L’alegria de la Ruth

Quan us vaig parlar de la Ruth, era en relació al seu marit Fredrick. És qui vaig conèixer primer. Però avui ella és la protagonista. Li vam donar una ajuda de 300.000 xílings ugandesos (75 euros) per començar un petit negoci. Ella es dedicava a cosir amb una màquina quan la gent li portava roba per arreglar o per confeccionar vestits. Amb aquesta injecció de diners, va comprar rotllos de roba per poder-los vendre o per fer les peces de roba que li demanessin. Li està anant de meravella, i aquesta setmana passada ha acabat de tornar tots els diners.

Avui els he anat a veure, i hem planejat el proper objectiu. Ara rebrà 500.000 xílings (125 euros) i comprarà camises, faldilles, vestits i samarretes. Està tan contenta! 

Em fa impressió pensar que fa uns mesos estaven passant gana, i ara estan progressant gràcies a aquestes ajudes i sobretot gràcies al seu esforç de cada dia. Ell amb la moto que li va deixar el meu amic, i ella amb la botigueta. 

Avui també he estat molt content per una altra cosa. Fa unes setmanes li vaig regalar una llibreta, i li vaig demanar que anés apuntant totes les vendes. Em va semblar que era interessant perquè ella mateixa pugui anar veient com li va el negoci, què funciona més, etc. Era quelcom nou per a ella, però ho ha anat fent i aquí en teniu la prova. 

L’alegria de l’Angella

Fa dos mesos us vaig parlar de l’Angella, una noia que patia forts dolors des de feia anys. En veure-la tan superada a l’escola (havia deixat d’anar a classe), i sabent que no podia pagar cap metge ni medicament, vam començar a visitar metges a Tororo sense cap bon resultat. Al final, un especialista d’un hospital privat d’Mbale ha trobat què tenia: una infecció per “Helicobacter Pylori”. Després del tractament, ara ja es troba bé i el metge només li ha donat un antiàcid per prendre durant un mes.

Estàvem tan contents, que com a agraïment li vaig portar al metge una corbata (gràcies Olga!!). El doctor es va posar tan cofoi de rebre un regal de tan lluny, que va demanar que ens fessin una foto en el moment que li feia entrega de la corbata (ja podeu riure, ja). Va dir que ho ensenyaria a la seva gent. La veritat és que ens va causar molt bona impressió des del primer moment: un bon professional. 

La cara de l’Angella ha canviat. Si no, mireu la foto de l’entrada de fa dos mesos. Ara està tan feliç! Això ha estat possible gràcies a vosaltres, els socis de “El gra de mostassa”: d’aquí han sortit els diners perquè es pogués curar. La foto que teniu a l’entrada d’avui és després que li digués que us l’ensenyaria, per tant us la dedica. I us envia aquestes paraules:

“I’m so grateful for the treatment and everything you have provided for me! I had this pain which didn’t allow me to do anything for over five years, and now I’m ok. May God bless you abundantly!”.

(“Estic tan agraïda pel tractament i tot el que m’heu proporcionat! Vaig tenir aquest dolor que no em deixava fer res durant més de cinc anys, i ara estic bé. Que Déu us beneeixi abundosament!”).

És una entrada bonica per escriure el dia de Santa Clara d’Assís.

Visita de l’Aram

L’Aram als 9 anys, quan va entrar l’Escolania, ja era molt enraonat. S’explicava molt bé per l’edat que tenia. Ara, als 21 anys, continua essent-ho però amb l’afegit d’una formació intensa durant una bona colla d’anys. Ha viscut 5 setmanes molt fecundes a Uganda, i ha fet molta feina! La seva visita ha estat un autèntic regal.

Continua amb la gran avidesa de conèixer que ja tenia a l’Escolania, de descobrir, de comprendre… i això l’ha portat a anar a fons en les trobades amb tantes persones durant aquests dies. Gràcies també al seu bon domini de l’anglès, ara té un coneixement considerable de la realitat d’Uganda més enllà dels tòpics. Però ha estat una combinació d’intel·ligència i al mateix temps de gran sensibilitat, perquè algunes històries o situacions l’han impactat gràcies a la seva empatia. 

Què ha fet? Ha ajudat visitant força projectes de microcrèdits, i enviant-me posteriorment un informe amb fotos i vídeos de cada projecte. Això m’ha descarregat força. I inquiet com és, es va moure per poder visitar el World Food Program que té un magatzem a Tororo i la base de Nacions Unides a Entebbe (on tenen un petit aeroport i tot). Són llocs que conec de fora, però la seva iniciativa m’ha fet adonar que encara em queden llocs interessants per descobrir!

Potser una de les activitats que m’han fet més il·lusió són les classes particulars que ha fet a en Kefas, un noi del barri. Vaig intuir que era un noi amb ganes d’aprendre, però bloquejat a nivell d’aprenentatge. La realitat ha resultat ser molt pitjor que el que jo m’imaginava. I l’Aram es va arremangar i li ha fet una classe llarga cada dia, quan en Kefas sortia de l’escola. Crec que ha desencallat una situació que corria el risc de podrir-se i acabar en fracàs escolar (amb totes les conseqüències que això té a Uganda). Mirarem de donar-hi continuïtat amb l’ajuda de l’Aram des d’Europa. 

Gràcies per tot, Aram!!!

Josuè: Déu com a referència

Aquestes últimes setmanes he gaudit meditant el llibre de Josuè! Una idea em sobresurt per damunt de les altres: Déu hi apareix sempre com a referent. Però no només quan es parla directament de Déu, sinó també quan es parla de batalletes (que diria el Ramon Ribera) o de repartició de territoris i de l'heretat que correspon a cadascú. 

Per això és tan profitós per a la Lectio: perquè és com una brúixola que t'indica constantment on és el nord. I això és tan útil en totes les circumstàncies de la vida! És tan fàcil que ens despistem i ens creiem que tot està a les nostres mans...

Òbviament si en féssim una lectura literal ens cauria de les mans des d'un punt de vista espiritual. Però llegit amb clau simbòlica és una brúixola constant! Déu sempre com a referència.

No és dels llibres bíblics més coneguts o comentats. I això que té trossos deliciosos com la conquesta de Jericó, que sembla més una processó litúrgica que una conquesta! En aquest passatge (i de fet, en tot el llibre) queda clar que, en les grans batalles de la vida, hem de posar tota la confiança en Déu i seguir el seu ensenyament. I el seu ensenyament, com mostrarà Jesús, és sempe d'amor i de vida.

Josuè 1,9: "Sigues ferm i decidit, no tinguis por, no t'acovardeixis. Jo, el Senyor, el teu Déu, seré amb tu arreu on aniràs". 

Escoltem-los!

Els comentaris de la Marta i la Maite a la darrera entrada em porten a compartir aquesta reflexió. Fa dies us parlava de poder escoltar, reflexionar i dialogar amb persones de sensibilitats molt diverses. 

Des de fa anys, m’he trobat acompanyant joves de tarannà conservador (i en algun cas, molt conservador). També altres de tarannà molt obert. I no dic la paraula “conservador” amb connotació negativa. Potser n’hauria de dir, com feia l’Abat Cassià, “arrelats en la tradició”. 

Alguns els he acompanyat durant uns anys, altres encara ara. Em sorprèn que vulguin ser acompanyats per mi, que visc una espiritualitat a l’altre extrem. Però sempre intento ser respectuós amb l’espiritualitat de cadascú.

I us puc dir que m’he trobat amb joves molt seriosos. Les seves formes, a persones com la Marta i la Maite, us recordarien temps pretèrits. De quan vosaltres éreu petites. Però quan t’obren el cor, veus persones que busquen Déu de veritat.

Em sembla que seria convenient que ens preguntem: què hi troben, en aquestes formes i en aquest estil de vida cristiana? I probablement trobarem respostes. La vostra generació és més a favor d’un cristianisme que, compromès, es dilueixi en el món i no es vulgui significar tant amb formes externes. Ells, en aquest món indiferent o hostil al fet religiós, cerquen formes que els identifiquin de manera clara. És una manera de respondre a un context determinat.

Si hi ha algun aspecte més de tot això que us inquieta (alguna pràctica o alguna forma concreta), ho dieu i podem continuar el diàleg. 

Les religions com volcans

El germà David Steindl-Rast és un monjo benedictí, d'origen austríac però a Estats Units des de fa mitja vida, que ha aprofundit molt en el diàleg interreligiós. Actualment té 97 anys. I us vull compartir unes paraules seves que utilitzen una imatge que em sembla molt inspirada:

"Les religions parteixen del misticisme. No hi ha altra manera de començar una religió. Però ho comparo amb un volcà que brolla... i després... el magma flueix pels costats de la muntanya i es refreda. I quan arriba al fons, és només roca. Mai no endevinaríeu que hi havia foc. Així, després de dos-cents anys, o dos mil anys o més, el que abans era viu és roca morta. La doctrina esdevé doctrinària. La moral esdevé moralista. El ritual esdevé ritualista. Què en fem? Hem de travessar aquesta escorça i anar al foc que hi ha dins". 

Br. David Steindl-Rast 

Perquè el foc hi és!!!

La cuinera al calabós

Ahir a l'esmorzar ens van dir que una de les cuineres del monestir estava al calabós de la policia. És una bona dona, d'edat ja una mica avançada, que no fa cara d'haver trencat mai cap plat.

Resulta que tenia un deute amb un home per poder pagar l'escola d'un dels fills. Feia mesos que li devia 42 euros (170.000 xílings ugandesos), i finalment l'home (d'ofici mestre) va portar el cas a la policia. 

A la taula de l'esmorzar on van explicar això, un monjo va compartir que havia trucat el monjo administrador del monestir (que és fora aquests dies) exposant-li la situació, i es veu que li havien anat avançant bastants diners els darrers temps. 

Per evitar allò del "salvador blanc", em va semblar que havíem d'esperar per veure si ells mateixos com a ugandesos hi trobaven la solució. I si no, ja l'hi posaríem. Avui he sabut que el seu gendre va pagar el "rescat". Per tant, l'entorn més immediat va reaccionar.

Aquest no és un cas aïllat, tot i que aquest certament és molt aparatós per tots els qui coneixem aquesta dona. Molta gent, però moltíssima, pateix molt per no poder pagar l'escola dels fills. A la pública els costos són menors, però estem parlant de gent molt i molt pobra (amb dificultats de comprar llibretes, per exemple). I a mesura que les etapes educatives se succeeixen, els costos cada cop són més alts.