Reflexionar

L’origen del mot “reflexionar” és molt interessant! És el verb que surt del mot llatí “reflexio, -onis”, que està format pel prefix “re-“ i per “flex-“ (que ve del verb "flectere"). El prefix pot tenir el sentit de “tornar enrere” o “novament”, i “flectere” pot significar “doblegar” però també “tornar”, "guiar", "dirigir". Per tant, el sentit etimològic del mot “reflexionar” seria el de tornar allà on ja s’havia estat. Això, que podria semblar absurd, no m’ho sembla gens.

Quin objectiu podria tenir el d'inclinar-nos cap enrere i tornar allà on ja havíem estat? Doncs el d’agafar perspectiva i un nou impuls. Però un impuls correcte. Perquè si no revisem allò que vivim, si no podem aturar-nos i mirar d’on venim, podríem clavar-nos unes castanyes de campionat.

En aquest sentit, la reflexió és summament necessària! Jo diria que fins i tot imprescindible.

Hi ha situacions personals i col·lectives que no porten a la reflexió, a aquest prendre distància i revisar per poder continuar amb més encert. A vegades hi ha contextos que ho posen dificilíssim perquè una persona o col·lectiu es pot trobar immers en una espiral que no li permet aturar-se. Reflexionar no voldrà dir necessàriament canviar la realitat actual i modificar-la perquè sigui com abans, sinó aturar-se i mirar d'on ve la situació present amb prou calma com per poder-la interpretar correctament.

Tant sí com no, hem d’intentar mirar les coses guanyant perspectiva, tornant la vista a allà d’on venim, i escodrinyar si la via és la correcta. Potser la conclusió serà que sí: doncs endavant! Potser serà que no: aleshores ens cal canviar. I si no ens en sortim, busquem aquells que ens ajudin a fer aquest procés de reflexió.

Això ho he constatat en moltes persones que venen al monestir per fer l'exercici d'aturar-se i prendre distància del seu dia a dia. Els va bé. Però d’això ja en parlaré un altre dia.