En situacions així em sento molt impotent. No sabia si explicar aquesta història, perquè no vull caure en la morbositat o el sensacionalisme. Però penso que l’explicació descriptiva ajuda a fer-se càrrec de tot plegat. I després d'explicar una història més encoratjadora com l'Ochwo, penso que és bo mostrar que hi ha històries menys positives. En alguns casos, sents que l’únic que pots fer és acollir i acompanyar.
Sergi, impresionante tu relato, gracias, pienso que has hecho lo principal: acogerlo y acompañarlo, les has abierto un gran puerta, la de la escucha, la de la confianza...seguro que no será lo único que puedas hacer por él, que ya es mucho, adelante
ResponEliminaÉs horrorós això que expliques, Sergi!!! Són situacions d'aquelles en les que no hi pots fer res més tret de ser-hi.
ResponEliminaDes de fa tres dies dies que també em trobo en una situació de catarsi de sentiments, a una amiga meva li han diagnósticat un càncer terminal, li han dit que no arribarà a Nadal. I la cosa és que està molt serena i ho té molt clar que fins aquí ha arribat! Però clar, parlant amb ella et trobes amb allò que amb escoltar n'hi ha prou i que no pots donar cap tipus de consell ni de res, simplement ser-hi. És molt trist també...
La vida dóna cops que no esperes, a aquest noi pobret, des que va néixer i a d'altres de manera inesperada però contundent també!!!
Moltes gràcies Sergi per ser-hi sempre!!!
"...l´'únic que pots fer és acollir i acompanyar...". I et sembla poc!!!
ResponEliminaEscoltar i acompanyar davant situacions personals que et sobrepassen és un gran bàlsam per qui diposita en tu la seva confiança. A vegades es tracta només d'això, però el bé que fas és molt gran. Trobar les paraules encertades per dir a vegades és difícil. L'escolta i l'acompanyament silenciòs és tot el que a vegades hom necessita. Saber que hi ha algú que està al teu costat, a totes. Moltes gràcies per compartir les teves experiències en aquest racó de món que ha tingut la sort que hi hagis anat a portar-los esperança en un futur millor.
ResponEliminaPare Sergi d'Assis :
ResponEliminaTal com veig el problema :
Al costat de la teva amistat i acompanyament
imprescindibles, a aquest jove li caldrà ,
una formació personal, el mes sólida possible.
Que tingui consciéncia, que la seva dignitat,
els grans pincipis i valors de la vida,
estan molt per sobre, de la tragedia que ha viscut.
Peró, que igualment , tingui present que aquests fets,
sempre estaran vius, en la seva memória.
I, que si un dia, ell també té fill, les seves fustracions,
no les descarregui, sobre aquests fills indefensos.
Que vigili !!
Per aixó, es tant important qué ara que té tant viu,
el seu patiment, es vagi cultivant una coherent formació .
Salutacions
Una història colpidora. A vegades la realitat supera la ficció. Sobre la tema frase "em sento molt impotent" tens una part de raó. Per una banda t'entenc perfectament: veiem una situació injusta i no sabem què fer o com fer-ho. Intervenir, denunciar, ... pot arribar a agreujar el problema pero no fer res tampoc hi ajuda. Per altra banda crec que veure que el noi s'hagi aprovat a tu i hagi volgut explicar-te la història ja diu molt. A ell, com dius, l'ha ajudat a no estar sol i compartir la càrrega.
ResponElimina"jo era com un pare per a ell". Aprofito per comentar també aquesta frase. Quan et vas fer monjo vas renunciar (amb certa recança o no) a formar una família. Ara pots veure que realment la teva família va més enllà d'uns parents propers. Ara tens una família molt gran que acudeix a tu per 'plorar', per demanar-te consell, per compartir alegries i tristeses. Crec que la teva impotència és relativa, realment està fent molt per aquesta gent encara que no ho sembli.
Escoltar, acompanyar, i una abraçada en casos així tan colpidors, només això ja és un bàlsam. I hi ha tantes persones que pateixen, tants infants. Se'm fa un nus a la gola.
ResponEliminaQuin goig que hi hagi persones com tu, que escolten, acompanyen, abracen, donen la mà.
Una pregària per tots ells, i sobretot pels que pateixen, que pugui trobar el consol, que Déu Pare els envia a través vostre.
Moltes gràcies pels vostres comentaris!
ResponElimina