Comiat dels professors

Fa poques setmanes vaig rebre un donatiu curiós, i no pas a través d'El gra de mostassa. Una senyora m'enviava diners perquè els gastés com em semblés, però sense ser per als projectes. I em va dir: "si vols convidar gent...". Com anell al dit! Entre altres coses, vaig pensar que seria un comiat especial poder convidar el personal de l'escola a dinar, i així va ser!

Vam fer la reunió de final de trimestre en una sala de conferències d'un restaurant als afores de Tororo (pel que s'acostuma a Uganda, la sala estava molt bé). No ens carregaven res si ens quedàvem després a dinar. Els preus eren barats segons el paràmetre europeu, però amb un bon dinar. Al final vaig encarregar cinc pastissos amb les sigles de l'escola: BVTPC. I vam fer el que aquí és tradicional (i que a Catalunya només se sol veure en els casaments): el moment de tallar el pastís. Ho vam fer amb el director de l'escola, el monjo que hi treballa i la comptable. Hi havia un ambient molt especial.

Després, en el grup de whatsapp de professors, una professora va dir que aquell dia havia estat un dels millors moments de la seva vida. Em va fer impressió, perquè em vaig adonar que per a molt d'ells allò havia significat un dia inoblidable. 

En els parlaments, durant la reunió, alguns van dir coses molt boniques sobre el meu pas per l'escola aquests anys. No només pel que havia fet a l'escola, sinó deien que en les seves vides. Crec que majoritàriament pensaven en el Programa Social, que els ha permès tenir un futur amb esperança per a les seves famílies. Els vaig dir que el principal objectiu era donar-los eines perquè ells mateixos construissin el seu futur, i vaig remarcar que els donants valoreu molt que tots aquests projectes no s'aturin. Estan més que contents de saber que hi haurà continuïtat! 

Com he viscut tot això? Amb un gran agraïment a Déu. Ells han viscut el meu pas per l'escola com un regal de Déu, però certament jo també! Ha estat un regal de Déu poder-los ajudar durant aquests anys. Una ajuda col·lectiva, perquè sense vosaltres això no hauria estat possible.

Els vaig parlar del món dels slums, i aleshores van poder entendre que hi ha persones en una situació encara pitjor que la d'ells. Penso que el regust d'aquesta experiència em serà vitamina per a la nova etapa a Kampala. 

El petit Sergi

Bastants recordareu que, poc després d'arribar a Uganda, em van demanar de beneir una noia que havia trencat aigües. I que aleshores van dir que, si era un nen, portaria el meu nom. Doncs bé, el petit Sergi està a punt de fer cinc anys!

El qui va deixar embarassada la mare va desaparèixer crec que ja abans que nasqués ell. I ara la mare viu amb un altre home, i ha tingut una altra criatura. 

Fa uns mesos un soci d'El gra de mostassa em va proposar d'apadrinar un nen ben petit, perquè ell venia de dedicar-se a l'Educació Infantil. I vaig pensar en el petit Sergi, perquè en alguna visita m'havia adonat que eren una família pobríssima. Doncs bé, això ja és una realitat!

Ara està al que aquí anomenen "Baby Class", que seria una mena de segon de maternals (pels qui sou de la meva generació). És molt positiu que comenci a aprendre coses de mica en mica. La foto i vídeo són presos a l'escola on va, ja podeu adonar-vos també de la precarietat de l'escola. En el vídeo, en Sergi és el de la camisa blava.

Climb every mountain

Hi ha moments a la vida que el cor no sap expressar allò que sent amb explicacions, i recorre a la poesia i a la música. Aquí teniu una d'aquestes peces d'art, que em sembla ben inspirada, provinent de la pel·lícula "The Sound of Music" de Rodgers & Hammerstein. És adient per al dia d'avui.

These walls were not built to shut out problems, you have to face them. You have to live the life you were born to live.

Aquestes parets no es van aixecar per no escoltar els problemes, els has d’afrontar. Has de viure la vida per a la qual vas néixer. 

Climb every mountain,

Puja cada muntanya,

Search high and low,

Cerca amunt i avall,

Follow every byway,

Segueix cada viarany,

Every path you know.

Cada camí que coneguis.

Climb every mountain,

Puja cada muntanya,

Ford every stream,

Travessa cada rierol,

Follow every rainbow

Segueix cada arc de Sant Martí

Till you find your dream.

Fins que trobis el teu somni.

A dream that will need all the love you can give

Un somni que requerirà tot l'amor que puguis donar

Every day of your life for as long as you live.

Cada dia de la teva vida mentre visquis.

Avui començo una nova etapa, i m'encomano a les vostres pregàries.

Ajudar a discernir

He parlat altres vegades de la importància del discerniment (per exemple, aquí des d'un punt de vista etimològic). En el cas de l'admissió de candidats per a la nova comunita és cabdal. 

Sovint dic que no busco el número, i ho expresso així perquè aquí Uganda seria molt fàcil aconseguir una xifra considerable de joves que es vulguin ajuntar al nou projecte. Però això no significa que tinguin vocació, i podrien estar moguts per altres motivacions: la impressió que amb un "muzungu" viurien millor, una sortida a una situació vital precària... 

Per això cal un bon discerniment. Això implica conviure-hi unes setmanes, perquè fins que la gent no viu junta hi ha coses més difícils de captar. I també inclou conèixer la família per poder comprendre la provinença d'aquesta persona, i ensems per facilitar que la família entengui l'opció que vol emprendre el fill.

No em cauran els anells per dir-li a algú (amablement, és clar) que no és el seu lloc. Altrament, estaríem fent comèdia i no val la pena. Necessito joves que sentin la vocació monàstica i de servei als pobres. Tinc diversos candidats amb els quals anem parlant, però no tinc pressa i vull fer-ho bé. 

En el cas nostre, doncs, penso que valorar si l'experiència és reeixida en funció d'una xifra seria un error. Penso que estem més cridats a ser un signe enmig dels slums. No més que un signe, però tampoc menys. 

Un concurs sobre els perills de l'alcohol

La consumició excessiva d'alcohol és un problema greu en massa famílies ugandeses. Aquests anys m'he trobat nombroses vegades amb joves que n'han patit les conseqüències: el pare es gasta en la beguda els pocs diners que guanya i aleshores no hi ha diners per pagar la quota escolar dels fills, o bé violència física contra la mare i els fills. No està mal vist que la gent begui, i això fa que de ben joves alguns ja s'hi iniciïn (a vegades a casa mateix). 

A l'escola (pensem que la majoria són gent de 20-24 anys) ja hi ha joves que beuen en excés. I vaig pensar com podríem tractar el tema per sensibilitzar-los. Passar un vídeo? Fer una xerrada? Mirant la seva realitat, no em convencien les idees perquè volia que ells s'hi impliquessin. El resultat va ser "Play with values" ("Teatre amb valors"): vaig demanar-los que fessin equips de 5 persones i que creessin una obra de teatre breu sobre els perills de l'alcohol. Els vaig dir que tots els participants tindrien un obsequi, i que els dos equips guanyadors farien una excursió. 

Hi van haver 9 equips, i va valdre molt la pena! Vam tenir un jurat nombrós format per treballadors de l'escola (algun d'ells bevedor habitual), i molta assistència d'alumnes per veure les representacions. Ambient de festa i d'alegria, hi havia obres de teatre molt còmiques. Però amb en Pep comentàvem que al mateix temps tenien un component de tragèdia: estaven representant la realitat que vivien! Per això la representaven tan bé. 

El context on s'esdevenia l'obra era de lliure elecció, i quasi tots els grups van escollir l'entorn familiar. Hi van haver temes que fan pensar: el pare que expulsa la dona i els fills de casa, l'altre que no paga l'escola perquè s'ho gasta amb alcohol, un altre a qui la família porta a un mediador que els ajudi, intervenció de la policia en algun cas, el pare que ensenya el fill a beure, la influència dels mals amics, una dona que ensenya una altra com empoderar-se davant del marit begut, un que pateix els efectes nocius de la beguda per a la salut... 

Penso que l'objectiu, que era fer una reflexió col·lectiva sobre aquests perills, es va aconseguir. Després de veure'n el resultat, em va saber greu que no se m'hagués acudit una activitat així abans. El responsable de la residència va suggerir que els millors grups podrien anar a altres escoles per representar la seva obra, i ajudar a sensibilitzar altres alumnes. Em va semblar una idea fantàstica! Aquí teniu el vídeo que ell mateix va enregistrar amb l'equip guanyador: 

Amb els candidats

Aquesta setmana estic convivint amb els dos candidats. Abans d'ahir i ahir vam anar al "Saint Benedict Children Centre" que acull nens del carrer als slums de Nairobi. La intenció no és copiar cap projecte, sinó que els candidats s'adonin que hi ha molt de camí per recórrer i que no fem massa cas dels qui diuen que no es pot fer res. Sí que es pot fer feina, i aquest projecte n'és una bona mostra. Després, veurem en quina àrea apliquem aquestes energies. Pas a pas.

Va ser molt inspirador tornar a escoltar el director d'aquest centre, i en aquest cas em va interessar molt tot el que va dir de la relació que tenen amb la gent dels slums. És un tema que l'han anat cuidant, i això els ha donat molts beneficis especialment en situacions difícils. Han aconseguit que la gent del voltant sentin el centre per als nens del carrer com un projecte col·lectiu de la zona, i això no és fàcil!

Aquesta tasca de teixir confiança l'haurem d'intentar dur a terme en tres indrets diferents: al voltant de la casa on viurem, en la subparròquia on col·laborarem, i en els mateixos slums. Aquest darrer penso que serà el més complex, i segurament començarem anant a visitar el LC1 (que és com un president del poblat) per donar-nos a conèixer. 

Que Déu hi faci més que nosaltres!

Imatges: els vam portar pantalonets del Barça, que els van fer la mar de contents! Ens van convidar a jugar amb ells, a veure com ballen i com fan teatre. 

La competició de les noies

Alguns recordareu que, des del primer any d'estar a Uganda, vaig organitzar un torneig anual entre els alumnes de primer i els de segon curs de l'escola d'oficis. La raó era que sovint jugaven partits de futbol d'una tribu contra una altra, i això a vegades generava a l'escola un ambient tòxic innecessari. Aquest torneig ja s'ha convertit en tradició. Però només el primer any havíem aconseguit que les noies també juguessin (en el cas d'elles, a netbol).

Doncs bé, aquest cinquè any sí que han volgut tornar a jugar, i va ser un dia ben bonic. Però tant a en Pep com a mi ens va sorprendre un detall que ens va semblar prou significatiu: a l'hora de l'escalfament previ al partit, totes les noies es van posar a escalfar juntes! En lloc de separar-se en dos equips amb mentalitat de competició, espontàniament els va sortir de fer-ho totes juntes.

Òbviament cada equip volia guanyar (a més, hi havia una samarreta per a cada una de les jugadores guanyadores). Però fins i tot al final, l'actitud de les perdedores va ser molt més edificant que les actituds que a vegades tenen els nois quan no saben perdre. 

No puc generalitzar en com juguen els nois i com juguen les noies perquè no tinc prou dades per comparar-ho. Però aquell dia va anar així, i va estar molt bé!

El comiat dels estudiants

Des que vaig anunciar que marxava a Kampala, m'he sentit una mica sobrepassat per la reacció dels ugandesos. La reacció al fet que deixés l'escola ha estat molt més generalitzada del que hauria pogut imaginar, i aquests darrers dies he passat moltes hores rebent estudiants al despatx. L'impacte que va causar en alguns m'ha fet prioritzar l'atenció personal, i he deixat arraconats temes de gestió que hauré de resoldre més endavant.

Aquesta setmana vam fer una "Farewell Mass" (Missa de Comiat) amb molta assistència d'alumnes i també de professors (cosa menys habitual). Hi havia un ambient molt bonic.

Hi van haver parlaments, i em van sorprendre els nois i noies implicats en l'esport. És cert que he intentat promoure l'esport com a factor de cohesió entre estudiants de diferents tribus, i veig que estan agraïts. Doncs bé, van sortir al davant i van fer un discurs llegit (aquí no se sol estilar) i dos regals: un nou barret de palla (el que tenia ja estava ben trencat) i un pollastre! Sempre que em donen un animal és un moment incòmode per a mi, perquè no sé com agafar-lo! Però em sembla que ho vaig salvar prou bé. Em va fer impressió que haguessin fet col·lecta entre els estudiants (que van tan justos!) per poder fer aquests regals. Penseu que hi ha famílies que només mengen pollastre per Nadal, pel cost que suposa. 

Fa una setmana vam fer el comiat amb el cor de l'escola, i també va ser ben bonic. Amb parlaments, i amb el regal d'un petit altaveu que també em farà molt de servei.

Aquests dies encara aniré rebent estudiants, exalumnes i professors. Deixo l'escola amb un cor ple d'agraïment a Déu i a tots ells amb qui hem compartit. El cant del primer vídeo ho exemplifica: "What the Lord has done for us, we cannot tell it all" ("El que Déu ha fet per nosaltres, no ho podem dir tot"). Certament, el cor n'és ple i som tots (ells i jo) els que donem gràcies a Déu pel que ha fet per nosaltres. "So, we will sing Alleluia, we will shout Alleluia, we will sing and praise the Lord!" ("Així doncs, cantarem Al·leluia, cridarem Al·leluia, cantarem i lloarem el Senyor!"). 

PD: en el primer vídeo, la noia que balla més a la banda esquerra (d'esquenes) és la Sikolastica, becada pels socis d'El gra de mostassa. És més espavilada! I està gaudint de l'escola al 100%.

"La casa del Bon Samarità"

On viurà la nova comunitat? De moment llogarem tres habitacions en una casa per a religiosos. I des d'allà, començarem a buscar una casa per llogar o comprar. Idealment hauria de ser una casa gran, però haurem de veure de quants recursos disposem.

Serà una casa que ens ha de permetre anar als slums amb facilitat, però al mateix temps un cert silenci i ambient per viure la vida monàstica. La nostra vida serà una combinació de contemplació i acció: allò que farem ha de venir alimentat d'una vida interior de veritat. Sense aquesta vida interior, em costa imaginar una tasca que arribi a ser fecunda.

Però la casa on viurem ("House of the Good Samaritan") serà al mateix temps casa d'acollida de joves ugandesos que viuen amb dificultats. És un perfil que m'he anat trobant al llarg dels anys i que he viscut amb impotència: joves que han tret de casa o que no hi són volguts, joves sense ningú, o bé que no tenen cap futur al davant. L'objectiu és oferir-los una acollida temporal que els permeti buscar feina i emprendre el vol. Un cop ja siguin autònoms, ens hauran de deixar. Aquest projecte no està pensat per als habitants dels slums, sinó per a qualsevol ugandès que en tingui necessitat. Penso que rebrem més peticions que possibilitats d'acollida, perquè el projecte respon a una necessitat que he observat moltes vegades. Esperem que l'acompanyament i l'acollida de la comunitat, a més d'oferir una possibilitat material per poder tirar endavant, sigui també un espai humà de curar ferides i de donar dignitat a l'hoste. Allò que Sant Benet ens encomana als monjos sobre l'acollida dels hostes ens hi pot orientar molt!

Ja podeu imaginar que això requerirà molts recursos. I així com altres vegades us he dit que no calien més diners, ara sí que ens en caldran. Primer de tot, per poder adquirir aquesta casa. I després, per acollir-hi els joves. 

Gràcies ja des d'ara!!

Què passa amb els projectes de Tororo?

Encara que jo em traslladi a Kampala, els projectes de Tororo continuen! Recordareu que he insistit vàries vegades en la importància d'empoderar la població local, de donar eines perquè ells mateixos construeixin el seu futur.

El projecte de més envergadura actualment  a nivell econòmic i de gestió, el Programa Social, tindrà una persona que ja fa temps que hi treballa sobre el terreny: en Makoha William. Amb ell hem estat treballant conjuntament aquests anys. Ha entrat totes les dades de cada projecte en el Google Drive, de manera que jo hi puc accedir fàcilment des de Kampala. Ell fa les visites de supervisió i n'escriu informes, rebrà les peticions de projectes, els rebuts que li presentin... i farem una reunió online setmanal. Els diners els podem enviar per transferència, i portarem el control dels pagaments des de la nova comunitat a través d'internet. Però continuarem treballant plegats amb l'equip que ho ha anat seguint aquests anys.

Un projecte que encara requerirà inversió durant uns anys és la granja de l'escola d'oficis. La part de les vaques i verdures és sostenible, però caldrà posar més diners al galliner fins que funcioni amb les vendes d'ous. I després haurem de fer la zona dels arbres fruiters. Després d'alguna conversa, ho lideraran els professors del Departament d'Agricultura de l'escola. També ho anirem seguint des de Kampala, i ho visitarem de tant en tant. Confio que ho poden fer.

En Pep Sentmartí continua a Tororo, i seguirà coordinant el programa oftalmològic del Benedictine Eye Hospital conjuntament amb el treballador de l'hospital que rep els casos que tenen dificultats. És un programa que canvia literalment la vida dels nens i joves que en són beneficiats. A més, estarà implicat amb el seguiment de les Beques Alweny que ja tenim engegades. Quan visitem Tororo des de Kampala també intentarem anar trobant-nos amb els becats i parlar amb els mestres. 

Per tant, obrim un nou front a Kampala però els projectes d'El gra de mostassa engegats a Tororo continuen!

Què farem als slums?

Potser l'expectativa d'algú seria que presentés un pla detallat de què hi farem. Però la realitat està a l'altre extrem. Els primers mesos serem un full en blanc, i tot el que farem es pot resumir en un paraula: escoltar.

Seria un error arribar-hi amb la mentalitat occidental dels qui ja saben què els convé abans que ells s'expressin. A l'inici de l'estada a Tororo fa cinc anys també vaig parlar amb moltes persones abans de començar res, i de mica en mica van anar apareixent quines accions es podien desenvolupar per donar resposta a les seves inquietuds. Potser aquest ha estat un dels secrets que ens ha ajudat a reeixir en els diversos programes. 

I això com es farà en els slums? Ens anirem integrant en una subparròquia on la majoria dels qui hi participen viuen en els slums, i a través d'ells anirem fent visites a la zona dels slums. De mica en mica. Necessitem temps per conèixer-los, i perquè ells ens puguin conèixer a nosaltres. Com unes cireres s'enllacen les unes a les altres, a partir d'uns coneguts establirem relació amb altres i serà més fàcil anar fent xarxa de manera natural. Així m'ho imagino, però ja us explicaré com va perquè és un terreny molt nou per a mi.

Durant aquest temps, m'esforçaré també per aprendre Luganda, la llengua de la tribu majoritària de la zona de Kampala. Em sembla que és la llengua habitual que utilitzen, tot i que en general em fa l'efecte que la gent sap l'anglès. No serà fàcil, perquè no em proposo només entendre'l sinó arribar a predicar en Luganda. Em caldrà temps, paciència i constància.