Divendres Sant

 

El contemplo a la Creu. 

Sol.

Ha mort sofrint espantosament.

D'una mort lenta. 

Tanmateix...

No li han pres la vida.

L'ha donada lliurement.

EN ELL hi ha l'Amor de la meva vida.

L'única explicació del Bé que faig. 

El greu que em sap no haver estimat prou!

AMB ELL,

m'agradaria assumir el dolor de tants

i omplir-lo d'Amor.

PER ELL,

desitjo donar-ho tot.

Que l'important no sigui jo,

sinó els altres, l'Altre.

L'Altre en els altres.

El temps passa irremeiablement,

i sense la possibilitat de fer marxa enrere.

Sempre endavant,

amb tot el que hem après,

crescut,

madurat.

Amb la mirada VERS ELL,

el nostre sentit

i la nostra Pau.

Gràcies Senyor.

Música: "Anima mea liquefacta est", música inspiradíssima de Martín de Rivaflecha (1470-1528), amb text del Càntic dels Càntics 5, 6-8. L'ànima, malalta d'amor pel Crist.

Programa Dignitat

Els que heu llegit les entrades “Sense res” i “Apostar per algú” us haureu adonat que aquestes ajudes són una mica diferents d’altres que hem fet. El projecte gran que hem desenvolupat aquests anys és el “Programa Social” pel qual deixem uns diners a algú perquè comenci un projecte que l’ajudi a tirar endavant. Però amb la idea que la persona pugui retornar els diners.

Ara bé, hi ha situacions de tanta vulnerabilitat que penso que requereixen una injecció de diners a fons perdut perquè puguin aixecar el cap i construir un futur de mica en mica. L’objectiu sempre és el mateix: l’empoderament, que s’espavilin i esdevinguin independents. Tanmateix, alguns estan en una situació tan i tan precària, que primer necessiten ser atesos en el més bàsic. I acompanyament, això sempre! 

Iniciem, doncs, aquest “Programa Dignitat” que inclourà també el projecte de donar matalassos a nens que dormen anxovats en un sol matalàs vell o sobre d’unes canyes. Des del principi d’El gra de mostassa, un dels objectius ha estat reconèixer la dignitat de les persones, que mereixen tenir cobertes unes necessitats bàsiques. 

Com ho farem? Amb els donatius dels socis, i també amb l’ajuda de la Fundació Espai Natura i Joventut que per aquest any s’han compromès en aquest programa. Moltes gràcies a tots!!!

Apostar per algú

Les darreres setmanes d’escola es va enganxar seriosament a la beguda. No em quadrava, sempre m’havia semblat una persona modèlica en molts sentits. Li vaig demanar que vingués al despatx. I li vaig oferir que, si volia, un cop hagués acabat el curs ens podríem veure perquè el pogués ajudar. Li vaig remarcar que no parlàvem de diners, sinó de poder-lo acompanyar, escoltar i aconsellar. Em va demanar uns dies per pensar-s’ho. Dies després em va dir que sí.

Era evident que caldrien diners, però no volia que em digués que sí pels diners. Havia de tenir motius importants per haver-se enganxat tan fort a la beguda, i probablement necessitaríem temps per posar-hi ordre… Sabia que no podia comptar per res amb la família, només amb una àvia de més de 95 anys. 

El primer va ser treure’l de Tororo, i allunyar-lo dels amics que bevien amb ell. Va poder fer les pràctiques del seu ofici lluny de Tororo, i després va aconseguir feina en una empresa de Kampala. Va deixar de beure de seguida. Jo no les tenia totes, hi havia un risc gran que no sortís bé perquè estava molt degradat. Li vaig demanar fortament a Déu que l’ajudés, tant si era a través meu com a través d’algú altre, però que ho fes.

L’hauríeu de veure ara: amb projectes, il·lusions, responsable en el treball (i el valoren!). Hem pogut parlar de moltes coses, de mica en mica i sense presses. Fins ara, en aquest itinerari ha necessitat ajuda també de diners. Però aquesta setmana ha rebut el seu primer sou, i ja l’ha fet servir per pagar les seves despeses. Dono gràcies a Déu per tot plegat.

PD: de l’entrada de l’altre dia (Sense res) us recomano llegir, en l’apartat de comentaris, el que hi vaig afegir dies posteriors explicant com ha evolucionat tot plegat. Us podreu fer més el càrrec d’algunes coses que passen per aquí…

Sense res

Va gastar els pocs diners que li quedaven per venir-me a veure. A la butxaca, 4.000 xílings ugandesos (1 euro) per menjar i per pagar lloguer en algun lloc. O sigui, res.

Feia pràctiques en una empresa de ciment, però se li van acabar els diners i va haver d’abandonar l’habitació on estava de lloguer. Va dormir una nit a l’habitació d’un company (que el dia següent el va convidar a marxar perquè necessitava l'espai). Va passar una nit sense dormir deambulant pel poble. Va arribar amb gana, son, i desanimat. A casa seva no en volen saber res (un context molt complicat).

Sabeu que m’agrada deixar diners perquè comencin un projecte, i que després els vagin tornant. Però hi ha situacions de tanta vulnerabilitat que demanen actuar a l’instant. El primer de tot va ser comprar menjar i beguda. I després, parlar. 

Vam fer un pla. Pagaríem el lloguer d’una habitació durant dos mesos en una barriada molt senzilla de Tororo, i un servidor intentaria aconseguir que un amic li deixi una moto per poder fer de “bodaboda” (taxis barats d’aquí) i sobreviure durant un temps. Paral·lelament, ajudar-lo a estalviar per acabar de pagar la quota pendent de l’escola i així tenir un títol (vol dir que m’anirà donant els diners que estalviï i jo els hi guardaré). I després, que busqui feina com a mecànic (que és el seu món). 

Crec que se’n sortirà. Necessitava una injecció inicial de diners, una empenta i sentir que importava a algú. És molt bon noi, i em resulta incomprensible que algú pugui quedar tan sol i desemparat. Però se’n sortirà.

Visita de la Lorda

Aquests dies hem tingut el regal de la visita de la Lorda. És la mare d'un antic escolà, i ja feia temps que m'havia dit que volia venir. Ha fet l'estada que ofereixo per persones que venen durant uns 10 dies: una descoberta de com és la vida a Uganda, plena d'activitats per interactuar amb els africans. Sempre acostumem a fer activitats molt alternatives al que podria proporcionar una agència turística. En el nostre cas, hi ha una relació real amb els ugandesos, visites a poblats i moltes hores compartides amb ells. 

La Lorda era com una esponja, amb els ulls ben oberts per captar la realitat que viuen aquí. M'ha meravellat constatar com, tot i les dificultats de l'anglès, era capaç de comunicar simpatia i estimació amb la mirada i l'actitud. Tothom ho ha valorat molt.

El comú denominador de les visites és que la gent ve amb esperit solidari i disposada a ajudar amb el que convingui. I això ho fa tot molt fàcil. Però em sembla molt profitós dedicar aquests dies sobretot a compartir amb els ugandesos, de tu a tu, amb esperit de germans. I fer activitats que ajudin a conèixer de primera mà els projectes solidaris que duem a terme. 

Una nota simpàtica: un dia la Lorda va oferir un sopar català als novicis del monestir i a un servidor. Quin regal per al paladar poder tornar a menjar pa amb tomàquet i embotit!!!

Gràcies Lorda per la bondat que has mostrat amb tots els ugandesos!!!

Fotos: la Lorda amb l'equip de futbol de l'escola, a qui va convidar a fer un partit en un poblat lluny de l'escola. I l'altra foto és la visita a l'Agururu Primary School, on tenim l'Alweny Oliver i l'Ilukol Joseph, nens amb dificultats que estan apadrinats per famílies catalanes a través d'El gra de mostassa.

Ens ha nascut la Marga!

Bones notícies: la Mercè ja ha parit de nou i ha nascut la Marga! Per tant, ara tenim tres femelles: la Maria, la Mercè i la Marga. El nom és en honor a tres donants que ens heu ajudat molt de diverses maneres (dues d'elles des de molt al principi), i que totes tres us dieu Marga. Moltes gràcies!!!

Quan vaig anar a fer-li fotos, no semblava massa convençuda de sortir fora del cobert. Però un cop a fora, la més juganera de totes! Corrent amunt i avall, gaudint del prat del voltant.

Si tot continua anant bé, el projecte de les vaques ja estarà consolidat. Ara tenim 5 animals, i no en volem més. L'escassetat d'herba ens obligarà a vendre'n un més endavant, però això també ajudarà a sostenir el projecte econòmicament. 

Ara ja tenim tots els ulls en el projecte del gran galliner i d'una zona considerable d'arbres fruiters. Aquesta setmana m'he reunit amb els professors d'agricultura, l'administrador de l'escola i el constructor perquè facin el pressupost d'un tancat amb arbres fruiters. Els estudiants d'agricultura ahir van començar a prendre mides de l'espai i a implicar-s'hi. Estem il·lusionats!

L’Akol Stella

L’Akol Stella participa en el Programa Social i ha començat el seu tercer projecte amb nosaltres! El primer any, amb els diners que se li van deixar, va fer una plantació de bitxo. Un cop va retornar els diners, va començar un segon projecte de mandioca i cebes. I ara recentment, havent tornat els diners, ha començat de nou una altra plantació de mandioca.

Està superagraïda als donants d’El gra de mostassa, perquè gràcies a aquestes ajudes ha pogut obtenir beneficis que li han permès pagar l’escola dels fills. Un d’ells està estudiant Secundària, i un altre està fent un mòdul superior d’agricultura. 

La Stella és una dona empoderada que, a més de tota la feina que porta entre mans, fa de voluntària per ajudar dones que pateixen violència. Amb la seva feina i la seva actitud marca un camí per a moltes dones que volen tirar endavant a Uganda. Ens fa feliços poder-li donar suport!

La sorpresa de la Núria

De tant en tant rebo algun paquet, i no n'acostumo a parlar per no fer promoció que m'envieu segons quines coses (perquè el que m'interessa de debò és material per tal d'ajudar la gent). Però en aquest cas em sembla que està bé compartir-ho, sobretot perquè la persona que ha tingut la iniciativa ha passat una temporada no massa fàcil i sé que ho ha fet amb tota l'estimació i estarà contenta. 

Aquests dies tinc la visita d'una catalana que coneix la "Nuria Fenix", aquest és el nom amb què signa els comentaris a La Font de Greccio (i que, per tant, molts ja coneixeu). Doncs la Núria li va encomanar que em portés una sorpresa que sabia que m'agradaria (ai, Núria, sí que em coneixes els gustos!). Ni més ni menys que dos Cacaolat!! Feia més de tres anys que no en bevia, i això que m'encanten (aquí no tenen res de semblant). Un no va durar ni cinc minuts, i l'altre ha durat un dia. Amb un missatge de la Núria: els "Donuts" no podien ser, però almenys els Cacaolat!

A vegades hi ha gent que em pregunta què és el que costa més de la vida aquí. Hi ha moltes coses, i de signe ben diferent. Però personalment una de les que em costa més, encara ara, és el menjar. A Montserrat es fa una cuina fantàstica, variada i molt ben preparada. I jo que soc llaminer de mena trobo a faltar, per exemple, la pastisseria d'alguns dies de festa. Però no us penseu, no me'n faig més problema: ho trobo a faltar, però forma part de l'opció i no cal donar-hi més voltes. Ho visc amb pau. 

Estimada Núria, moltes gràcies per pensar en mi i per fer-me aquest detall tan singular i deliciós!! El teu gest i aquestes ratlles són un cant a l'amistat que perdura amb el pas dels anys. 

De la decepció al diàleg

Estic acabant de llegir un llibre que em feia il·lusió perquè era escrit per un home d’Església a qui vaig valorar durant l’adolescència per algunes actituds que va mostrar de molta senzillesa i autenticitat. 

Alguns fragments d’aquells escrits de fa 30 i 40 anys m’han agradat, però altres m’han caigut de les mans. A nivell social moltes coses han canviat, algunes penso que positivament. I alguns plantejaments seus em semblen avui desfasats. També la manera com parla dels agnòstics i ateus. 

No us negaré que en un primer moment vaig sentir una certa decepció, però ràpidament es va convertir en diàleg silent amb aquest autor. Entenc els seus posicionaments, però hi dialogo constructivament.

I m’ha fet pensar en els textos que escric aquests anys, i em pregunto si també resultaran desfasats als lectors d’aquí unes dècades (si algú en llegeix algun, és clar). D’una banda, seria lògic: som fills d’un temps i d’un context determinat. Però sento el desig de poder escriure idees i vivències que continuïn sent vàlides amb el pas dels anys. 

Foto: és totalment anacrònica. Però expressa el que sento llegint aquests escrits, que em semblen d’una altra època.

Tracte diferencial

Els havia deixat sols uns minuts mentre jo anava a comprar altres coses. Havíem de comprar unes vambes per al seu fill necessitat, i li vaig dir que les compraríem a la mare de l’Emmanuel (sempre intento beneficiar els qui estan fent algun projecte, i a més ella ens facilita un rebut). 

En tornar, la trobo asseguda a una cadira com dolguda i avergonyida, pel posat i per una sola frase que diu. Li pregunto a ell què passa, i busca la meva complicitat com si ella no els hagués donat el que volien. A ella la conec, i veig clarament que s’ha sentit menyspreada. 

Li dic dues frases a ell defensant-la. I aleshores anem a una botiga de segona mà, on segur que el material és de menys qualitat que hauria obtingut amb ella. Ell se n’adona, i intenta arreglar-ho fent-me grans agraïments. 

L’endemà puc parlar amb ella. I efectivament, ell la va tractar amb despreci mentre jo no hi era. Una actitud masclista de manual. I li va afegir que jo amb ell tenia una relació molt més forta que amb ella. No li va sortir bé, lògicament. 

Ell a mi sempre em tracta molt bé. I em va fer reflexionar sobre el fet que podem conèixer millor algú per com es relaciona amb persones que considera inferiors a ell, o de qui no pot aconseguir res. 

Foto: és del mercat vell a pimera hora del matí, on hi ha aquesta parada. Tot i ser un lloc molt senzill, tenen roba que està molt bé.