Sóc a la Ribera d’Ebre per primera vegada. Concretament a Miravet, un poble ben bonic que s’enfila al turó que voreja el riu Ebre, i encimbellat per un castell dels templers. Em diuen, a tall d’exemple del que s’esdevé: “amb més de 40 anys tu vens a la Ribera d’Ebre per primera vegada, i nosaltres a les vostres terres ja hi havíem vingut amb 3 anys”. El barquer que et passa de banda a banda de riu me’n parla com de la Catalunya oblidada. D’una banda li dol, però de l’altra creu que justament perquè ha estat oblidada, no s’hi han fet tants estralls a nivell natural com en altres zones del país.
Se senten molts ocells. A tot arreu. No hi estic tan avesat, i ho trobo fantàstic. Mirant el riu penso en aquella novel·la que parla de “la tranquil·litat dels grans rius”. Extensions d’arbres fruiters. Aquí es viu en la natura.
El castell: història del país. Val la pena. Però massa cases en venda (diuen que a preus massa alts). Molts joves marxen del poble (els tres fills de la senyora dels queviures són a Barcelona, Reus i Alemanya). Se’n van, i la majoria no tornen. Hi ha immigrants marroquins i paquistanesos. Gran feina d’immersió a l’escola.
Al bar, se m’acosta un home directíssim preguntant-me qui sóc i què hi faig, que ja és el segon dia que em veu pel poble. Malgrat la sorpresa, em venen ganes de riure per dins. Resulta ser l’alcalde. I han quedat per fer una reunió al bar amb els alcaldes dels pobles veïns. Bona ocasió per fer-los preguntes.
Els dic la meva impressió d’aquests dies, sobre el tema de l’equilibri territorial. Penso que políticament s’ha de cuidar el territori, perquè si la gent en va marxant, què en serà d’aquí 50 anys? Fomentar a diversos nivells que les persones s’hi vulguin quedar, que hi vulguin viure i prosperar. En el món que estem, això s’ha de promoure. No esperar que s’esdevingui espontàniament. No estem parlant només de Miravet, sinó també de Benissanet, de Ginestar, de tota la Ribera d’Ebre, i d’altres comarques. I no ho dic per ells, que ja es mouen i s’ajuden, sinó per les polítiques de país que es puguin fer.
Ei, però l’orgull de poble no hi falta eh? Una senyora, referint-se als turistes que arriben des de la costa tarragonina per visitar el castell, em diu que és el monument més visitat de Catalunya. Crec que li faltaven les dades de la Sagrada Família. Però no passa res: tothom a visitar Miravet, i la Ribera d’Ebre!
Tens tota la raó amb el que dius, Sergi. I no m'atreveixo a afegir-hi res perquè la meva mirada és la d'una urbanita d'una ciutat gran del nostre país... Així que, espero que les polítiques canviïn per millorar la vida d'aquestes zones oblidades.
ResponEliminaMoltes gràcies per situar-nos!!!
ResponEliminaMoltes vegades he passat prop d'aquest indret,no obstant mai hi he fet parada.
Els meus pares quant hi passàvem amb cotxe,no els hi diguessis per anar-hi .Era massa dolorós, el record del meu pare, i també de part de la mare.
Be,tot passa i ara serà el moment de anar-hi a fer una passejada.
Suposo que com filòleg,et devia interessar la parla dels pobles de la Ribera . Be que tenies de “xalar “ molt oi? . Ja vas poder menjar una mica de "melo de moro " ?
Gracies per compartir-nos tant bones experiències !!
Evidentment que em vaig fixar amb la parla de la gent! No vaig menjar meló de moro, però sí que vaig collir cireres amb un pagès
EliminaA vegades busquem de conèixer nous territoris viatjant a l'estranger, però a casa nostra encara hi ha mil i un racons que val la pena de conèixer. Gràcies per mostrar-nos-en un!
ResponEliminaGràcies per aquesta entrada! És una descripció molt bonica d'un paisatge concret: des dels relleus a les persones que el conformen. Encara que no hi hagi aparegut en cap moment de manera explícita, aquesta simbiosi entre les persones i la natura que els envolta respira una transcendència molt senzilla i austera.Sense conèixer-ho, m'ha suscitat que és una de les moltes idees que devien vessar d'aquell pessebre original de Greccio!
ResponEliminaHi ha un poema que, quan el vaig descobrir fa més de deu anys, sempre m'ha acompanyat quan penso en el gran tresor que tenim els del món de la ruralia i com caldria combinar-ho amb polítiques d'equilibri territorial eficients:
Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Del temps antic, i a l'acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.
De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l'embragat, o al coixinet que embosca
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.
I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh mon novell!
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,
L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.
J.V.Foix.
És ben bé que en això de "m'exalta el nou i m'enamora el vell", Montserrat esdevé, per a molts, un dels grans exemples de Catalunya!
Gràcies!
Gràcies a tots els comentaris. Aquesta vegada, en Josep PiF ha passat al davant d'en Ramon Caralt proposant un poema adient a l'entrada. Gràcies!
ResponElimina