L'Onyango té 81 anys, i ell i la seva dona s'han de fer càrrec d'onze nens i nenes que estan al seu càrrec, la majoria d'ells orfes. Des de fa uns anys, ell té problemes de salut i no s'ha pogut medicar com caldria per falta de diners. Al poblat on viuen tot és molt precari, i a vegades fins és complicat poder menjar bé.
Des d'El gra de mostassa hem proporcionat matalassos als infants perquè dormien a terra en condicions molt precàries: uns sobre uns sacs de patates buits, i uns altres sobre trossos d'espuma. I li vam prometre a l'avi que cada dos mesos li pagaríem els medicaments que necessita per estar sa.
Van passar els mesos i no em deia res. El vaig trucar, i em va dir que no gosava molestar-me. Li vaig dir que vingués a Tororo per comprar els medicaments, i vam acordar que a partir d'ara m'avisarà cada vegada que vegi que se li van acabant. Ho fem per ell, però també per les onze criatures: el dia que es mori l'avi o l'àvia quedaran molt desprotegides, i hem de mirar que almenys això es retardi tant com sigui possible.
Gràcies a tots els qui amb els vostres donatius feu tot això possible!!
La veritat és que tenint en compte de la mitjana d'edat de l'esperança de vida a Uganda, és una persona molt gran ja! Doncs que molta vida pel Onyango i la seva dona. Pregarem perquè així sigui!!!
ResponEliminaMoltes gràcies, Sergi pel que expliques!!!
Pare Sergi d' Assis :
ResponEliminaQuan els anys 1958-1960...
és va fundar " AGERMANAMENT" ,
Capellans i laics, coneguts nostres,
varen marxar cap a Sud-Amèrica i Àfrica,
per oferir la seva ajuda , en concret:
a Xile i Camerún.
A partir del que ens anaven escribint,
ens fèiem i els fèiem, aquestes preguntes :
- Per qué Àfrica, no pot sortir de la seva misèria?
- Quina part de Responsabilitat té Àfrica, sobre el seu
propi benestar, encara que sigui petit...
encara que sigui poc a poc, peró planificat,...
constant, etc.etc...
Ells ens deien que a part del Colonialisme,
que tots coneixem, I que mai " ha marxat"...
el que fa molt mal a Àfrica, és la seva rivalitat, entre Tribus i Ètnies, cada una amb la seva llengua, mentalitat, cultura...
La meva pregunta:
Tot aixó, amb seixanta anys, veus, que hagi millorat
una mica, o bé continua igual ?
Salutacions
-
Hola Pilar! A veure: el tema de les tribus és delicat. Es viu com un signe d'identitat molt fort. A l'escola tenim gent de diverses tribus i mirem de promoure una bona convivència (per exemple, a través de l'esport). Però no veig que això tingui una incidència negativa a nivell econòmic o de desenvolupament, al meu entendre els riscos són en altres aspectes
EliminaPare Sergi d" Assis :
ResponEliminaGràcies de la teva experiència i opinió,
A l' escoltar vivències i experiències
de persones, d' altres paissos,
peró, d' aquest mateix continent,
així, ens ho han explicat,
potser perquè així ho han viscut .
Per un altre costat,en aquells anys 1958...
Poca informació teníem, per saber la veritat del que estava passant en realitat.
La premsa diària i la ràdio, era tot.
Per aixó, era tant important, el que ens anaven explicant, els nostres amics o coneguts, que escribiern o retornaven d'aquests altres continents ,
que naturalment, tot punt de vista sempre és limitat.
I, per un altre costat, jo no sé, fins a quin punt,
aquells joves missioners, estaven preparats per saber, per comprendre, el país on anaven a fer el seu servei.
Els que jo vaig coneixer, et diria que cap !!
Ara que ho penso, els hi preguntaré.
Algun es molt amic meu, I avui mateix els ho puc preguntar...
Repeteixo, gràcies per la teva vivència i opinió,
sempre tant valuosa !!
Pilar i Marta, gràcies pels vostres comentaris!
ResponElimina