Comiat dels professors

Fa poques setmanes vaig rebre un donatiu curiós, i no pas a través d'El gra de mostassa. Una senyora m'enviava diners perquè els gastés com em semblés, però sense ser per als projectes. I em va dir: "si vols convidar gent...". Com anell al dit! Entre altres coses, vaig pensar que seria un comiat especial poder convidar el personal de l'escola a dinar, i així va ser!

Vam fer la reunió de final de trimestre en una sala de conferències d'un restaurant als afores de Tororo (pel que s'acostuma a Uganda, la sala estava molt bé). No ens carregaven res si ens quedàvem després a dinar. Els preus eren barats segons el paràmetre europeu, però amb un bon dinar. Al final vaig encarregar cinc pastissos amb les sigles de l'escola: BVTPC. I vam fer el que aquí és tradicional (i que a Catalunya només se sol veure en els casaments): el moment de tallar el pastís. Ho vam fer amb el director de l'escola, el monjo que hi treballa i la comptable. Hi havia un ambient molt especial.

Després, en el grup de whatsapp de professors, una professora va dir que aquell dia havia estat un dels millors moments de la seva vida. Em va fer impressió, perquè em vaig adonar que per a molt d'ells allò havia significat un dia inoblidable. 

En els parlaments, durant la reunió, alguns van dir coses molt boniques sobre el meu pas per l'escola aquests anys. No només pel que havia fet a l'escola, sinó deien que en les seves vides. Crec que majoritàriament pensaven en el Programa Social, que els ha permès tenir un futur amb esperança per a les seves famílies. Els vaig dir que el principal objectiu era donar-los eines perquè ells mateixos construissin el seu futur, i vaig remarcar que els donants valoreu molt que tots aquests projectes no s'aturin. Estan més que contents de saber que hi haurà continuïtat! 

Com he viscut tot això? Amb un gran agraïment a Déu. Ells han viscut el meu pas per l'escola com un regal de Déu, però certament jo també! Ha estat un regal de Déu poder-los ajudar durant aquests anys. Una ajuda col·lectiva, perquè sense vosaltres això no hauria estat possible.

Els vaig parlar del món dels slums, i aleshores van poder entendre que hi ha persones en una situació encara pitjor que la d'ells. Penso que el regust d'aquesta experiència em serà vitamina per a la nova etapa a Kampala. 

El petit Sergi

Bastants recordareu que, poc després d'arribar a Uganda, em van demanar de beneir una noia que havia trencat aigües. I que aleshores van dir que, si era un nen, portaria el meu nom. Doncs bé, el petit Sergi està a punt de fer cinc anys!

El qui va deixar embarassada la mare va desaparèixer crec que ja abans que nasqués ell. I ara la mare viu amb un altre home, i ha tingut una altra criatura. 

Fa uns mesos un soci d'El gra de mostassa em va proposar d'apadrinar un nen ben petit, perquè ell venia de dedicar-se a l'Educació Infantil. I vaig pensar en el petit Sergi, perquè en alguna visita m'havia adonat que eren una família pobríssima. Doncs bé, això ja és una realitat!

Ara està al que aquí anomenen "Baby Class", que seria una mena de segon de maternals (pels qui sou de la meva generació). És molt positiu que comenci a aprendre coses de mica en mica. La foto i vídeo són presos a l'escola on va, ja podeu adonar-vos també de la precarietat de l'escola. En el vídeo, en Sergi és el de la camisa blava.

Climb every mountain

Hi ha moments a la vida que el cor no sap expressar allò que sent amb explicacions, i recorre a la poesia i a la música. Aquí teniu una d'aquestes peces d'art, que em sembla ben inspirada, provinent de la pel·lícula "The Sound of Music" de Rodgers & Hammerstein. És adient per al dia d'avui.

These walls were not built to shut out problems, you have to face them. You have to live the life you were born to live.

Aquestes parets no es van aixecar per no escoltar els problemes, els has d’afrontar. Has de viure la vida per a la qual vas néixer. 

Climb every mountain,

Puja cada muntanya,

Search high and low,

Cerca amunt i avall,

Follow every byway,

Segueix cada viarany,

Every path you know.

Cada camí que coneguis.

Climb every mountain,

Puja cada muntanya,

Ford every stream,

Travessa cada rierol,

Follow every rainbow

Segueix cada arc de Sant Martí

Till you find your dream.

Fins que trobis el teu somni.

A dream that will need all the love you can give

Un somni que requerirà tot l'amor que puguis donar

Every day of your life for as long as you live.

Cada dia de la teva vida mentre visquis.

Avui començo una nova etapa, i m'encomano a les vostres pregàries.

Ajudar a discernir

He parlat altres vegades de la importància del discerniment (per exemple, aquí des d'un punt de vista etimològic). En el cas de l'admissió de candidats per a la nova comunita és cabdal. 

Sovint dic que no busco el número, i ho expresso així perquè aquí Uganda seria molt fàcil aconseguir una xifra considerable de joves que es vulguin ajuntar al nou projecte. Però això no significa que tinguin vocació, i podrien estar moguts per altres motivacions: la impressió que amb un "muzungu" viurien millor, una sortida a una situació vital precària... 

Per això cal un bon discerniment. Això implica conviure-hi unes setmanes, perquè fins que la gent no viu junta hi ha coses més difícils de captar. I també inclou conèixer la família per poder comprendre la provinença d'aquesta persona, i ensems per facilitar que la família entengui l'opció que vol emprendre el fill.

No em cauran els anells per dir-li a algú (amablement, és clar) que no és el seu lloc. Altrament, estaríem fent comèdia i no val la pena. Necessito joves que sentin la vocació monàstica i de servei als pobres. Tinc diversos candidats amb els quals anem parlant, però no tinc pressa i vull fer-ho bé. 

En el cas nostre, doncs, penso que valorar si l'experiència és reeixida en funció d'una xifra seria un error. Penso que estem més cridats a ser un signe enmig dels slums. No més que un signe, però tampoc menys. 

Un concurs sobre els perills de l'alcohol

La consumició excessiva d'alcohol és un problema greu en massa famílies ugandeses. Aquests anys m'he trobat nombroses vegades amb joves que n'han patit les conseqüències: el pare es gasta en la beguda els pocs diners que guanya i aleshores no hi ha diners per pagar la quota escolar dels fills, o bé violència física contra la mare i els fills. No està mal vist que la gent begui, i això fa que de ben joves alguns ja s'hi iniciïn (a vegades a casa mateix). 

A l'escola (pensem que la majoria són gent de 20-24 anys) ja hi ha joves que beuen en excés. I vaig pensar com podríem tractar el tema per sensibilitzar-los. Passar un vídeo? Fer una xerrada? Mirant la seva realitat, no em convencien les idees perquè volia que ells s'hi impliquessin. El resultat va ser "Play with values" ("Teatre amb valors"): vaig demanar-los que fessin equips de 5 persones i que creessin una obra de teatre breu sobre els perills de l'alcohol. Els vaig dir que tots els participants tindrien un obsequi, i que els dos equips guanyadors farien una excursió. 

Hi van haver 9 equips, i va valdre molt la pena! Vam tenir un jurat nombrós format per treballadors de l'escola (algun d'ells bevedor habitual), i molta assistència d'alumnes per veure les representacions. Ambient de festa i d'alegria, hi havia obres de teatre molt còmiques. Però amb en Pep comentàvem que al mateix temps tenien un component de tragèdia: estaven representant la realitat que vivien! Per això la representaven tan bé.

El context on s'esdevenia l'obra era de lliure elecció, i quasi tots els grups van escollir l'entorn familiar. Hi van haver temes que fan pensar: el pare que expulsa la dona i els fills de casa, l'altre que no paga l'escola perquè s'ho gasta amb alcohol, un altre a qui la família porta a un mediador que els ajudi, intervenció de la policia en algun cas, el pare que ensenya el fill a beure, la influència dels mals amics, una dona que ensenya una altra com empoderar-se davant del marit begut, un que pateix els efectes nocius de la beguda per a la salut... 

Penso que l'objectiu, que era fer una reflexió col·lectiva sobre aquests perills, es va aconseguir. Després de veure'n el resultat, em va saber greu que no se m'hagués acudit una activitat així abans. El responsable de la residència va suggerir que els millors grups podrien anar a altres escoles per representar la seva obra, i ajudar a sensibilitzar altres alumnes. Em va semblar una idea fantàstica! Aquí teniu el vídeo que ell mateix va enregistrar amb l'equip guanyador: 

Amb els candidats

Aquesta setmana estic convivint amb els dos candidats. Abans d'ahir i ahir vam anar al "Saint Benedict Children Centre" que acull nens del carrer als slums de Nairobi. La intenció no és copiar cap projecte, sinó que els candidats s'adonin que hi ha molt de camí per recórrer i que no fem massa cas dels qui diuen que no es pot fer res. Sí que es pot fer feina, i aquest projecte n'és una bona mostra. Després, veurem en quina àrea apliquem aquestes energies. Pas a pas.

Va ser molt inspirador tornar a escoltar el director d'aquest centre, i en aquest cas em va interessar molt tot el que va dir de la relació que tenen amb la gent dels slums. És un tema que l'han anat cuidant, i això els ha donat molts beneficis especialment en situacions difícils. Han aconseguit que la gent del voltant sentin el centre per als nens del carrer com un projecte col·lectiu de la zona, i això no és fàcil!

Aquesta tasca de teixir confiança l'haurem d'intentar dur a terme en tres indrets diferents: al voltant de la casa on viurem, en la subparròquia on col·laborarem, i en els mateixos slums. Aquest darrer penso que serà el més complex, i segurament començarem anant a visitar el LC1 (que és com un president del poblat) per donar-nos a conèixer. 

Que Déu hi faci més que nosaltres!

Imatges: els vam portar pantalonets del Barça, que els van fer la mar de contents! Ens van convidar a jugar amb ells, a veure com ballen i com fan teatre. 

La competició de les noies

Alguns recordareu que, des del primer any d'estar a Uganda, vaig organitzar un torneig anual entre els alumnes de primer i els de segon curs de l'escola d'oficis. La raó era que sovint jugaven partits de futbol d'una tribu contra una altra, i això a vegades generava a l'escola un ambient tòxic innecessari. Aquest torneig ja s'ha convertit en tradició. Però només el primer any havíem aconseguit que les noies també juguessin (en el cas d'elles, a netbol).

Doncs bé, aquest cinquè any sí que han volgut tornar a jugar, i va ser un dia ben bonic. Però tant a en Pep com a mi ens va sorprendre un detall que ens va semblar prou significatiu: a l'hora de l'escalfament previ al partit, totes les noies es van posar a escalfar juntes! En lloc de separar-se en dos equips amb mentalitat de competició, espontàniament els va sortir de fer-ho totes juntes.

Òbviament cada equip volia guanyar (a més, hi havia una samarreta per a cada una de les jugadores guanyadores). Però fins i tot al final, l'actitud de les perdedores va ser molt més edificant que les actituds que a vegades tenen els nois quan no saben perdre. 

No puc generalitzar en com juguen els nois i com juguen les noies perquè no tinc prou dades per comparar-ho. Però aquell dia va anar així, i va estar molt bé!