Fa uns dies em vaig referir en una homilia a les persones que passen una depressió, i en especial a les persones que estan al seu entorn. I he rebut agraïments molt sentits per aquelles paraules.
Feia temps que en volia parlar en aquest espai. I és que, tot i que hi ha hagut evolució en la comprensió d'aquest tema els darrers anys, encara queda camí per fer.
Les persones amb depressió sovint s'han de sentir dir: "t'has d'esforçar", "t'has de sobreposar" i coses per l'estil. I aquestes frases, dites amb tota la bona fe del món, sovint l'únic que aconsegueixen és enfonsar més la persona que no veu sortida a la seva situació.
Els que hauríem de fer un esforç més aviat som els qui ens trobem a l'entorn de la persona que ho sofreix. Com? Mirant de comprendre com se sent la persona per dintre. Mirant d'entendre, també, que és una malaltia. No són manies ni capritxos de la persona, sinó una situació molt dura que els sobrepassa. Se senten com en el més profund d'un pou sense saber com sortir-ne. Com en un túnel sense llum ni al darrere ni al davant. Però el més fumut és que en aquest túnel no poden fer marxa enrere, i no saben si més endavant hi ha llum!
Què es pot fer? Acompanyar la persona, mirar que se senti al màxim de compresa. I en part fa de mal dir perquè cada persona és diferent, també les causes que hauran provocat la depressió poden ser molt variades, i per tant poden caldre coses ben diverses. Però en tot cas, que mai la persona se senti tractada des d'un pla de superioritat d'algú que li diu que s'ha d'esforçar i se n'ha de sortir sola, com si la depressió fos poca cosa o quelcom semblant a comèdia.
M'agradarà llegir els vostres comentaris sobre el tema.
Comencem amb una citació de Sant Pau?
ResponElimina"Ens veiem oprimits pertot arreu, però no esclafats; sense camins a seguir, però no sense sortida; perseguits, però no atrapats; tirats per terra, però no destruïts"
GRACIES !!! Ramon per aquesta citació.
EliminaBuff, Sergi!!! Aquest és un tema massa difícil per parlar-ne lleugerament, no sé què és pot dir que no ofengui a les persones que estan passnt per aquesta situació.
ResponEliminaAixò que dius dels comentaris m'ha fet pensar en aquelles frases que es diuen també als que els diagnostiquen una malaltia com el càncer i d'altres. La frase que més se sent és: ara hi ha molts avenços, cada dia surten coses noves, ja veuràs com va bé! Per mi, és una ofensa, la intenció també és de treure-li importància, però no serveixen de res, al contrari!
Ànims pels que us hi trobeu, que tireu endavant amb tots els ajuts positius possibles que se us presentin!!!
Moltes gràcies, Sergi!!
Com més llegeixo sobre la depressió més dubtes tinc. Quin paper té la voluntat, la fortalesa, fins i tot l'amor als qui t'envolten en la lluita per no caure-hi?
ResponEliminaBenvolguda Maria
EliminaNo puc dir-te professionalment les respostes que demanes .Si puc explicar-te el que he viscut . Jo era una dona forta, una bona secretaria , mare i esposa feliç .
No explicaré el que va provocar la meva depressió,si puc compartir que la meva ment ,es va anar convertint en poc temps, en un cavall desbocat en que jo prou volia ser la que guies les brides,pero no podia .
En el meu cas els metges van descobrir que una substancia anomenada serotonina que “navegue” per el nostre cervell, estava sota dels mínims,també la sensibilitat d’una persona la pot fer mes propensa a tenir depressions. Ara si que vull que quedi clar el que diu en Sergi,Es una malaltia i a vegades crònica .
Gracies ¡!
Sincerament, Maria, a partir de les persones que he conegut amb depressió, penso que no depèn de l’estimació que tenen pels seus ni d’un tema de voluntat. És una malaltia, i convé que sigui tractada. Ells voldrien estar bé, però senten que hi ha quelcom que els supera. I pateixen de debò.
EliminaPrimer de tot gracies Sergi D’Assís per apropar-nos el tema de la depressió .Com dius hem evolucionat en el tractament i comprensió cap als qui hem patit i continuem tenint depressions ..
ResponEliminaSi,ho personalitzo sense gens de vergonya, ja que també penso que potser compartint aquestes vivències, puc ajudar alguna altra persona que ho estigui vivint.
Es un tema delicat,es per això que parlo només per el que jo he viscut....Fa anys vaig patir una profunda depressió, que només amb l’ajuda de la meva família i medicament vaig poder sortit del pou en que vivia.
Com que la meva depressió la va provocar una pèrdua ,...encara ara desprès de tants anys ,tot el que per mi representa pèrdua, pot provocar que torni a sentir en el meu interior aquella angoixa i que em calgui poder expressar .ho compartir i demanar ajuda . Parlo de pèrdues materials axis com també altres ....la salut,familiars,la joventut etc
. No obstant tinc de dir que se’n pot sortir ,amb esperança ,ànims i sempre amb ajuda ,sense pensar en el que diran .Jo tinc de dir que una paraula màgica per mi va ser AMOR ,el que vaig sentir del meu espòs ,els fills i els meus pares...tot i que no es fàcil per els familiar,amics , que envolten a una persona depressiva,ja que hi ha moments molt difícils.
Primer de tot voldria demanar perdó per si dic alguna bajanada per la meva manca de coneixement sobre el tema; gràcies a Déu a la meva família no hi ha hagut ningú amb depressió i per tant no puc parlar en primera persona. En tot cas trobo molt acertada la teva proposta d'acompanyament. Segurament podríem aplicar la mateixa estratègia quan parlem de gent que està enfonsada en el món de la droga, alcoholisme o qualsevol altra adicció. És molt fàcil criticar o dir "t'has d'esforçar, ho has de superar",... però sens dubte que estar al seu costat, ACOMPANYANT-LOS, AJUNDANT-LOS en allò que està a les nostres mans és el millor que podem fer per ells. Gràcies Sergi per aquests savis consells.
ResponEliminaMoltes vegades només cal escoltar.
ResponEliminaEstem en un mon on tots anem massa a la nostra i sovint no ens parem a escoltar els altres perquè "el que em passa a mi és molt més important" i "els meus problemes sí que són grossos i no pas els dels altres".
Jo crec que, en general, no hi ha problemes més importants que d'altres (evidentment en linees generals). Hi ha vegades que, sense saber el perquè, un problema que no ha deixat de ser-ho, l'afrontem de manera diferent i deixa d'angoixar-nos de la mateixa manera que ho feia un sol instant abans.
A la meva feina hi ha força gent que hi ve, no només a consumir, si no a ser escoltada. I així m'ho han fet saber. Hi ha hagut en alguna ocasió que, gent de qui no sé ni com es diu, m'han explicat els seus problemes i m'han comentat que s'han tret un pes de sobre.
Escoltar i no jutjar. Difícil però tant necessari per a molta gent.
Gràcies Sergi per donar-nos l'oportunitat de pensar en temes tant humans.
la depressió es un dolor anorreant, no sabem que hi fem en aquest mon. Recordo haver pujat a Montserrat a parlar amb el pimer monjo que em volgués atendre. Jo tenia 20 anys i passaba pels moments més durs de la meva vida, tot havia fracassat; feina, relacions, familia, fins i tot la salut i la esperança. Em va atendre el Pare Estradé, encara avui-40 any despés- el recordo
ResponEliminaamb afecte. Em va fer la pregunta clau... Vosté creu que Deu no l'estima?... que no veu que comparteig amb voste el valor redentor del sofriment, com si fos el seu propi fill ...?
No em va agradr gens però vaig entendre que estimar es l'unic motiu valid que justifica viure.
Mica en mica vaig anar sortint del pou gracies a la fe en que Deu no deixa mai a la cuneta a cap del seus fills per equivocat que estigui.
Tens raó, és cert que la gent amb tota la bona intenció et fa uns suggeriments que no ajuden, però sí que hi ha una cosa que només depèn de tu, acceptar que tens una malaltia i que es necessària la medicació. En poc temps ja trobaràs altres maneres, i fins i tot podràs prendre les regnes, però la medicació es esencial. Evidentment sentirte estimat i escoltat es part molt important del procés
EliminaGràcies ! Aquesta ´n'és una altra paraula clau...ia partir d'ella el que volgueu... on volgueu, quan volgueu i a l'hora que volgueu...i a més... quan sents la solitud, i el pou i la fosca...llavors ja sabeu que també hi ha Un que s'apropà al paralític i li digué...no solament els teus pecats et són perdonats... sinó que també aixeca't i camina... Diu "molt d'Ell"...coneixedor profund de l'ésser humà... Tot allò que està escrit s'acomplirà... si...mira que no ho hem entès mai...i a més, ens cal "llegir"...si...traspassar amb cadira i amb els amics o familiars o "els altres" aquest espai que et portarà a l'Home. Sé que m'enteneu. Perquè "entendre" no és donar "ànims"...sinó deixar-se ajudar pel Cirineu del costat. Gràcies ! recordeu?...Gràcies ... (Eucharistós)...Una abraçada amics !
ResponEliminaNo he patit mai una depressió, però, com tots, he tingut dies molt dolents, en què és difícil de veure la llum; només de pensar el que comporta sentir-se així durant llarg temps se'm fa una autèntica muntanya.
ResponEliminaGràcies per fer-nos més conscients d'aquesta malaltia que, com qualsevol altra, necessita d'acompanyament humà i d'un tractament adequat.
Moltes gràcies als vostres comentaris fets amb respecte i sensibilitat
ResponEliminaLA DEPRESSIÓ
ResponEliminaParaules clau de qui pateix la depressió: no puc
Paraules a no dir-li mai: anima't, has de sortir, t'has de distreure.
Quan algú et diu “anima't”, és com si estiguessis en arenes movedisses. Amb aquestes paraules, dites amb la millor de les intencions, t'enfonsa més en la misèria que sents.
En una depressió, només cal una cosa: ser amb qui pateix. Acceptar el què diu la persona malalta, encara que per tu siguin barbaritats. No anguniar-se amb els seus infinits silencis, no esverar-se pel que diu, ni jutjar.
Esperar pacientment al seu costat a què el tractament faci efecte.
La paraula clau és respecte.
Respectar a la persona i el seu temps de guariment.
Amb depressió tot és apatia i foscor. No hi ha res, ni tan sols una companyia, només hi ha un forat negre i fosc, d'on desesperadament voldries sortir, però tampoc vols sortir-ne. Només vols viure en la dicotomia constant, en l'apatia constant. Coneixes perfectament aquesta zona terrible, i t’hi acomodes dramàticament. L’únic sentiment és l'apatia i el sense sentit d'una vida que només vols que passi i s'acabi.
De cop i molt lentament, comences a obrir els ulls i veus qui hi ha al teu costat, sense preguntes ni impaciència, sense imposicions ni exigències. I llavors de mica en mica, i només de mica en mica, vas descobrint una espurna de llum en els ulls de qui t'ha estimat tant i t'ha allargat la mà fins que tu has sigut capaç de veure-la.
I llavors comences a saber què vol dir estimar. Amb majúscules. Estimar.
Déu es val d'aquestes persones, per fer-se present i acompanyar-te cap a Ell, amb el més gran dels respectes.
Gràcies Sergi.
Gràcies pel teu comentari, Lurdes. “Anima’t”: ben cert! Aquesta paraula m’havia passat per alt, i és de les típiques que es diuen i d’aquelles que enfonsen. N’hem d’anar aprenent tots plegats... som aprenents!
EliminaBenvolguda Lourdes !!
EliminaEl teu comentari ha estat clau per fer-me recordar les vegades que vaig sentir animat ,surt ,t’has de distreure .
Jo pensava ...com volen que surti si no soc capaç ni de vestir-me ,distreure’m ? amb que? si tot ho veig negre ,si em semblava que tothom sabia el meu patiment .Només volia escapolir-me de tot i de tothom .
Deixem donar-te les gracies per les boniques paraules que has escrit ...i llavors comences a saber que vol dir estimar .ESTIMAR.
Si jo vaig tenir un regal ,el meu estimat espòs que em va demostrar quant de gran era el seu amor,que va transformar amb paciència i respecte .
Gracies per el teu bonic i proper comentari
Gràcies Núria. És bonic el sobrenom que tens, Fènix. Així em sento jo.
ResponEliminaSegurament m'entendràs quan dic que tenir i superar una depressió és de les millors coses que m'han passat a la vida, no pel fet en sí de superar-la sinó pel procés de creixement tan brutal que es fa. Renéixer et fa aprendre tant....
Bones, només volia donar les gràcies per aquest article i tots els comentaris. Jo també vaig patir una depressió, amb tractament per pujar la serotonina. I ara m'han tornat a diagnosticar una depressió lleu. Em sento una mica perduda.
ResponEliminaNo sé com he vingut a parar en aquest blog, tot navegant per internet, però n'estic contenta, tot i els meus dubtes en qüestió de fe.
Busco maneres d'enfrontar tot el que em passa, però és molt complicat.
Una abraçada.
Si vols res, pots escriure un missatge privat que no publicaré i et puc contestar si em dónes un correu. Gràcies per les teves paraules.
Elimina