Ahir, mentre celebrava la Missa i cantaven el Glòria, vaig notar uns cops al turmell. Em giro i veig un dels escolans de la parròquia amb convulsions per terra. Se'l van endur i, en veure que al cap de ben poc arribava a Missa un metge (aquell del qual vaig parlar fa uns dies), vaig demanar al catequista que l'avisés perquè pogués visitar el nen.
Al final de Missa, el doctor em va dir el diagnòstic que un servidor també havia imaginat: epilèpsia. És una malaltia més freqüent en els nens africans per les condicions en què viuen. A través de la seva germana, vam saber que en un altre episodi havien anat a l'hospital i els havien dit que no tenia res.
Em va semblar urgent visitar la família i començar a posar fil a l'agulla perquè anés a un bon metge i fes totes les proves necessàries. Com que en Thomas era a casa per ajudar un altre noi, vaig anar-hi amb un altre escolà de 12 anys perquè em fes de traductor amb la mare. Ens va venir a recollir al mercat la germana adolescent del nen malalt (escolana també), i vam endinsar-nos en els slums. En un carreró força principal, se'm va acudir fer una foto general (sempre em va bé tenir material gràfic per quan penjo escrits). Un home jove es va sentir fotografiat, i es va acostar amb actitud força violenta cap a mi junt amb un altre. Em van fer esborrar la foto, i em van dir de males maneres que me'n tornés a Amèrica. No hauria hagut d'anar per aquelles zones amb dos joves que no em podien protegir de cap manera. Una imprudència, i espero haver après la lliçó.
De tornada, vaig anar amb el pare que ja havia arribat a casa i vam passar per un altre camí. Als slums no es pot badar ni ser ingenu.
La família em va explicar que fa quatre mesos que aquest nen d'onze anys té aquests atacs, amb una mitjana de dos cops per setmana. D'acord amb el primer metge que el va atendre a la parròquia, els vaig dir que no pensessin que això tenia res a veure amb mals esperits, sinó que és una malaltia i és tractable. El metge ens posarà en contacte amb una pediatra especialista de la Makerere University, i vaig dir a la família que no es preocupessin pel cost de la visita i de les proves (perquè certament no tenen recursos). Això es pot pagar amb el fons del programa que tenim a El gra de mostassa per ajuda mèdica.
Tantes dificultats i obstacles. 🙏
ResponEliminaMés d'una vegada hi he pensat si ningú mai no t'havia dit res en veure que feies fotos...
ResponEliminaJa has vist que no t'has de confiar, no cometis més imprudències. 🙏🏼
Bon dia i gràcies per explicar-nos-ho!!!
Sergi, mi plegaria, para que la virtud de la prudencia te acompañe siempre y puedas seguir haciendo de "buen samaritano"
ResponEliminaHa de ser complicat moure's pels slums amb seguretat, fins i tot a plena llum del dia. Un gest ben normal per a nosaltres (fer una foto) pot ser malinterpretat i ocasionar un conflicte. Sort que anaves acompanyat, Sergi! Prudència i més prudència...Molta sort pel jove escolà en el seu diagnòstic i evolució mèdica. Gràcies per compartir aquesta vivència.
ResponEliminaLa foto és impressionant. I viure-ho en primera persona encara ho deu ser més. Pel que expliques no deu ser fàcil viure en els 'slums' de Kampala. Esperem que l'escolà es pugui tractar dels atacs epileptics i tant de bo es pugui curar. Molts ànims en les diferents activitats que porteu a terme!
ResponEliminaFOTOGRAFIAR ÉS LEGAL ?
ResponEliminaFOTOGRAFIAR-HO TOT ÉS ÉTIC ?
FOTOGRAFIAR-HO TOT ÉS MORAL ?
Sí, fotografiar és legal.
Sí es fotografia , la pobresa, la misèria
per il·lustrar un llibre, un article, una conferéncia,
i així, la gent comprengui millor,
el drama, que s' està llegint o escoltant,
i que tant sovint s' amaga a l societat,
jo diria que també.
Peró, utilitzar l' Injustícia , el patiment,
com una curiositat , com alló que diuen certs artistes,
" LA BELLESA DE LA LLETJOR"
" LA BELLESA DE LA MISSERIA" ...etc.
llavors, la fotografia, és torna un acte indigne. Immoral
perqué utilitza aquelles persones i la seva situació,
que tant els fa patir, sense possibilitat,
de millorar-la per part d' elles,
en una distracció, per part dels que ho miren,
desde la seguretat dels sofàs de les seves llar.
Peró, aterraran al concret de l' escrit, jo crec que
el problema va ser, que
l' intenció de Pare Sergi d' Assis va ser una,
i l' interpretació del ciutadà dels Slums,
va ser unaltre.
INTECIÓ I INTERPRETACIÓ , NO VAREN COINCIDIR
ERE LEGAL la fotografia de Pare Sergi, ?
JO DIRIA QUE SÍ...
ERE LEGAL I MOLT COMPRENSIBLE la reacció
d' aquest ciutadà?
JO DIRIA QUE TAMBE...
Peró, tots dos, venen d' experiències diferents
en quant A FER I UTILITZAR, LA TECNICA DE LA FOTOGRAFIA.
Jo ho veig així !!
No cal dir que m' adhereixo als bons desitjos de
salut, per aquest infant.
Salutacions a tots
PAX
Epilèpsia, casumlolla, Deixeu-me dir, resumiré. A casa vàrem patir un episodi d’epilèpsia important, i el mes greu es que els seus efectes colaterals per no acceptar-ho adequadament, per no entendre-ho, varen ser tant o pitjors que la malaltia. I com aquell que diu encara s’arrosseguen. I personalment hem va marcar i molt la infantesa i joventut pels nervis que va portar a casa. Ara ja tinc 61 anys.
ResponEliminaSoc el 4rt de 5 germans nois. La mare al càrrec de tots i de la botiga (floristeria), el pare treballant fora, jardiner. El gran patia epilèpsia, a casa ni es deia el nom de la malaltia, s’amagava, era com una vergonya per la família. Coses com: nen ves a comprar les pastilles i si a la farmàcia et pregunten per que son no ho diguis…. O… la mare com que no li podria ni dir pren-te les pastilla o ja te las has pres… deia.. ja es esmorzat? Ja has pres el cafè…? I així anava a la cuina i de passada es prenia la medicació.
Aquest fet va portar molts de complexos, tensions, vergonyes, va tensionar les relacions entre germans (favoritismes) i entre els pares. Pobre mare (i pare també), ara que hi penso, i no varen rebre el recolzament que es mereixien. Quin greu.
Es una malaltia que no es veu i es porta dins, m’afecta molt. I si això va passar, encara que sigui uns quants anys enrere a casa. No m’imagina la situació a Uganda. I us ho volia compartir. Enhorabona Sergi per ajudar-lo també. Una abraçada a aquest noi de la meva part.
I respecte a la imprudència, ostres... quin greu. Respecte a la foto, m’hi veig reflectit Sergi, a la meva anterior visita. Quin greu que t’hagi passat sobre tot a tu, que precisament m’avisaves a mi quan també hi prenia fotos. A vegades les prioritats que ens mana el COR, passen per damunt del CAP, i en aquell moment la prioritat era visita la família. La maduresa ens va acostant posicions entre el COR i el CAP. I tu trobaràs l’equilibri, segur.
Amb molt d’efecte i emoció, petons i abraçades per tots.