Bastants coneixeu la meva admiració pel P. Kolbe, en vaig parlar aquí fa un temps. Hi ha un detall sobre ell que sol passar desapercebut per la magnitud del seu gest de donar la vida per un altre presoner. I és com va viure els seus últims dies tancat en aquell soterrani de la presó d'Auschwitz, on tots sabien que sofririen una mort lenta.
Sabem per algun carceller que ell va mantenir en tot moment una actitud de gran dignitat i serenitat ajudant, amb el seu exemple i les seves paraules, els companys de captiveri.
Evidentment no estem vivint una situació com la que viure ell. Però sí que aquests dies es respira molta preocupació, hi ha persones angoixades o espantades a nivell de salut, o en el pla econòmic o social en general. I el testimoni del P. Kolbe ens pot ser un estímul: enmig d'un sofriment tan gran com patia, va continuar sent portador de Pau i Bé fins al final.
Pau i Bé per a tothom; que així sigui.
ResponEliminaSí, Sergi, hi ha molta gent angoixada pel que estem vivint, cal molta serenitat per no estar massa d'un costat o de l'altre.
ResponEliminaMoltes gràcies per fer-nos present de nou el Pare Kolbe, són espurnes de llum que ens transmets.
"Portadors de Pau i Bé", ens encomanes una tasca no gens fàcil! Segurament el P.Kolbe, capaç de fer el gest de bescanviar la seva vida per la d'un altre, era molt conscient en aquell mateix moment de quin seria el seu destí i ja l'havia acceptat amb dignitat i serenitat.
ResponEliminaPerò sí, quanta raó! Tenim molta gent al voltant que li cal ajuda: la majoria amb molta necessitat de treure pors, alguns de rebre consol i moltíssims de rebre esperança. Aquest sentiment que ens fa creure que tot acabarà sortint bé i ens fa més forts!
I no es preveu un futur fàcil per ningú... Així que potser ens cal l'acceptació de la realitat malgrat la por (el més aviat possible), el convenciment de que hi sabrem ser / estar, toqui el que toqui, lluitant (mai acceptant una derrota abans d'hora!), i la força i treball interior per saber viure-ho estant en Pau amb un mateix i amb els altres (sense res pendent). Potser amb això, sDv, i com va fer el P.Kolbe, podrem ser capaços d'estar bé i d'ajudar als qui ens envolten.
Humilment penso que el p.Kolbe va trobar un motiu per viure que és el que necessitem tots per no deixar-nos anar en moments i situacions en què la vida ens posa a prova. Entenc la seva pau d'esperit quan va decidir dedicar el que li quedava a un propòsit tan gran i alhora tan petit, i admiro molt, més que el seu patiment i la seva renúncia, el moment en què va prendre la decisió. Aquest moment segur que estava il.luminat per Déu i li va representar un alleujament de la sense raó i la desesperació que hagués estat la seva vida sense aquest objectiu.
ResponEliminaCertament és un temps que hem de viure amb molta més delicadesa, com dius tu sense deixar-nos portar pel moment que vivim. Hem de deixar aflorar aquesta pau per poder fer el bé, encara que som conscients que no sempre fem el bé que voldríem.
EliminaEn la línia del que comenta Olga, qué és, si no, la resurrecció per als cristians? La nit dóna pas al dia, l'hivern a la primavera... No podem pensar que un moment, o moments, de tenebra de la nostra existència embruten de gris el nostre esdevenidor. Estem cridats a la vida!
EliminaSempre recordo el recés "Esperança en la nit", en desembre de 2018, quan vas parlar del P. Kolbe i vam fer un temps de silenci i de pregària al "subterrani" de la plaça. Inoblidable. Ara necessitem molt "esperança en la nit".
ResponEliminaPer mi també va ser un recés inoblidable! Va ser especial
EliminaLucy: totalment d'acord! Sergi: Ho va ser per a tots! Vas saber crear l'ambient ideal per transmetre el missatge. Encara ara, la foto del P.Kolbe que ens vas regalar, i que tinc a casa, em parla cada cop que la miro!
EliminaMoltes gràcies a tots els vostres comentaris!
ResponElimina