dilluns, 9 de febrer del 2026

Per gràcia de Déu


En l'última entrada, us vaig agrair tota l'ajuda que fa possible que ara tirem endavant aquest nou programa per als nens i nenes dels slums. I alguns, en públic o en privat, vau subratllar el meu paper perquè això sigui així. Penso que és oportú compartir quina és la meva vivència en tot això.

Sense negar el que és evident, és a dir el meu paper, internament sempre penso que és per gràcia de Déu. Què vull dir? Doncs que soc conscient de la nostra fragilitat, i de la meva en particular, sobretot després dels problemes de salut de fa dos anys. Tot i que foren provocats per mala praxi mèdica, tinc clar que estem sempre en mans d'un Altre i que seria un disbarat pensar que som qui sap què. Per tant, tot això ho visc amb un gran agraïment a Déu, sabent que portem aquest tresor en gerres de terrissa.

Tampoc mai no penso que sigui generós amb ells. És a dir, no crec que es tracti d'un mèrit allò que faig, sinó d'un deure. A la web d'El gra de mostassa hi tenim algunes cites. Una d'elles és d'un sant molt benedictí, Sant Gregori el Gran: "Si donem el necessari als que no tenen, no fem més que donar-los el que és seu". Això és així. Ells són tan mereixedors com qualsevol de nosaltres de tot allò més bàsic que mereixem com a éssers humans. Per tant, allò que fem és restituir-los la dignitat que els toca.

Espero que us agradi la foto que he posat, la trobo deliciosa! És la d'una nena d'aquest programa mentre dissabte li provàvem les sabatetes. Estava feliç! Un altre nen ens deia que trobava que les sabatetes eren massa petites, però la realitat és que no n'havia portat mai i per això no hi estava habituat. Als suburbis hi ha nens que van descalços per aquells carrerons amb la terra contaminada per les aigües fecals, o bé porten crocs o xancletes. El sol fet de calçar sabates per a ells és una novetat!

(Ahir a l'hora de sopar es van sentir molts trets. Pel so a mi em semblava un castell de focs, però els nois van dir que eren bales. Si en sé alguna cosa, ho diré als comentaris. Nosaltres vivim en una zona tranquil·la).

6 comentaris:

  1. D' entrada, una fotografia preciossisima !!

    Per la història que hi ha al derrera...
    Per la cara tant maca d' aquesta nena...
    Pel seu vestit...
    I, per la novetat de poder portar sabates .
    Una de les coses que més ens agrada a tots,
    especialment als petits, és estrenar sabates !!

    Avui tinc un dia de molta feina !!
    Al vespre ho llegiré amb detall,
    i et comento !!

    Que tingueu un bon dia !!

    ResponElimina
  2. Quina foto més bonica, Sergi! Què feliç es veu la nena! Drets humans per tothom i a tot arreu, em fa pensar la frase de Sant Gregori el Gran. Els països "colonitzadors" tenen un deute tan gran amb els països del Tercer mon que no sé pas si mai els podran restituir. Mentrestant persones compromeses i ONG's arriben on poden. Gràcies pel teu/vostre testimoni, Sergi! Cuideu-vos molt!

    ResponElimina
  3. Està molt clar, Sergi, que si tu no hi fossis cap de nosaltres, el tipus de suport que fem a través teu, no el faríem, pot ser que trobéssim alguna altra manera de fer-ho, no ho sé. Això però no treu la importància al que tu fas.
    També penso que tots som iguals i amb els mateixos drets. Perquè vaig néixer jo a Catalunya en una bona família que m'ho van donar tot per tal que arribés on sóc ara? Aquest matí m'he llevat que no estaba bé, sembla que ja m'ha arribat el constipat familiar! Ara al llegir-te he pensat en el privilegi que tinc de poder-me quedar a casa, prendre'm algunes pastilletes per sentir-me millor i esperar. Si hagués nascut a Uganda què em passaria? Ho trobo molt trist, jo no vaig fer res per haver arribat aquí. Així que el poquet que fem incentivats per tu és menys que un gra de mostassa...
    Moltes gràcies, Sergi, per deixar-nos compartir les teves gerres de terrissa!!!

    ResponElimina
  4. M'he deixat la nena de la foto, que bonica!!! Aquí ara està de moda ara que els nens no portin sabates... Aquests nens que no n'han pogut portar mai no sé què dirien pobrets...

    ResponElimina
  5. LA MEVA RELACIÓ AMB GREGORI EL GRAN :

    Vaig saber de l ' existència de la REGLA DE SANT BENET,
    QUE NO, DEL SEU CONTINGUT,
    gairebé, des del meu naixement, .gràcies a l' enviaent
    tant " MONTSERRATÍ" , que em rodejava :
    Família...Escola...Parróquia...Romeria...Barri...

    Poc a poc, vaig entrar en la LECTURA DE LA REGLA DE SANT BENET, AMB UN GRAN RESPECTE...
    Recordo, en aquells anys, el Pare Jaume, responsable
    de les misses que encarregavem i de la petita botigues de llibres, que ell revisave cada matí, en sortir de Laudes...

    La lectura de la REGLA DE SANT BENET, em va portar a llegir, LA REGLA PASTORAL, la de SANT BASILI...
    i d' altres REGLES, totes elles, DEL PRIMER TEMPS
    DEL CRISTIANISME.

    I, aquest fet, sense buscar-ho, em va donar l' ocasió
    de comparar-les. I treure'n una conclusió :

    Aquelles Regles que més es recolzaven
    EN L' ESCRIPTURA, ELS SEUS LLIBRES,
    ELS SEUS VERSETS ,
    així com també, de Reflexions puntuals sortides
    de la PAIDEIA GREGA i ROMANA, cada una de les dues,
    oferint temàtiques i Reflexions diferents,
    LES REGLES, QUE EN SORTIEN , EREN MES EQUILIBRADES, MES COMPLERTES, MES CONCRETES...MES HUMANES...

    L ' altre cosa que m' has recordat de GREGORI
    EL MAGNE,
    és que ell mateix escriu, que ell solament volia ser monjo, peró, ara, és veia obligat a ser PAPA,
    I MINISTRE D' ECONOMIA, I CONTROLAR I REPARTIR
    ELS ALIMENTS...ETC...ETC...

    Recordo que a la Mare Teresa de Calcuta,
    li varen tirar en cara , que acceptava, els diners
    del Premi Nobel, quant , aquest Premi sortia
    de diners mal adquirits

    Ella, va respondre al periodiste:
    Accepto aquests diners, perqué són del pobres
    i retornen als pobres.

    Aquesta contesta : molta gent, la recorda...

    Salutacions !!






    ResponElimina
  6. Gràcies Sergi per les teva paraula matisant el teu paper en els diferents projectes que esteu duent a terme a Uganda. Està clar, tots estem al servei de Déu i fem el que està al nostre abast per ajudar als altres. "Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi" Mt 25,40. Però sí que és veritat que Déu ha fet possible que tu estigues a Uganda ajudant tots aquests infants perque puguin tenir un futur millor. I estic d'acord que la foto de la nena amb la rialla la boca ho diu tot.

    ResponElimina