Passava per un carreró de Miravet, i vaig veure una senyora gran feinejant amb una caixa de fruita dins d'un garatge obert. Li vaig preguntar una indicació per arribar a un indret, i de seguida em diu: "Vols cireres?". I em va començar a preparar una bossa plena de cireres. Em va explicar que estaven tocades, i ja no les podia vendre. Però eren ben bones! S'anava animant i afegint-hi altra fruita, i li vaig haver de dir que parés. I ens vam posar a xerrar com si ens coneguéssim de fa temps.
Hi ha coses que actualment només solen passar als pobles.
Em va fer pensar en un poblet de la vora del riu Mississippi, a Minnesota. Vaig anar-hi fa anys convidat per la família d'un noi que havíem tingut a Montserrat durant un temps. Vivien en una urbanització que no estava gens malament, i quan vam arribar vaig veure que el noi entrava a casa sense clau. Vaig suposar que ens havien vist arribar, i per això li havien obert la porta. Però no: solien deixar la porta oberta sempre, sense por que ningú hi entrés a fer mal. Deien: "aquí tots ens coneixem".
Acostumats a una vida urbana, ens hem arribat a creure que tot funciona com a les ciutats. Però més enllà de les ciutats hi ha vida, i sovint ben fresca!
Tens tota la raó Sergi. A les ciutats cada vegada hi ha més individualisme i la gent pensa que tot gira al seu voltant. Els teus comentaris ajuden a prendre consciència de que hem d,aprendre a conviure millor.
ResponEliminaVaig néixer en un poble petit i recordo be,poder tenir les portes del davant i del darrera obertes ,per si algun veí li calia venir .Si que es cert que poc a poc es va anar fen mes gran i això va comportar un canvi en la manera de viure.
ResponEliminaAvui aquesta manera de fer,suposo que continua en pobles molt petits.La franquesa de la senyora envers teu,una bonica manera de fer i afegit en el poc turisme d’aquests dies i un noi ,passejant tranquil.lament i evidentment amb cara de bona persona,que aixo es evident va fer que tinguéssiu una conversa franca i fluida .Com devies de "xalar".
Com comenta en Pere,els teus comentaris ens ajuden a reflexionar de com potser de fàcil conviure i compartir amb els altres un somriure,un bon dia i gracies,que avui en dia sembla que es te una mica oblidat.
Gracies ,Sergi D'Assís !!
Jo també vaig passar la meva infantesa en un poble petit de la província de Lleida. La majoria de portes estaven obertes. Els nens (de ben petits) anàvem sols per carrer (impensable en una gran ciutat). Els nens anàvem amunt i avall amb la bicicleta: ara la deixàvem a la plaça, ara al carrer de dalt, ara a la Raval, al Portal, ... i allí la trobàvem. I a l'estiu tots sortíem a la "fresca"; els petits jugàvem i els grans feien petar la xerrada per refrescar-se després d'haver suport un dia calurós de les terres de ponent. Ara els temps han canviat però en els pobles petits encara es conserva una mica aquest tarannà.
ResponEliminaVisc en una ciutat gran i com a tot arreu hi ha de tot. Tinc una anècdota que m'ha passat més d'una vegada. Quan aparco i tanco el cotxe, poso la clau a la porta de fora del conductor, trec les coses que tinc al darrera i després tanco amb la clau i l'agafo. Doncs, més d'una vegada m'ha passat que aquesta última operació de tancar i agafar la clau no l'he feta i he marxat tranquil•lament. L'últim cop va ser una dia que vaig anar a missa, portava la meva mare i amb el neguit que no caigués, la clau es va quedar a la porta tota la missa i no va passar res, i és un carrer força transitat... De fet, les altres vegades tampoc m'ha passat res, igual el meu cotxe és massa vell i lleig :)
ResponEliminaL'única vegada que m'han robat va ser en un petit poblet d'Andalusia, menys de 2000 habitants, van entrar a casa i es van endur tot el que van poder... També hi havia senyores com la que dius, Sergi!
No està una mica sobrevalorada la vida als pobles?
Moltes gràcies pels que expliques, Sergi!!!
És clar que a tot arreu hi ha de tot, només faltaria. Però al meu poble hi vaig viure l'alegria de poder saludar la gent pel carrer, són experiències difícils de viure en una ciutat. Ara bé: en altres nivells, és evident que la ciutat té avantatges.
EliminaSí, segurament tens raó! Però jo em referia a quan sento parlar gent de les ciutats com si viure-hi fos el martiri més gran que es pot suportar i que no hi ha res com els pobles. De nena i jove vaig pasar les vacances en un poblet de la Segarra i una mica, sé de què parlo... Gràcies, Sergi!!
EliminaÉs un goig poder assaborir aquesta tranquil·litat dels pobles petits i l’acolliment de les persones que hi viuen. Hi ha més temps per la relació amb els veïns i també amb els visitants. No hi ha res més interessant que seure en un banc de la plaça del poble i encetar un diàleg amb alguna persona d’allà. En general, agraeixen que acceptis la seva conversa i de veritat que acostumen a ser experiències molt enriquidores.
ResponEliminaVeig que alguns heu viscut també l'experiència de viure en un poble o de passar-hi temporades. Gràcies per compartir-la.
ResponEliminaNo he tingut la sort de viure en un poble com del que parleu alguns de vosaltres. I m'hauria agradat. De fet, em semlen boniques les situacions que explique. I, sí, tot té avantatges i desavanatges (com la vida en general).
ResponEliminaGràcies :)