Aquest dilluns amb en Thomas hem anat a visitar l'àvia d'un nen que tenim becat. Viuen en els slums, en condicions de molta pobresa. Ella acull 7 infants/joves d'altres fills que no se'n poden cuidar per problemes econòmics un fill, per problemes mentals una filla, i els altres no sabem per què.
El nen que tenim becat és fill únic d'un pare que va desaparèixer quan el nen tenia 2 anys. Va anar a treballar lluny de la ciutat, i no se'n va saber res més. Sembla probable que morís, i que no n'arribessin les notícies. Al cap de temps, la mare també va desaparèixer sense deixar cap pista. El nen ja vivia amb l'àvia, que l'havia acollit tement per les condicions de vida de la criatura.
La qüestió era delicada. Però l'àvia comença a ser gran, i no té una salut de ferro. Volíem conèixer de prop el context familiar i poder preveure de quina manera es pot atendre l'infant si ella un dia no se'n pot cuidar. Hi vam anar amb la responsable de la seva "Small Christian Community". Va reaccionar posant molt interès en què podíem oferir pel nen, i vam entendre que si li haguéssim proposat d'endur-nos-el ho hauria acceptat (i no pas per treure-se'l de sobre, sinó desitjant el millor per a l'infant). Tinc clar que el millor lloc on pot estar és amb l'àvia, amb la família, després d'haver patit ja dos abandonaments dels quals dubto que sigui massa conscient.
De cara al futur, l'àvia pensa el mateix que jo: la persona ideal per cuidar-se d'ell en el futur podria ser la responsable de la "Small Christian Community". Nosaltres li donaríem el suport que poguéssim. Però també val a dir que ella als seus 76 anys té molt clar que vol viure fins als 100 anys! Em sembla una dona fantàstica.
M'he trobat molt sovint amb històries de desaparicions: gent que desapareix sense deixar cap rastre, i no se'n sap mai més res. Altres reapareixen al cap d'anys. I les comunicacions i la forma de vida de la gent no afavoreixen la localització de les persones desaparegudes. Sovint això deixa una ferida profunda en les persones que es queden, i que no entenen res. A vegades l'únic que podem fer és acompanyar.
Llegir això, Sergi, encongeix el cor! El primer que em surt és dir, envia'l cap aquí que me'n faig càrreg, que jo no desapareixeré!!! Ja penso que és un impossible, però pobrets, nosaltres tant i ells tan poc!!! És allò que dic sempre, som al costat del lloc no del món!!!
ResponEliminaMoltes gràcies per compartir aquestes realitats tan dures!!!
M'ha sortit la frase incompleta:
ResponEliminaSom al costat bo del lloc bo del món.
És que escric amb el mòbil i fa el vol 😓
Aquesta àvia ha arribat als 76 anys tenint cura de 7 nens a Uganda !! Mare de Déu Senyor !! Una dona més que fantàstica.
ResponEliminaAquesta vegada comparteixes una realitat molt dura, Sergi. És un fet que es repeteix en molts països del Tercer Món i molt sovint són les àvies les que assumeixen el paper de matriarca i vetllen pels infants que han perdut pare i mare, desapareguts, assassinats, morts a les guerres... En casos com aquests, acompanyar i fer costat ja és molt i per aquest àvia és un petit miracle que algú com vosaltres es preocupi i s'ocupi d'un d'aquests infants. Sou portadors d'esperança i això és una cosa molt gran! Gràcies
ResponEliminaPersones com aquesta àvia són les que demostren que tot i les condicions i dificultats encara hi ha persones que lluiten per tenir cura dels més petits. Déu es val de persones com ella per poder donar una mica d'esperança. Però també està clar que l'ajuda que li podeu donar vosaltres serà molt benvinguda i farà que l'àvia pugui estar més tranquil·la per futur d'aquestes criatures. Moltes gràcies Sergi per compartir-ho.
ResponElimina"... HAVER PATIT JA DOS ABANDONAMENTS ..."
ResponEliminaUn nen pot NO SER CONSCIENT, segons l ' edat
d' un abandonament , peró, segons com hagi
estat el tracte, segur que l' abandonament,
li deixarà una " marca" .
I, desenganyem-nos, " un nen petit, tot sol "
passa por, si més nó !!
Imaginem-nos, un nen, entre 2 i 4 anys, pateix un accident, I queda parcialment coix.
El mal que li hagi causat tot aixó, o no ho recordarà,
o ho recordarà molt vagament, peró la marca física,
I la limitació motriu, encara que en aquell moment,
no en fos conscient, allà està, per sempre més
I potser haurà de portar bastó, o un calçat ortopèdic
Aquest bastó, aquest calçat ortopèdic,
no és, no serà altre cosa que " L' ACOMPANYAMENT".
que , al llarc de la vida, l' ajudarà a caminar, el més normal possible.
Per tant:
Es importantíssim, que aquest nen, vingui a viure amb vosaltres
Vosaltres , li sereu, aquest bastó, aquestes sabates ortopédiques, perquè pugui aprendre a caminar per la vida, el més segur possible.
Esperem notícies de la vostre decisió a no trigar !!
Salutacions .
PAX
Gràcies pels vostres comentaris, variats i interessants. N'he rebut un d'anònim també bonic (si em dones el nom, el publicaré).
ResponEliminaPilar, penso que ara mateix el millor lloc per a aquest nen és estar amb la seva àvia, que en té molt bona cura. Em preocupa un entorn proper amb droga, però ho seguirem de prop. Però des que va a l'escola, el nen està mostrant unes actituds molt esperançadores per al seu futur. Mirarem que ens vagi coneixent, de manera que si en el futur cal puguem atendre'l bé.
Pare Sergi d' Assis :
ResponEliminaEm fa feliç, el vostre plantejament !!
La qüestió, és no perdre'l de vista,
i que estigui bé, on està ara,
i que estigui bé, amb vosaltres, si és que arriba aquest moment.
Els nens volen tranquilitat i seguretat, per anar creixent
en tots sentits !!
Gràcies per les teves notícies.
Gràcies pel vostre seguiment ,!!
PAX