En Pep en el programa oftalmològic

Suposo que bastants recordareu que en El gra de mostassa tenim un programa per operar nens i nenes sense recursos. Aprofitant que estem en el Benedictine Eye Hospital, ho hem centrat en problemes oftalmològics. Us faríeu creus de quants infants i joves tenen cataractes i malalties per l’estil. Res a comparar amb Europa.

Ja hem pogut operar-ne molts que no tenien els diners per curar-se, i ens sentim molt agraïts de poder-ho fer! El nen de la foto és en Manza Ivan: tenia un coloboma congènit, i no podia tancar mai els ulls (mai!). Després de dues operacions, ara ja s’ha curat i està tan content! La seva mare Hope (Esperança) està molt i molt agraïda.

Doncs bé, a partir d’ara, en Pep Sentmartí coordinarà aquest programa en relació a l’hospital (a les fotos el veieu amb en Naturinda, que és el primer a atendre aquests casos a l’hospital). A en Pep li fa molta il·lusió, i a mi també perquè així sumem esforços per una mateixa causa. 

Les llàgrimes del bodaboda

No pretenia parlar més de l'accident, però és que ahir vaig rebre una visita que em sembla digna de compartir. Vaig trucar el bodaboda (motorista) amb qui havia tingut l'accident per si em podia venir a veure. Ens vam conèixer a l'agost en tornar a Uganda. Com que ell era tan curós en portar-me amb moto (em calia després de l'operació d'uretra), vaig acceptar el seu oferiment de portar-me sovint. Ens vam fer fàcilment amics.

Ahir, en entrar al despatx, es va posar a plorar com una criatura dient que li sabia tant de greu i que el perdonés, repetint-ho fins a la sacietat, agenollant-se... Se sentia molt culpable. Li vaig fer notar que no el culpava, i que ell no havia fet res intencionadament: era un accident. Es va espantar molt quan amb la caiguda vaig perdre la consciència dues vegades i vaig estar semiconscient una estona. 

Després em va explicar que va venir amb por que jo no el fes arrestar ara! (són coses que a vegades passen per aquí). També fa dies que no s'atreveix a portar la moto pel poble, per por que la gent que m'aprecia el fessin arrestar per haver-me fet mal. Li vaig dir que ningú no se m'havia queixat d'ell, i que si el molestaven me'ls enviés (no crec que passi).

Sovint feia olor de colònia, i en canvi ahir l'olor era força diferent. "Has begut?". Efectivament, l'estrès de l'accident l'ha portat a beure. "Has de parar de beure alcohol des d'ara mateix. Tu no ets bevedor, fes-ho pels teus fills". M'ho ha promès.

En la conversa, m'ha ensenyat les fotos de la seva dona, els seus quatre fills, la seva casa de fang que va caure, la nova també de fang que ara té una esquerda, el camp que cuida a casa... molta pobresa però també molta dignitat als seus 36 anys.

Jo l'havia cridat per oferir-li alguna altra feineta ja que no podem fer els viatges amb moto, perquè el veig honest. De moment, ha de pair que aquell qui ell pensava que l'arrestaria continuï confiant en ell.

El ressò de l'accident

M'ha sorprès la reacció de molts a Tororo en saber que havia tingut un accident i estava a l'hospital. La notícia es va escampar ràpidament. De fet, em va sobtar veure en un grup de whatsapp una foto meva amb el braç enguixat presa per un alumne (sense jo saber-ho) sortint del lloc on em van atendre primer. Molts es van espantar.

Però suposo que en aquest context té lògica. A Uganda hi ha molts (però molts) accidents de carretera, i molta gent mor per aquesta causa. Les raons? Moltes carreteres i camins en molt mal estat, i una conducció absolutament temerària per part també de molts. Recordo que l'estiu de 2017 (quan vaig passar unes setmanes a Uganda amb antics escolans joves), viatjant amb furgoneta i constatant aquests perills, interiorment em vaig dir que ni boig no tornaria a aquest país on veia tants riscos. Ironies de la vida! Ara em costaria veure-me'n fora, tot i els perills evidents. 

Diversos ugandesos m'han convidat a donar gràcies perquè estic viu. Són conscients de la fragilitat de la vida, i del regal que és estar vius un dia més. 

Espero que s'acabi aquest "annus horribilis" a nivell de salut física. He anat encadenant coses, i a vegades fins encavalcant-ne més d'una. Haurà estat molt fecund en altres aspectes, i tant!, però en salut del cos un "annus horribilis". 

PD: No sé si esteu seguint les notícies de Cuba. Recordo que quan en vaig parlar en la meva visita del gener - febrer del 2023 (per exemple aquí) hi va haver qui es va sorprendre. Però ja aleshores hi havia indicadors molt preocupants, i pel que veig algunes situacions semblen en caiguda lliure. Tant de bo que aviat es pugui redreçar d'alguna manera!

Concert a Sarrià

Les col·laboracions de tipus divers no s’aturen. I aquest dijous 24 un nen pianista (que em diuen que fa meravelles) farà un concert al barri de Sarrià de Barcelona, en un indret conegut com “El Teatrillo”, a benefici del Programa Social d’El gra de mostassa.

Agraeixo als qui acullen aquest concert la seva generositat, i a en Vicenç Prunés (antic escolà i organista de Montserrat i de Granollers) que hagi pensat en nosaltres!

Enmig de les dificultats del dia a dia, aquestes iniciatives són una abraçada i una empenta per continuar endavant. Moltes moltes gràcies!!!

Han obert un Bizum per a aquesta ocasió: 658 278 432

PD: Sobre l’evolució de salut, si hi ha alguna informació significativa la posaré en els comentaris. Gràcies pel vostre interès!

Amb el braç trencat

Dilluns vaig tenir un accident de moto. No sé ni si es pot qualificar d’accident, perquè va ser tontíssim. Passàvem per un camí en mal estat, i el motorista va perdre el control i vam caure enrere. Jo vaig picar el terra amb el braç, i el resultat és l’húmer esquerre trencat.

Estic al Kumi Orthopaedic Center (Kumi és una ciutat de l’interior). M’han d’operar aquest dijous al matí. Hi ha un monjo de Tororo que m’acompanya per cuidar-me (la comunitat s’ha portat molt bé!). 

El cirurgià és el propietari del centre. Li he compartit totes les meves aventures mèdiques dels darrers temps, i s’adona que cal anar alerta. També li he explicat que fa poques setmanes em van recomanar visitar el seu hospital per portar-hi nens a operar. I que el que menys m’imaginava era visitar-lo com a pacient. 

A la clínica de Tororo on vaig rebre les primeres atencions ja van venir tres estudiants, i després ha estat un continu de missatges d’estudiants, professors i treballadors del Benedictine Eye Hospital. En moments així hi ha persones que expressen més sentiments que en el dia a dia, com qui em diu que no té ningú més que jo i coses per l’estil. Hi ha coses que em fan impressió, perquè crec que conec bé les meves limitacions.

Convivència entre tribus

Per quart any consecutiu hem celebrat a l'escola el torneig de futbol dels de 1r curs contra els de 2n. Jo en soc el promotor, i la raó és trencar la dinàmica de tribus que em vaig trobar en arribar a l'escola. Sovint jugaven una tribu contra una altra, i això i altres coses generaven massa tensions. El fet que juguin en equips de tribus barrejades fa créixer vincles entre gent de tribus diferents, i això ens sembla molt positiu. 

Som un bon grup de gent implicats en l'organització: encarregats de les aigües perquè no les llencin al prat en ser usades, un responsable de l'altaveu, un estudiant que fa una primera assistència mèdica si hi ha lesions, una moto a punt per qualsevol incidència, encarregats dels equips esportius i de les botes, àrbitre i liniers, i fins i tot un VAR de dues persones per poder resoldre jugades poc clares!

Hi va haver un gol molt controvertit, que es discutia si era fora de joc o no. La intervenció del VAR va ser crucial. Finalment van guanyar els de 1r, i el premi era dinar en un restaurant. Tot això va ser possible gràcies a uns espònsors que ho han fet possible aquests anys, perquè han vist la importància que té més enllà del fet esportiu. 

Per a ells, anar a un restaurant i estar asseguts tots al voltant d'una taula, amb coberts, i podent menjar un pollastre amb patates deliciós era tota una novetat. Crec que els semblava tan excepcional que estaven com xaiets en el restaurant. 

Ha estat una feinada l'organització durant dies, però queda la satisfacció del treball col·lectiu i dels resultats. 

Fotos: els del Girona eren els de 2n, i els del Barça eren els de 1r

El dia de la independència

Ahir es va celebrar el Dia de la Independència a Uganda. El primer ressò va ser que al final de la Missa el celebrant va demanar que cantéssim l’himne nacional, i fins i tot jo el vaig cantar! Amb un somriure li vaig dir a en Pep: “perquè després ens diguin a nosaltres que som nacionalistes!”.

Trobo molt bonic com la gent es felicita aquest dia, com si de la nostra Diada es tractés. I m’agrada comprovar com se senten tots ugandesos i com estimen el seu país. En aquest cas, em sembla especialment significatiu perquè tots veuen grans deficiències en el país a nivell d’educació, de sanitat, són crítics amb la corrupció… però és el seu i l’estimen.

Penso també que és interessant que s’hagi creat aquest sentiment col·lectiu sabent que aquest país no deixa de ser la unió de diferents tribus (amb una predominant, que és la dels Baganda).

Constato que viuen aquesta independència com la possibilitat de ser ells mateixos sense dependre de ningú (encara que són conscients de les dependències que encara tenen a nivell internacional). I no deixa de ser curiós que cap d’aquests països vol tornar a dependre d’aquell país del qual es van separar, tot i passar penúries.