Vacunes

Aquest dimarts ha estat el primer dia que no m’he pres la pastilla preventiva de la malària. És un medicament fort, que a mi sempre em provoca efectes secundaris. I la mateixa nit que no l’he pres ja m’he trobat millor. Recomanen no prendre-la més d’un mes, perquè se’n podria ressentir el fetge. Estic segur que en l’adaptació d’aquestes primeres setmanes ha estat un factor que no m’hi ha ajudat, tot i que positivament ha evitat que agafés la malaltia.

Veig que a Europa ja es comença a posar la vacuna del COVID, i previsiblement a la primavera molta gent ja l’haurà rebut. És una bona notícia, si realment és efectiva. A l’Àfrica deurà trigar força més, si és que arriba a tot arreu. És cert que tots som éssers humans, però és igualment cert que a la pràctica els pobres compten menys i tenen menys drets. És dur, però aquesta és la realitat.

Això em fa pensar en el gran contrast que ha portat a trobar una vacuna per la COVID en tan poc temps, i en els anys i anys que fa que s’investiga la malària sense trobar una vacuna efectiva. No serà que, com que afecta bàsicament a països pobres, econòmicament no seria tan rendible i aleshores no s’hi destinen els mateixos esforços? Penso que és molt bèstia aquesta pregunta, però no puc deixar de formular-me-la.

PD: Aquests dies estic acabant de contactar amb els qui us heu apuntat a “El Jardí dels Arbres” (excepte el grup de pares d’antics escolans). Si no heu rebut cap correu meu, podria ser que el tingués mal escrit. Si és així, em podríeu enviar un missatge per aquí tornant-me’l a donar? Gràcies!

En Xavier Aldekoa

Fa temps el vaig descobrir a Twitter per les coses que explicava sobre Àfrica. I el vaig trobar molt interessant, perquè penso que molt sovint a nivell periodístic o bé s’ignora Àfrica o es cau en tòpics que poden ser injustos. Ell no. Ha trepitjat el terreny, i es nota. A més, sent passió per l’Àfrica i passió per les persones, i això també es comunica.

Acabo de llegir el seu llibre “Oceà Àfrica” i us el recomano vivament si voleu descobrir Àfrica! Llegint-lo, he tingut la sensació que el seu relat sí que respon a la realitat. També ha escrit “Fills del Nil” i “Indestructibles”, tots tres llibres es poden trobar en català i castellà. 

Les seves cròniques a “La Vanguardia” són interessants (quina sort que van fer a “La Vanguardia” amb un corresponsal com ell!). Però els seus relats encara m’agraden més: com explica les vivències que té, allò que observa, els problemes i esperances de les persones amb rostres concrets, el context polític i social… tot en un. També les ambigüitats i contradiccions de tota petjada humana: des de l’USB amb arxius d’un mercenari que té fotos terribles convivint amb imatges dolces, o un nen que intenta prostituir la seva germaneta perquè malviuen en la misèria, fins a l’interessant capítol “Xinàfrica” sobre l’estil amb el qual Xina va penetrant en aquest continent.

La seva aproximació a la realitat africana ens demostra que sí que és possible un periodisme que tingui en compte les persones, que intenti no estar contaminat per prejudicis ideològics sinó d’entrada escoltar i contemplar per provar d’entendre, i fer-ho des d’una sincera humanitat, bon humor i fins estimació. Que per molts anys continuï així!

Una donació del FCBarcelona

A la vida, hi ha coses essencials i coses que no ho són, però que porten molta alegria i valen la pena. Així va ser amb les samarretes que el FCBarcelona em va donar per l’escola.

Fa mesos, ells m’havien comentat que els aniria bé tenir unes samarretes per quan juguen amb altres equips. Però el que no s’haurien imaginat mai és que el mateix FCBarcelona els en donaria.

Uganda és un país que viu amb passió el futbol, i molta gent dona suport al Barça. Els encanta jugar a futbol.

Aquestes samarretes per ells eren més que samarretes: era sentir que són algú per a algú. I a més, el Barça!

A les fotos només en veieu algunes, però vaig arribar carregat amb dues maletes plenes. Al Barça van ser generosos. A l’aeroport d’Entebbe vaig suar: em van fer obrir una maleta, i una senyora em va preguntar què era. Li vaig explicar que eren una donació solidària, i que no eren per cap profit comercial (altrament, m’haurien fet pagar una taxa elevada).

- Per on dius que són exactament?

- Per l’escola benedictina de Tororo.

Va obrir una bossa, i va canviar la cara quan va veure que eren samarretes del Barça.

- Aquí no hi diu “benedictí”.

- No, perquè són d’un club de futbol. Però són un donatiu.

Per un moment, vaig pensar que n’hi hauria de regalar una per poder passar... Però finalment no va caldre.

M’agradaria afegir la molt bona impressió que vaig tenir a Catalunya, quan des del Barça em van derivar a una altra fundació per recollir-les. En arribar allà, vam saber que és una fundació formada per persones discapacitades o amb risc d’exclusió social. Haurien pogut gestionar tot això d’altres maneres, però des de la Fundació del Barça ho tenen muntat en col·laboració amb aquesta fundació, i això encara em fa més content de ser culer.

Visca el Barça!

Una benedicció

Dissabte passat, tota l’estona que vaig ser a Nabuyoga ens va acompanyar el catequista d’aquella zona. Allà un catequista és una figura respectada i requerida en diferents ocasions.

Mentre érem allà, van trucar-lo perquè pogués beneir una dona embarassada que anava cap a l’hospital per donar a llum. Al cap d’una estona, va arribar fins a la casa on érem aquesta dona amb la seva mare. 

Ell va dir unes paraules i va llegir l’Evangeli en la llengua de la tribu. Després, em va demanar que fos jo qui la beneís. En acabar, el catequista em va preguntar:

- Com es diu la teva mare?

- Teresa.

- I tu? 

- Sergi.

Doncs si el naixement va bé, si és una nena es dirà Teresa i si és nen es dirà Sergi.

Jo em vaig quedar al·lucinant, però em va dir que allà és costum perquè l’havia beneït abans del part.

Encara que lògicament no podia fer-hi res més que el que havia fet, vaig notar una pressió… Imagina’t que no anés bé… 

L’endemà al matí, l’estudiant em va dir que li havien comunicat que el part havia anat bé, i que era un nen. 

Excursió a Nabuyoga

Una de les tasques que m’he proposat és anar coneixent com viu la gent de la zona. I això avui m’ha portat a conèixer el poblat de Nabuyoga, d’on és un dels estudiants de l’escola del monestir. Hi hem anat amb moto una bona estona, i pel camí m’he adonat de quant de verd tenen en aquest país! Arbres molt bonics i variats, prats i cultius regats per la pluja que abunda en aquestes terres. Anant-hi, hem constatat que allà no hi van muzungus: només calia veure la reacció de força gent quan em veien dalt la moto. He acabat amb el cul força destrossat pels sotracs en aquells camins de terra, però encantat del viatge.

M’interessava especialment poder entendre d’on vénen els estudiants, com viuen a casa seva, quines diferències hi ha amb la vida a l’escola. La pobresa d’aquella zona és gran. M’ha impressionat veure el petit espai on dormen tots els germans (de 3 a 23 anys), a terra, sobre una màrfega ben senzilla. 

Hem anat caminant fins a la seva antiga escola de Primària. Aquí sota en teniu una foto.

Sí, aquesta va ser la seva escola: un arbre. Es reunien tots al voltant de l’arbre, i així cada dia. I quan plovia? Cap a casa. Ara, al costat, hi han construït una escola (edifici). 

El dinar ha estat deliciós: arròs blanc amb espècies, patata bullida i pollastre. Un amic de la família m’ha dit que era excepcional en aquella zona menjar pollastre, i que ho havien fet en deferència a mi. He pensat en allò que diu Sant Benet, de rebre l’hoste com el Crist. Aquí ho viuen amb tota naturalitat sense conèixer la frase de Sant Benet.

Hi ha hagut un clima molt bonic tota l’estona. I en marxar, he vist que la mare parlava a part amb el noi, i després m’han dit que em donaven un gall dindi. No sabia com reaccionar, perquè per ells això és una cosa de valor. I d’altra banda, com portar-lo a la moto? Els ho he agraït molt, i han volgut fer una foto i tot en el moment de l’entrega. 

Durant el viatge de tornada, he gaudit del paisatge. Però pendent del gall dindi, que no em mossegués el genoll que tenia tan a prop (soc urbà, no hi ha res a fer). 

Avui ells s’han sentit honorats, però jo he après moltes coses. Donem-ne gràcies a Déu. I del gall dindi, que és un segon tast del Nadal. Bon Advent a tots!!!

EL JARDÍ DELS ARBRES

Com vaig anunciar aquí, s’obre un nou espai a La Font de Greccio:

“El Jardí dels Arbres” és un webinar, una eina que s’ha utilitzat molt darrerament. Webinar és una barreja de “web” i “seminari”. Hi ha una xerrada i els participants interactuen.

Com apuntar-s’hi? Feu un comentari en aquesta entrada (no el publicaré), donant-me el vostre correu electrònic. A partir d’aquí podrem començar a concretar quins horaris anirien bé, etc

Freqüència de trobades: 1 al mes, durant 10 mesos

Durada: 1 hora

Donatiu solidari per sessió: 15 euros (si algú no hi pot arribar, que m’ho digui)

Què cal tècnicament? Ordinador o mòbil amb càmera

Agraeixo a Romà Alonso que m’hagi autoritzat per utilitzar la seva música “El jardí dels arbres blaus” per al vídeo inicial d’aquesta proposta espiritual i solidària. Aquí teniu el seu vídeo original i ben bonic: https://youtu.be/frhV1z-YMaE

En Bernat

Suposo que tots, excepte els lectors més joves, teniu present la Guerra de l’Iraq i totes les manifestacions del “No a la Guerra” que hi va haver aquell 2003. Potser alguns també recordareu que hi va haver una sèrie de persones que es van oferir per anar com a escuts humans a l’Iraq per protegir els civils en zones clau com hospitals o escoles. 

A Catalunya, va sobresortir el cas d’un noi de 19 anys que va ser el que va iniciar a casa nostra aquest moviment que s’estava gestant en altres països. Vaig llegir una entrevista que li van fer, i vaig quedar tan impactat que amb 19 anys fos capaç de jugar-se la vida literalment per defensar aquella gent, que vaig buscar-ne l’adreça. La vaig trobar, el vaig escriure i ens vam conèixer a Montserrat. Guardo un record meravellós de la seva estada a l’hostatgeria, i de com vam poder compartir la nostra visió del món.

Pocs dies abans de marxar a l’Àfrica, va tornar a fer una estada a l’hostatgeria per posar-nos al dia de les nostres vides. Ara ell és un pare de família, i psicòleg clínic. Va fundar una escola on preparen els psicòlegs que volen passar el PIR (com el MIR, però per psicòlegs). Vaig admirar la manera com viu la seva professió de psicòleg clínic, amb quina generositat atén els seus pacients (que no està renyida amb la professionalitat, només faltaria!). Però també em va agradar molt la naturalitat amb què parla dels seus dons i límits.

I vaig pensar que aquell noi de 19 anys que estava disposat a jugar-se la vida pels altres continuava essent el mateix en el seu viure de cada dia. 

Una vegada un noi em va dir que no hi havia gent bona en el món. Li vaig dir que ho veia diferent, perquè jo havia pogut conèixer MOLTA gent MOLT bona. Que hi són, i tant! En Bernat és un d’ells.