Els Mzungus tornen a casa

Demà ja marxem del monestir i anem cap a l'aeroport. I comptem arribar a Barcelona el dia 7. Tornem a casa.

Els Mzungus som nosaltres. Així (però pronunciat "Muzungus") és com anomenen els homes blancs. Hem estat en zones del país on no hem vist quasi cap blanc tots aquests dies, i hem constatat que veure'n per ells era una cosa força exòtica. Quan passàvem amb la furgoneta per diferents llocs, els nens que hi havia pels camins sovint cridaven saludant i alegres: "Mzungus! Mzungus!".

Hem tingut la consciència de ser Mzungus, de ser singulars en un món molt diferent del nostre a molts nivells. La veritat és que a tot arreu ens han acollit molt i molt bé. Ens han explicat la vida que fan, els problemes que hi ha, hem compartit celebracions al seu estil, hem pogut visitar llocs ben bonics (com el de la foto inicial, a Sipi Falls).

Els nois han escrit una llarga reflexió cada un sobre aquesta experiència. Un d'ells parla d'un "viatge de consciència", experiència compartida per tots. A Catalunya han sentit multitud de vegades coses com "valora el que tens", etc. Però quan s'ha vist personalment com és el dia a dia de gent que viu amb tan poques coses, aleshores això esdevé una vivència forta.

Venia amb un grapat de somnis, i aquí tot han estat portes ben obertes i il·lusió per tirar-los endavant. Posem-ho en mans de Déu, que és Provident.

Vam arribar amb la consciència que tots som germans. Però el dia a dia ens ha fet veure que també hi ha diferències importants. Provenim de dues cultures molt diverses. M'ha agradat molt comprovar que les reflexions dels nois no han estat gens simplistes: no qualifiquen la realitat de blanc o negre, sinó que hi veuen molts matisos (en la relació que tenim i tenen ells amb la natura, en els rols familiars, en la manera de viure la religió, en les expectatives per la vida, en la relació o no entre pobresa i felicitat, en la importància de la col·lectivitat vs. l'individu, en els aspectes positius i negatius de les tribus...).

Acabo el relat d'aquests dies amb una foto de l'entrada al monestir. És un camí que em transmet Pau. Aquesta Pau que el monestir comunica a tanta gent a través dels seus variats projectes.

A aquest país li queda molta feina per fer. I als nostres països occidentals, prendre més consciència de la realitat d'aquests països que tenen la seva pròpia personalitat i és bo que així sigui. Però que, al mateix temps, són germans nostres.

Gràcies als que heu anat seguint les reflexions que he compartit durant aquests dies. I records a tots!