M'ha arribat aquest text, que em sembla formidable i molt adient per aquest temps de tardor:
LES FULLES NO CAUEN, ES DEIXEN ANAR
Sempre m'ha semblat espectacular la caiguda d'una fulla.
Ara, tanmateix, m'adono que cap fulla "cau" sinó que arribat l'escenari de la tardor inicia la dansa meravellosa de deixar-se anar.
Cada fulla que es deixa anar és una invitació a la nostra predisposició al despreniment.
Les fulles no cauen, es desprenen en un gest suprem de generositat i pregon de saviesa: la fulla que no s’aferra a la branca i es llança al buit de l’aire sap del batec profund d’una vida que està sempre en moviment i en actitud de renovació.
La fulla que es deixa anar comprèn i accepta que l’espai buit deixat per ella és la matriu generosa que acollirà el brot d’una nova fulla.
La coreografia de les fulles deixant-se anar i abandonant-se a la simfonia del vent traça un indicible cant de llibertat i suposa una interpel·lació constant i contundent per a tots i cadascun dels arbres humans que som nosaltres.
Cada fulla a l’aire em xiuxiueja a l’oïda de l’ànima: “Deixa’t anar! Entrega’t! Abandona’t! I confia!”.
Cada fulla que es deslliga queda unida invisiblement i subtil a l’oreig de la seva pròpia entrega i llibertat.
Amb aquest gest la fulla realitza el seu més impressionant moviment de creativitat ja que amb ell està gestant la irrupció d’una pròxima primavera.
Reconec i confesso públicament, davant d’aquest públic de fulles movent-se al compàs de l’aire del matí, que soc un arbre al qual li costa deixar anar moltes de les seves fulles.
Tinc por davant la incertesa de la nova brotada.
Em sento tan còmode i segur amb aquestes fulles predictibles, amb aquests hàbits perennes, amb aquestes conductes fixades, amb aquests pensaments arrelats, amb aquest entorn ja conegut...!
Vull, en aquest temps, sumar-me a aquesta saviesa, generositat i bellesa de les fulles que “es deixen caure”.
Vull llançar-me a aquest abisme tardorenc que em submergeix en un autèntic espai de fe, confiança, esplendidesa i donació.
Sé que quan soc jo qui es deixa anar, des de la seva pròpia consciència i llibertat, el despreniment de la branca és molt menys dolorós i més bonic.
Només les fulles que es resisteixen, que neguen l’evident, hauran de ser arrancades per un vent molt més agressiu i impetuós i cauran a terra pel pes del seu propi dolor.
(traducció d’un text de José María Toro, del llibre “La Sabiduría de Vivir”)