Quan de petit ens van explicar a classe el significat de la paraula "esperó" ja el vaig trobar d'allò més interessant. Aquell objecte tan concret s'havia utilitzat amb el pas del temps com a imatge per definir altres situacions.
La paraula original és antiga, i es refereix a la peça de metall que el genet porta al taló i que serveix per estimular el cavall i fer-lo anar en una direcció o en una altra. Després, s'ha parlat també d'esperó referit a altres objectes que comparteixen alguna forma amb l'esperó pels cavalls. Però el que em sembla interessant és l'ús del mot referit a situacions de la vida.
L'esperó és quelcom incòmode, que punxa. No ha de fer sang, però sí provocar una certa incomoditat. I al mateix temps és útil, ensenya una direcció, empeny a anar cap endavant.
És el que estic experimentant aquests dies de retorn de l'Àfrica. Com podeu suposar, després d'unes setmanes en un lloc tan absolutament diferent i amb tants contrastos, les realitats de pobresa i necessitat que ara conec de primera mà són com un esperó que em punxa. Però també m'estimula cap endavant.
Crec que en la nostra vida necessitem "esperons" que ens ajudin a tirar endavant a afrontar nous reptes. De primeres els canvis poden ser dolorosos, tenim por, hi veiem riscos, però en tot cas ens ajuden a descobrir nous camins, noves persones, noves oportunitats per a crèixer i millorar. Gràcies Sergi per les teves paraules; ens "esperonen" a reflexionar sobre les nostres vides.
ResponEliminaEsperó..uauuuuu pobrets cavalls, alguns genets gaudeixen fen servir fort els esperons. Sort que no tothom actua de la mateixa manera ,son molts els que esperonen l’animal sense ànim de fer- mal,ensenyant amb suavitat la direcció a la qual es tenen de dirigir.
ResponEliminaBen cert que hi ha situacions a la vida que sentim un esperó en el nostre interior que punxa fort que fins hi tot fa mal .Per aquest motiu crec que entenc el que ens expliques ,desprès del vostre viatge a un país tant diferent i poden palpar les necessitats que tenen ,veig normal sentir el que tu anomenes esperó .
Quant ha passat l’eufòria de la tornada ,de compartir el que s’ha viscut ,a les hores segur que resta a dins els record del que s’ha vist i compartit , tant diferent a com podem viure aquí. Per tant segur que sentir aquest esperó ,farà que sàpigues el camí que poc o molt servirà per ajudar.
Com diu en Joan,gracies,Sergi, per esperonar-nos amb les teves paraules escrites.
Recordo haver sentit dir a la meva mare, quan alguna cosa la preocupava, dir que tenia un esperó clavat al cor, i crec que ho deia quan no hi veia una sortida clara...
ResponEliminaEntenc el que dius, no deu ser fàcil anar a un lloc així i pensar que a la tornada la vida continuarà sent igual.
Com dius, que aquest esperó que et punxa no et faci mal en l'estímul de seguir cap endavant!
Gràcies, Sergi, per continuar aquí!!!
Bona tarda!
ResponEliminaTambé poden donar molt de si, aplicades a la vida, dues altres accepcions de la paraula “esperó”:
- Peça metàl•lica tallant que termina la proa dels antics vaixells de guerra.
- Punta de roca que romp les onades a l’entrada d’una cala, d’un port, etc.
Ho deixo per a la reflexió (i comentari, si ho creieu oportú) dels seguidors d’aquests blog.
Tinc entès que aquestes dues accepcions provenen de l'original referida als cavalls
EliminaBon dia!
EliminaSegurament! El món de les metàfores es tan ric i suggerent!
L’esperó de proa és una imatge que em suggereix que cal anar endavant, fer via en la vida, “amb bon tracte”, sense cops de colze als del costat, partint l’aigua amb finor sense barroeria.
La roca esperó, que frena l’onada esvalotada, és la que permet la creació de cales tranquil•les, platges arrecerades, ... Espais de serenor, de silenci, d’hores plàcides, de mirada interior, ... lluny del vaivé incessant de la mar embravida... Un exemple només: la cripta dels Màrtirs de Montserrat.
Bonic!
EliminaGRACIES !! boniques reflexions ,Ramon .
EliminaA qui m'ha enviat un comentari privat: si em dones per privat un correu electrònic, et contestaré. Gràcies.
ResponEliminaGràcies a tots els comentaris!
ResponEliminaEls esperons ens poden fer anar endavant, sí! Sense ells, segurament ens acomodaríem a una realitat concreta, sense veure més enllà. Punxen, sí, però no oprimeixen. Ens recorden que sempre podem fer les coses millor, i que ens cal intentar-ho.
ResponElimina