La falsa equivalència entre indians catalans i negrers

L'amiga Tate Cabré ha estudiat el fenomen dels indians catalans, del qual s'ha parlat els darrers anys i ella sosté que no amb prou rigor. De manera categòrica rebutja la idea que els indians eren per defecte negrers, i també que tantes obres modernistes de Catalunya van ser construïdes per esclaus negres. 

A vegades hi ha aproximacions als fenòmens socials i històrics que parteixen de premisses tan concretes i incompletes que impossibiliten una presentació imparcial. Estaria bé estudiar els fenòmens històrics sense posar-nos d'entrada unes ulleres d'un color determinat que ens ho faci veure tot sota aquell prisma. Òbviament és impossible una mirada absolutament neutra sobre cap realitat humana. Tots estem condicionats per múltiples factors que ens fan tenir una mirada sobre la realitat. Però com a mínim, cal intentar-ho. 

La Tate ha publicat "Els Indians Catalans", un llibre divulgatiu sobre històries d'indians. I aquí us poso un enllaç de l'entrevista que li van fer al Diari de Tarragona. És la mateixa entrevista que apareix a la imatge d'aquesta entrada. Suposo que en un format o altre ho podreu llegir. Estaria molt bé que els mitjans més grans es facin ressò d'aquesta altra perspectiva dels indians. Són part de la nostra història, i es mereixen ser estudiats i presentats acuradament.

L’ús de les llengües aquí Uganda

Una lectora (la Montserrat) em demana que parli de les llengües a Uganda. El tema d’avui donaria per moltes entrades. Però deixeu-me presentar sumàriament quina és la realitat. A Uganda hi ha dues llengües oficials: l’anglès i el swahili. Del meu aprenentatge del swahili us en vaig parlar aquí. 

D’entrada, no em feia massa gràcia la presència de l’anglès per la connotació colonitzadora que podia tenir. Però us he de confessar que l’hi he vist una utilitat positiva. És la llengua neutra de tothom, perquè no és específica de ningú.

Aquí Uganda hi ha moltes tribus, i cada tribu té la seva llengua pròpia. N’hi ha una de predominant quant a l’ús (el luganda o ganda), però potser ja està bé que no sigui l’oficial que hagi de prevaldre per sobre de les altres. El luganda és molt conegut a tot el país per part de molta gent, diuen que és la llengua del comerç. Em seria útil tenir-ne nocions.

Pel que fa al swahili, només es parla en algunes zones reduïdes. Però sembla que hi ha una intencionalitat política perquè esdevingui una llengua africana per a tots els països de l’Àfrica de l’Est.

Les llengües locals són molt i molt parlades, però no estudiades. Els nens aprenen anglès a l’escola normalment, perquè a casa se sol aprendre la llengua local (sobretot en ambients rurals). Jo he après paraules en tres llengües locals, però sobretot en una d’elles: el jap de la tribu Japadhola. Un blanc a un poblat pot ser una cosa molt i molt exòtica. El fet de dir algunes frases en jap m’ha permès connectar una mica amb els nens, perquè almenys pensen que no soc tan extraterrestre. De fet, queden ben parats quan aquell ésser de pell pintada de blanc els diu unes paraules que entenen!

La nit dels ignorants

Quan vaig parlar dels 40 anys de Catalunya Ràdio, vaig ometre expressament la referència a “La nit dels ignorants”. Per mi mereixia una entrada específica. No sé si l’heu escoltat mai. La meva època havia estat la d’en Carles Cuní, amb les seves respostes a vegades força seques. El vaig conèixer fa uns anys, i vaig veure que en la realitat és agradabilíssim. Però aquell “personatge” tenia també la seva gràcia. Després, recordo la veu dolcíssima de la Sílvia Tarragona, també fascinant.

El millor de tot, és clar, és que és un programa fet pels mateixos oients. Tothom que planteja una pregunta es reconeix ignorant d’alguna cosa, i això és genial. Apareixen preguntes tan variades que fa de bon escoltar. I no tinc cap dubte que el fet que sigui a la nit crea una màgia especial. Jo no n’era un oient diari. Però quan l’escoltava, ja dins el llit, era màgic just abans d’adormir-se.

I què dir del “Good Night” dels Beatles com a sintonia? Que per molts anys pugui sonar aquesta sintonia i els oients puguin continuar compartint!

PD: Després de posar un vídeo que em dèieu que no es podia visionar, n'he posat un d'igual que es pot veure a l'Estat espanyol però en canvi no a Uganda. Per tant, entenc que ara sí que el podreu veure.

Beneir i empoderar

Fa poques setmanes s’han elegit els nous “Ministers” de l’escola: són estudiants amb tota mena de càrrecs per al dia a dia. Enguany no hi han hagut tensions entre tribus durant les eleccions, gràcies a Déu. Al principi vaig pensar que eren absurds segons quins rols, però em van fer adonar com el fet de tenir un càrrec ajuda alguns estudiants a esforçar-se per fer les coses millor i donar un bon exemple. I segurament tenen raó.

Diumenge els vaig beneir al final de la Missa (aquí són molt de benediccions). I em van agradar molt les paraules que abans va compartir-los la “Matron” (la senyora encarregada de les noies). Els va dir que se’ls beneiria, i que per tant se’ls empoderaria, i que ambdues coses eren el mateix. Em va sorprendre, i ho vaig trobar molt interessant.

Jo mai no havia pensat en la vinculació entre benedicció i empoderament. Però poden ser dues maneres diferents (una més antiga, l’altra més del nostre temps) per expressar una mateixa realitat. Déu et beneeix, t’empodera, per allò que sigui. 

Això és un do. Però no és màgic. És com un do en potència. Com diuen els castellans: “A Dios rogando, y con el mazo dando”. Sense oblidar el salm: “Si el Senyor no construeix la casa, és inútil l’afany dels constructors”. 

Segona aproximació als slums

Si ho recordeu, ara fa mig any vaig visitar slums (suburbis) a Kampala. Va ser una experiència dura, i em vaig posar literalment malalt els dies següents. No havia vist mai tanta misèria junta. 

Avui, que els monjos ja comencem a celebrar la festa de Sant Benet del dia 11 de juliol, em sembla un bon dia per compartir-vos la segona aproximació que hi vaig fer uns dies enrere, i que també he necessitat uns dies per pair. Em sotragueja veure de tan a prop la realitat de nens abandonats, joves sense futur enganxats a l’alcohol o la droga, noies prostituint-se, i ancians amb tantes dificultats per sobreviure amb dignitat. I en un context d’aigües residuals que entren a les cases quan plou gaire… en fi, un desastre.

Vaig visitar dues parròquies per conèixer el treball pastoral que hi fan, i puc dir que hi ha de tot. No és cert que els capellans no hi posin els peus, hi ha capellans que sí que hi van. I comunitats cristianes que hi estan compromeses. Això no treu que em sembla que es podria fer molt més des de l’Església (encara que no sigui gens fàcil).

Les parròquies a Kampala acostumen a abastar un nombre molt gran de gent, i per això existeixen les subparròquies on també s’hi administren els sagraments (moltes d’elles situades als slums). Aquí teniu una foto d’una subparròquia absolutament precària. El noi és en Denis, un seminarista que em va acollir molt bé i em va acompanyar a visitar dues subparròquies als slums.

Fa mig any tenia moltes preguntes al cap i al cor. Ara també, però amb algunes respostes que porto a la pregària.

40 anys de Catalunya Ràdio

 

Encara que amb retard, he pogut gaudir de la celebració originalíssima dels 40 anys de Catalunya Ràdio. Dic originalíssima perquè s’han superat convidant tot de professionals que l’han protagonitzat durant tants anys! Alguns d’ells ara a la competència o en àmbits ben diversos… És molt significatiu que tots s’hi hagin avingut: això demostra que aquesta ràdio és més que una empresa. És un símbol i una gran eina de país.

Ni que ho hagi pogut escoltar només parcialment pel podcast, he xalat gaudint amb les veus de monstres de la comunicació com l’Antoni Bassas, la Mònica Terribas o en Josep Cuní. Quin gran encert fer que tornessin a conduir part del programa dels matins! En alguns moments d’aquestes darreres dècades vaig arribar a dubtar si algunes decisions controvertides de la direcció eren pensant en el bé de Catalunya Ràdio o anaven encaminades a afavorir la competència privada. Però la ràdio continua, i gràcies a Déu les direccions se succeeixen i no són eternes.

A més de “El matí de Catalunya Ràdio”, tinc bon record d’altres programes o seccions: el “Pasta Gansa” del Mikimoto, la “Finestra al món” en “El Cafè de la República”, els diàlegs divertits de la novel·la “Groucho i Chico, advocats”, la secció del cor de Mariángel Alcázar amb un ús de la llengua realment únic des d’un punt de vista sintàctic i lèxic… m’adono que durant anys vaig ser un bon radiooient.

Que per molts anys Catalunya Ràdio continuï fent país, i fomentant l’ús de la llengua catalana! (que bona falta ens fa).

Escoltar, reflexionar, dialogar

Crec que no puc ser tingut per racista o xenòfob: m’estic dedicant als africans tant com puc. I tinc amics musulmans. Però m’ha sorprès que es pretengui que no escoltem la Sílvia Orriols i les seves tesis. Ara ja l’he escoltada diverses vegades, i m’ha aportat elements de reflexió. 

No m’agrada quan es refereix al vel islàmic com un “parrac”. Però l’heu sentit parlar de la llengua catalana? O dels drets de les dones? Per posar només dos exemples. 

Per què, quan es fa un reportatge de Ripoll, només s’entrevista gent que li va en contra? I el gran número de ciutadans que l’han votat… no pot ser interessant també escoltar-los? Escoltar no vol dir aprovar ni estar d’acord. Però sí mirar d’entendre quines raons els mouen, i dialogar-hi d’una manera o altra.

La Sílvia Orriols té un discurs molt clar sobre la immigració. Quin és el discurs dels altres? Tinc la sensació que ha posat el dit a la llaga en qüestions molt delicades, i que altres només hi passen de puntetes (potser vaig errat). És clar que són temes complexos. Però no seria un risc deixar-los sense afrontar, i que en alguns barris o pobles es vagin corcant?

El seu discurs genera por en diversos àmbits, i se l’intenta silenciar per protegir la societat. Però, no pot passar que amb aquest intent de silenciament se l’estigui amplificant i per tant aconseguint justament el contrari?

El que s’esdevé a França aquests dies és simptomàtic. Us recomano ferventment aquest vídeo, que també aporta elements de reflexió. M’agradaria que no fem una anàlisi superficial del que està succeint aquests dies, i intentem mirar quin és el rerefons i de quina manera es pot evitar que passi el mateix a Catalunya en el futur.

Repeteixo la meva tesi: escoltar, reflexionar, dialogar. I treballar pels valors en què creiem, és clar que sí!