Un Nadal amb calor d'estiu

Cada any per aquestes dates molts em pregunten: "com és el Nadal a Uganda?". I responc com la gent intenta celebrar-lo amb reunions familiars, àpats abundosos (els qui poden, és clar) i una peça de vestir nova (també els qui poden). I assistint a alguna cerimònia religiosa, molts d'ells.

Personalment no m'és massa fàcil, tot i que cada cop m'hi adapto més. Ja sé que bona part del que diré no és l'essencial del Nadal, òbviament, i també he parlat a vegades del significat profund que té per a mi. 

Però se'm fa estrany celebrar-lo sense tot aquell embolcall de coses que a molts els sobra a Occident, i en canvi a mi m'agrada: llums de colors als carrers, paradors ben guarnits, nadales catalanes, castellanes i angleses a tants llocs, el panettone, les figures del pessebre de casa que col·locava cada any amb tanta il·lusió, els arbres de Nadal amb boles o paquetets, aquell regalet que trobàvem al plat el dia de Nadal a "La Granja" i els tips de riure que ens fèiem en aquell dinar amb els tiets i cosins, el torró de cafè de Blanxart que mai no hi faltava, i el de Xixona, i els cants tan inspirats de la Missa del Gall de Montserrat, i la xocolata desfeta després de la Missa del Gall, i els pastorets i pessebres vivents i cagatió i els Reis...

El que més m'ajuda a viure el Nadal és la litúrgia, que al cap i a la fi és el més important. Els textos d'aquest temps, tan apropiats! Però l'embolcall del Nadal aquí és quasi inexistent, i a mi sí que m'agradava.

Que tingueu tots un molt bon inici d'any! (Abans que m'ho pregunteu, ja us puc dir que el passaré dormint)

Foto: un dels pocs recordatoris de Nadal és el pessebre que fan les monges al Convent.

Solidaritat de les monges de Sant Benet

Quina alegria he tingut en rebre un missatge de la Mare Montserrat amb una proposta solidària!!! Ella i la Teresa estan preparant la "Vetlla de Cap d'Any per la Pau", que tindrà lloc aquest dissabte 31 de desembre a les 22:45 al Monestir de Sant Benet. 

Montserrat no seria el mateix sense les monges de Sant Benet. Ho dic molt de debò. És un oasi de Pau per als qui les hem visitat o hi hem fet estada. Val a dir que jo no vaig freqüentar les meves anades a Sant Benet. Però quan hi anava, que bé hi estava! 

La relació amb les monges és molt bonica. Amb algunes havíem estudiat teologia junts, i recordo que havíem rigut molt. Hi ha estimació.

Em fa impressió com miren d'actualitzar el fet monàstic avui. Com s'han adaptat als temps actuals. Segur que no ha estat fàcil.

Doncs bé, aquest dissabte en el curs de la "Vetlla de Cap d'Any per la Pau" faran una col·lecta per als projectes de Tororo. Quina il·lusió!!! Moltíssimes gràcies, germanes, per tot el que això representa.

A veure si algú de vosaltres hi va!

Foto: Xevi Varela

Jesús a la menjadora o a la Creu?

Em va agradar molt descobrir, en la meva visita de fa mesos a la seu de la congregació benedictina de Sankt Ottilien, una obra d’art en fusta a l’entrada de l’edifici. És un pessebre fet segurament a Tanzània, el teniu en la imatge. 

El nen Jesús què us evoca? Jo veig clarament que està en la mateixa posició que el Crucificat. I això, lluny de ser casualitat, té una gran profunditat teològica. Si analitzem els Evangelis de la infància, veurem que Jesús neix en la marginació. No té lloc ni per dormir, ni casa, ha de néixer entre animals. Després haurà de fugir exiliat perquè no el matin. I en aquesta realitat, hi ha Vida en majúscules.

La mort no serà gaire diferent: mor quasi sol, abandonat pels seus amics i seguidors, crucificat vergonyosament com un delinqüent més. Però aquesta donació sense límits desembocarà en Vida en abundància.

Neix marginat, i mor marginat. Però en aquesta marginació, en el naixement hi canten els àngels i en el final l’Amor és més fort que la mort. 

Els estudiosos ens fan adonar que els textos de la infància van ser escrits tenint com a referència en bona part la manera com havia mort. I d’alguna manera van projectar aquesta realitat en el seu naixement i primers anys. 

Per tant, aquí se’ns hi vol dir alguna cosa important. On trobar Jesús? Aquesta representació africana d’alguna manera ens està dient que estem parlant sempre d’un mateix misteri. Bona continuació de la festa de Nadal!

L’Emmanuel

L’Emmanuel té 12 anys. Des dels 6 anys, ajuda la mare a la botigueta de roba que tenen al mercat vell de Tororo. I des dels 8 de tant en tant es queda sol a càrrec de la botiga, per exemple quan la mare ha d’anar a comprar gènere lluny o per altres raons. 

Ens vam conèixer perquè em calia comprar alguna peça de roba. En arribar a la seva parada, ell no tenia allò que buscava. Però em va portar fins una altra parada per si allà sí que ho trobava. Evidentment, si hagués estat el cas, li haurien donat una propina per portar-los un client. És un noi molt espavilat per als negocis. Des d’aleshores, quan solc necessitar alguna cosa vaig allà, perquè si no ho tenen m’ho aconsegueixen d’altres llocs.

Ara ha acabat 1r de Secundària i els estudis li van bé (a la botiga només hi treballa durant les vacances). Diu que voldria estudiar arquitectura, però quan li he preguntat amb més detall el que en realitat vol fer és disseny d’interiors (ell no sabia com dir-ho).

A casa són molt pobres. Ell no té ni habitació, dorm amb el seu germà a la saleta on mengen posant-hi un matalàs al vespre. La mare està separada, i el pare ajuda només una mica a pagar l’educació dels fills. Ell sap que la mare pateix molt pel tema econòmic, tinc la impressió que la mare s’hi recolza no només per la feina sinó també a nivell emocional: és el fill gran.

Ell ni de lluny no es planteja demanar temps per jugar o per fer altres coses. Està content de poder ajudar la mare des de les 7 del matí fins que tanquen la botiga. M’impressiona el seu compromís, essent tan jove.

Hem començat un microcrèdit amb la mare, realment micro: 70 euros perquè pogués comprar una mica més de gènere abans de Nadal. Ho estan tornant molt bé. I hem quedat que, cada cop que n’acabin de pagar un, en podrem obtenir un de més gran. Vull minimitzar riscos, sobretot perquè en el futur m’agradaria fer possible que estudiï “arquitectura” amb el programa de microcrèdits.

L’Emmanuel, amb només 12 anys, és un testimoni de compromís i d’alegria en el compromís. 

Hi ha molts altres Emmanuels, lluny i a prop. Persones que, amb la seva manera de fer, són un suport i una presència excepcional per aquells que els envolten. A imitació d’aquell Emmanuel nascut fa més de 2.000 anys. 

Bon Nadal a tots!!!

Els tresors de l'Església

El mes d'agost de l'any 258, seguint l'ordre de persecució dels cristians per part de l'emperador Valerià, va ser assassinat el Papa Sixt II. I diuen que aleshores el Prefecte de Roma va demanar al diaca Llorenç que li aplegués tots els tresors de l'Església. I després de repartir tots els béns materials als pobres, al cap de tres dies es va presentar davant el Prefecte acompanyat d'un munt de pobres i li digué: "Aquí tens el tresor de l'Església". Lògicament el van matar.

Aquesta frase no és un acudit, és molt profunda i ens hauria d'interpel·lar. Crec que algunes crítiques que es fan a l'Església no són massa raonades o fonamentades. Però aquesta frase de Sant Llorenç ens hauria de sotraguejar. On tenim el tresor com a Església? I hauríem de recordar que Ell es fa sempre present en els pobres. I que això té conseqüències en la nostra manera de viure com a Església. Tot el que sigui contrari a això, sobra. 

És clar que els rics també mereixen atenció i cura. Però quan, amb aquesta excusa, l'Església s'ha aliat amb els rics i els poderosos, l'Evangeli de la radicalitat ha quedat en segon terme. Certament que fora de l'Església també podem trobar actituds ambigües o poc solidàries. Però els cristians no tenim excusa, perquè seguim Jesús. Això em fa respecte, i fins m'incomoda. Però també m'estimula a intentar millorar.

Foto: Sant Llorenç distribuint els béns de l'Església entre els pobres, quadre de Bernardo Strozzi (s.XVII).

Microcrèdits per als estudiants!

Els estudiants ja han acabat el curs escolar (aquí s’acaba a principi de desembre). I ara estan fent l’Industrial Training (les pràctiques dels seus estudis) en indrets molt diferents. 

Les darreres setmanes de curs he aprofitat per fer entrevistes als estudiants finalistes que volen obtenir un microcrèdit. No recordo haver-ne parlat aquí, però era un projecte que feia temps que em rondava pel cap. Quan acaben els estudis, la majoria no tenen res: ni diners per continuar estudiant, ni feina, ni diners per començar res. Amb un microcrèdit, poden començar un projecte que els porti ingressos i així al cap de temps ampliar estudis (o bé ja continuar en el mercat laboral). 

Alguns ugandesos ens han dit que els estudiants fugirien amb els diners. Però estem fent selecció, cosa imprescindible. Cal que siguin estudiants amb bones notes i que hagin estat implicats a la granja de l’escola de la qual tots mengen (a tots els demanem que hi vagin dues estonetes a la setmana). D’aquesta manera, fomentem una certa seriositat en els qui reben aquest capital. La prioritat serà per a aquests, i tindrem els resultats dels exàmens finals dels estudis pel mes de març. Aleshores, amb el mateix equip que avaluem els microcrèdits dels mestres, donarem els dels alumnes. 

Les entrevistes han estat un moment especial, amb alguns ens assèiem a parlar sobre la seva vida per primer cop. Alguns tenen somnis ben bonics! Serà tan fabulós poder-los ajudar a fer-los possible!

Una rata

Acabo d’entrar a l’habitació després que una rata s’hagi decidit a marxar de davant de la meva porta. Ha costat. L’he vista des de mig passadís. I rata, rata, no ratolí. Anava fent rondes davant de la meva habitació que està al fons del passadís. Com que per ella allò era un cul-de-sac, m’hi he anat acostant per una banda perquè m’esquivés i fugís per l’altra banda. Corria molt, segurament nerviosa per la meva presència. I en lloc de fer el que era lògic, el seu cervellet en primer lloc li ha indicat que es posés entre les bambes que tinc a l’entrada de l’habitació (anar-les fregant pel mig). I a continuació, ha corregut sota el meu hàbit!! Terror. Sabia que la tenia a sota, però amb l’hàbit no la podia veure i no sabia si moure’m per no trepitjar-la. Buf! Al final ha corregut en la direcció “correcta” i ha pujat per una escala. Però sense saber que aquella escala no té sortida, per tant haurà de baixar. Ara hauria d’anar a la pregària de Completes, però ni boig. Imagina’t que obro la porta i s’escola a l’habitació, i després no la puc fer marxar. Així no podria dormir, que ara ja és de nit… Bé, espero que hàgiu rigut una estona. Jo també ric, però tremolo per si demà a les 6h del matí m’entra a l’habitació quan obri la porta. 

Ho sento, sant Francesc. No t’arribo a la sola de la sandàlia. No li desitjo cap mal a la pobra bèstia. Però no em fa gràcia que m’entri a l’habitació…

Actualització del dia 14: la rata no va tornar a aparèixer i, per tant, ha quedat en anècdota (esperem que sigui així!). Ara us afegeixo una foto que la fa més entranyable i tot.