Valorem l'esforç

Aquí Uganda estem a la recta final del curs escolar. I ahir vam donar regals pels nois i noies que han col·laborat voluntàriament a la granja de l'escola durant aquest trimestre.

Gràcies a la Fundació Espai, Natura i Joventut, els hem pogut donar sabates i calçat esportiu. I gràcies al Barça, una samarreta per a cada un de la seixantena d'estudiants voluntaris.

Anar ben calçat en aquest país sovint no és fàcil, són diners. I per tant, és un molt bon regal. Ha estat una moguda aquests dies, perquè cadascú va demanar si preferia sabates o bambes, de quin número (i també s'ha de tenir en compte si és noi o noia). Però ha valgut la pena, ahir estaven molt contents! (encara que alguns, per la foto, es posen seriosos per donar-hi més solemnitat!).

Com us he dit alguna vegada, el missatge d'aquest regal és potent en un context on funcionen massa els amiguismes i favoritismes: tothom té les mateixes oportunitats, i els premiats són els qui posen el seu esforç al servei dels altres.

Ja tenim furgoneta!!

Fa un any i mig us vaig plantejar la conveniència de tenir un vehicle per als projectes, concretament una furgoneta. Vau donar diners, i des de fa uns dies la tenim!!! De tant en tant algú em preguntava com estava la compra, i deia que encara no estava a punt. Volíem estar segurs de què compràvem, i de fer-ho bé.

Encara ens han d’enllestir alguns detalls, però ja la podem utilitzar. I de fet, la fem servir molt! En Pep serà el qui en farà la supervisió i manteniment. 

En la foto, podeu veure un grup de noies de l’escola amb en Jameson, el noi de Singapur. Vam organitzar una sortida fora de Tororo en què ell les va convidar. I recordo especialment on vam fer aquesta foto, el lloc del dinar, perquè a la sobretaula hi va haver una conversa molt maca i profunda entre les noies i en Jameson.

D’aquí pocs dies anirem a l’hospital CoRSU d’Entebbe amb en Conard i el seu pare per una nova operació que l’acabi d’ajudar amb la deformació de la cama. Recordo quan a l’hospital d’aquí Tororo no tenien vehicle disponible, i vam haver d’anar fins a Entebbe en una furgoneta atapeïdíssima de gent i ell amb els claus gegants que sortien de la cama… Ara ja no caldrà.

Moltíssimes gràcies a tots els qui hi vau col·laborar!!! Farà un gran servei.

En Joaquim de nou!

Ahir va marxar en Joaquim després d’una setmana entre nosaltres. Va venir fa tres anys, i va deixar molt bon record. Ha tornat, i novament ha anat molt i molt bé!!

Les possibilitats aquí són moltes, i una segona vegada pot ser ben diferent de la primera. Així com la primera vegada va fer una descoberta dels projectes, aquest cop ens hi ha ajudat com a voluntari. Concretament, s’ha implicat en el Programa Social visitant sis projectes que se’ns han presentat i fent un informe de cada un d’ells amb fotos i vídeos. Pel fet de ser economista, crec que ha estat especialment interessant que hagi pogut comprovar directament com treballem temes com l’empoderament, la seriositat, o donar compte de com es gasten els diners.

Hi ha un aspecte que també m’agrada d’ell. Quan tenia alguna estona lliure, anava a les paradetes del centre que hi ha fora del monestir: construccions molt humils on els habitants del barri miren de poder fer alguns diners. Amb el seu bon caràcter, discret i respectuós però al mateix temps molt proper, ha sabut entrar en el cor d’algunes persones del barri. 

Hi ha moltes persones que em diuen que volen venir un dia a Uganda. En Joaquim ha fet aquest pas dues vegades, i ha estat molt enriquidor per a ell i per a tots els qui hem pogut gaudir de la seva qualitat humana. Gràcies Joaquim!!!

El zel pastoral del Br Louis Marie

Aquest diumenge vaig batejar sis estudiants de l'escola (que després van fer la Primera Comunió) i tres més que van fer només la Primera Comunió perquè ja estaven batejats. Sempre fa impressió quan veus persones amb prou coneixement (ronden els 22-27 anys) fent un pas així. Estaven molt contents.

Vaig demanar-li al Brother Louis Marie, de la comunitat de monjos, que els fes la preparació catequètica. I m'ha donat una lliçó per tot l'interès que hi ha posat. És una de les seves primeres experiències pastorals després d'haver estudiat la Filosofia (com a primera part dels seus estudis eclesiàstics), i en el seu any pastoral em va semblar que l'hi podria anar bé i que ho faria bé. Penso que ha estat així.

Però us deia que m'ha donat una lliçó perquè m'adono que, quan ja portes anys de tasca pastoral, hi ha el risc de fer les coses més automàticament, o com a mínim no tenir tanta cura dels detalls. A vegades la quantitat de tasques no ho afavoreix, però això no hauria de ser excusa. L'exemple d'aquest germà que comença a fer pastoral m'hi encoratja.

A la foto els podeu veure tots, inclòs el Br Louis Marie, els padrins i algun familiar.

(Actualització de salut sobre el braç trencat: la posaré en els comentaris)

L’apassionant tema del transhumanisme

 

Si no ens fixem en el començament una mica curiós del primer vídeo, penso que l'Eudald Carbonell es fa escoltar. Més enllà d'algunes afirmacions que només el temps dirà si eren massa arriscades, el tema de fons del transhumanisme no és ciència ficció. És el món que ve.

A mi no se m'acudeixen gaires afirmacions, sinó moltes preguntes. Una d'elles és, per exemple, quan es podrà considerar que un ésser humà "millorat" deixarà de ser considerat humà. És a dir: què ens farà genuïnament humans? Això, a la llum dels canvis que es van anunciant, caldrà plantejar-s'ho seriosament. 

Una altra serà si tot això no farà créixer la desigualtat entre pobres i rics de manera exponencial. 

Una altra, les dificultats per legislar a nivell global tots aquests canvis tan bèsties. I amb quins criteris ètics.

Encara una altra, i no petita, serà quin sentit tindrà la religió per als transhumans i encara més per als posthumans. 

Us ofereixo un altre vídeo que m'ha fet arribar una lectora de La Font de Greccio. És una conferència molt pedagògica i profunda d'en Francesc Torralba sobre aquesta mateixa qüestió (i quin castellà més bonic que parla!). Penso que, en contrast amb el primer vídeo (que l'hem d'entendre en el context d'un magazín televisiu) presenta de manera ordenada i clara el munt de reptes que tindrem com a humanitat. Si podeu, mireu-lo que val molt la pena!

Acabo amb un desig: que, com a cristians, sapiguem respondre sàviament a aquest repte majúscul. 

El nou bisbe de Sant Feliu

No sé qui està al darrere dels últims nomenaments episcopals a les diòcesis catalanes (a part de Nostro Senyor!). Però penso que, qui sigui, deu ser una persona interessant perquè són nomenaments creatius i (al meu etendre) em semblen molt apropiats.

Un d’ells és el dominic basc fra Xabier Gómez, que ha estat nomenat bisbe de Sant Feliu. Ens va predicar Exercicis Espirituals a la comunitat de Montserrat el 2018, i em va deixar un bon record. D’una banda, essent enviat a Barcelona va aprendre català (cosa que ja diu molt d’ell). I em va semblar una persona que estava al dia en molts temes. 

Recordo, per exemple, que en aquells Exercicis va fer alguna reflexió sobre el transhumanisme. Cap on evoluciona l’ésser humà? Són qüestions importantíssimes per a nosaltres humans, i no pot ser que com a cristians no hi reflexionem (crec que no és habitual sentir-ne parlar per part d’eclesiàstics). Potser un altre dia en parlaré, és un tema apassionant. Això ho he dit com a exemple d’un home, fra Xabier Gómez, que em fa la impressió que pot aportar molt. Un bisbe amb sensibilitat social, amb inquietud de diàleg amb el món contemporani des de la fraternitat, un home de fe i de contemplació.

Us he posat la foto d’ell vestit de dominic per l’expressió de la cara i perquè va amb l’hàbit. Però buscant fotos d’ell, me n’ha agradat molt una que surt amb el bisbe Agustí de Sant Feliu. L’agafa per l’espatlla de manera entranyable, en un gest raríssim en un nomenament episcopal. Penso que ell és així: natural, proper, senzill.

Que Déu l’ajudi en el seu servei a l’Església i al món!!

Posar rostre

Ahir vam fer la trobada online mensual d’El Jardí dels Arbres, i va ser un goig poder-hi comptar amb en Vicent i l’Alícia des d’Algemesí. A l’inici de la trobada, en Vicent ens va explicar les vivències a l’entorn del desastre meteorològic del País Valencià: les pèrdues humanes, l’escassetat de menjar, les destrosses materials… i també tot el que es valora després d’una catàstrofe d’aquesta magnitud. Hi vam trobar a faltar la Irene, amb qui encara no ens hem pogut comunicar. En canvi, sí que he pogut parlar amb en Kamil (un altre amic) que sé que està bé. També tenim monjos que hi tenen familiars. I suposo que molts de vosaltres hi teniu coneguts. 

Òbviament un cataclisme així no deixa ningú indiferent. Però quan hi tens persones estimades, amb un rostre i nom i cognoms, aleshores tot és encara més viu. I com he dit altres vegades, penso que aquesta és la gran diferència amb com podem viure desastres a nivell mundial: quan els qui ho pateixen tenen un rostre conegut per nosaltres, aleshores tot és més significatiu i ens fem encara més el càrrec de la situació.

Crec que la proximitat en aquest cas també ha generat molta empatia per part de molts. Va ser trist aquell expolític quan, en ser preguntat anys enrere, va respondre: “me pilla lejos”. Res no ens hauria de “pillar lejos” si ens sentim membres de la família humana. I des de les nostres possibilitats, mirar d’ajudar-hi. O com a mínim, no ser-hi indiferents. Molts ho han entès així, com demostren les riuades de voluntaris. 

La foto és de la Muixeranga d’Algemesí, una tradició antiga i preciosa vinculada a les festes de la Mare de Déu de la Salut. Amb el desig que pugueu celebrar moltes més Muixerangues i superar aquesta calamitat el més aviat possible!