Amb joves a Uganda

En moments com els que vivim, amb tanta inseguretat i incertesa, ens cal continuar construint ponts entre persones de bona voluntat, siguin d'on siguin. Un altre món és possible. Aquestes són les ratlles escrites just abans de saber l'atemptat de Barcelona, que van en sentit contrari a la bàrbarie i a tot allò que es vol aconseguir des del terrorisme:


Baixant de Montserrat pensava: "I per què m'havia d'embolicar jo amb portar joves a l'Àfrica?". Perquè no pot ser que als antics escolans joves només els oferim experiències com un intercanvi a Austràlia, una estada als Estats Units... Perquè el món és més gran, i ens convé obrir els ulls també a altres realitats tan diferents a les nostres.
Una altra raó és que hi ha una part de matèria primera: perquè sempre m'acabo complicant la vida en nous projectes, etc. És innegable.

Anem a compartir, a conviure, a conèixer. Al Setem (fa quasi vint anys, quan ens preparàvem per anar a un camp de solidaritat a Hondures) ens transmetien que cal evitar les actituds paternalistes, tan fàcils venint dels nostres països. I que calia anar a "aprendre i col·laborar". Hi anem amb aquesta actitud fraternal: tots som germans. I deixeu-me somniar en veu alta: seria molt bonic que d'aquí en pogués sortir algun projecte de col·laboració amb Montserrat! Déu dirà.

Anem a una zona rural, a un monestir benedictí que serà la nostra base. D'allà anirem a conèixer la zona, la cultura, quins problemes tenen, quines il·lusions, quines tradicions, la fe, la família... en definitiva, com viuen.

George Washington i l'esclavitud

A l'estat de Virgínia vam poder visitar Mount Vernon: la casa de camp de George Washington, primer president dels Estats Units. Un lloc idíl·lic, amb prats ben verds i just al costat del riu Potomac. Però, al mateix temps, una finca on Washington va viure servit per esclaus.
És un tema que no passa desapercebut ni als mateixos americans. En les instal·lacions externes tenien una exposició dedicada a l'esclavitud en temps de Washington. És un home de referència per a la història d'aquell país, amb frases tan precioses com: "La pau amb tot el món és el meu sincer desig". Un home de pau, i amb esclaus.

Així mateix trobaríem un munt de personatges al llarg de la història: homes que han estat importants, que han fet coses remarcablement positives, però que seguien costums o maneres de fer de l'època sense fer-se'n un problema.
Crec que hem d'anar alerta a l'hora de judicar-los, i que els hem d'entendre en el seu context.
Fins a quin punt hem de justificar allò que eren costums? No tinc la resposta exacta. Perquè alguns fets, fins i tot des del punt de vista de l'Evangeli (del segle I) ja eren execrables tot i ser pràctiques de diferents segles (per exemple, cremar persones vives).
També hi ha una cosa interessant, i és que al llarg de la història hi han hagut sempre homes i dones que, de manera alternativa als costums de l'època, han sabut ser agents de Pau i de Bé per a la societat que els envoltava.

Sigui com sigui, tant el testimoni d'aquests darrers com dels altres ens han de servir per aprendre a ser millors avui. Que al cap i a la fi, el que tenim a les mans és el present.

Aprendre a llegir els signes de la vida

Darrerament m'he trobat amb vàries persones que han fet un canvi en la seva vida. I que han pres una decisió important. Però això sí: després d'una sèrie de circumstàncies externes. Recordo especialment una persona d'Estats Units. Havia decidit prendre una opció difícil, però va llegir diferents fets al seu voltant com signes que portaven a aquesta decisió. Va entendre que era el moment oportú, tot i costar-li. Ho vaig trobar interessant. Evidentment, la gràcia estar en saber discernir quan convé canviar i quan convé continuar exactament en la mateixa situació.

La vida ens parla de moltes maneres. I és bo d'estar-hi atents, perquè hi poden haver signes que ens ajudin a discernir el pas que convé fer a continuació. A vegades, quan els signes són desagradables o no són els que hauríem previst, la decisió (la que sigui) es pot prendre a contracor. Però hi ha una altra opció: entendre'ls com signes que ens guien a fer un pas en una direcció o en una altra. Aquestes persones ho van entendre així: van llegir el que passava al seu voltant, i van escoltar el seu cor. I van decidir.

No n'hi ha prou d'aprendre a llegir números i lletres. Ens convé aprendre a llegir els signes de la vida. I aquest aprenentatge dura sempre.

L'Església en un nou Estat Català

L'Església, en un nou Estat Català, no hauria de tenir cap privilegi. En un estat aconfessional i plural, això no significaria negar les arrels cristianes del país, sinó acceptar que els temps han canviat. Drets i deures com tothom. Refusar els privilegis també aporta molta llibertat.

Dit això, l'Església hauria de poder fer sentir la seva veu com qualsevol altre. Alguns voldrien que l'Església deixés d'existir. L'Església té dret a existir. No més que altres, però tampoc menys! I per tant, té dret a parlar en nom dels valors de l'Evangeli, en defensa dels drets humans. Sempre des del respecte a la pluralitat i als diversos punts de vista.

Aquests dies estic llegint llibres sobre el període que va de la 2a República al final de la Guerra Civil. I em fa pensar que, en el cas que hàgim de construir quelcom, s'ha de fer bé també pel que fa a aquestes qüestions. O almenys intentar-ho.

Fundació Espai, Natura i Joventut

Fa uns mesos em van demanar si voldria formar part del patronat de la Fundació Espai, Natura i Joventut, i evidentment vaig dir que sí. Aquests mesos he pogut veure en acció dos projectes en ple funcionament. El primer va ser "la Brúixola", un centre a Badalona per donar suport educatiu a nens i joves amb desig de tirar endavant però amb necessitat d'ajuda. Em va agradar molt l'ambient sa que s'hi respirava, i vaig anar preguntant als petits i joves per què els agradava anar-hi.
I no fa massa dies vaig poder visitar l'altre projecte a Sant Quirze de Besora: "El Solà", que conté un refugi i cinc zones d'acampada. Una finca ben gran, de la qual tots els beneficis van a parar a mantenir la tasca solidària de la Fundació.

Per què us en parlo? Doncs perquè les coses boniques són per compartir-les. I perquè ens demostra, una vegada més, que hi ha gent molt bona al món. En Marcel·lí, el fundador, és una d'aquestes persones bones que hi ha al món. Aquesta fundació no és gran com altres, però fa una molt bona feina!

I us en parlo, també (i sobretot!), perquè si mai sabeu d'algun esplai, o cau, o algun grup que vol anar a fer acampada o a un refugi, doncs sapigueu que hi ha un paratge ben bonic que és El Solà. I on no només estareu bé, sinó que pel sol fet d'anar-hi estareu contribuint amb una fundació solidària.

Si voleu conèixer-ho més, o descobrir-ne altres aspectes com el compromís amb Àfrica, podeu entrar a la web: http://www.fundacioespainaturajoventut.org/

L'orgullós i l'humil

L'orgullós mira els altres amb superioritat.
L'humil els mira amb senzillesa.

L'orgullós rep els honors com un nen el dia de Reis.
L'humil agraeix els honors, però no en depèn per ser feliç.

L'orgullós s'ofèn quan no se sent tingut en compte.
L'humil viu com un regal qualsevol consideració.

L'orgullós, en el fons, se sent inferior encara que expressi el contrari.
L'humil coneix els seus dons, però els reconeix com a dons rebuts.

A l'orgullós li encanten els títols, els privilegis, sentir-se algú.
L'humil és prou madur com per no necessitar-ho.

L'orgullós és pobre i fràgil, i ho porta fatal.
L'humil també, perquè és ésser humà, però ho viu amb alegria i confiança.

"Els humils posseiran la terra, fruiran d'una gran pau" (Salm 36, 11).

Quan els comentaris van més enllà

Després de llegir els comentaris que s'han anat deixant a la darrera entrada que vaig fer, m'adono que és un tema que també interessa i inquieta altres persones. I que hi ha comentaris que van més enllà del que jo havia dit. Per tant, abans de fer cap altra entrada, us suggereixo que els llegiu perquè val la pena: http://fontdegreccio.blogspot.com.es/2017/07/un-nou-llenguatge.html