Vermut solidari i notícia

En el marc  d'una jornada solidària que s'organitza a Malgrat de Mar dissabte 10 de maig, tindrà lloc un "Vermut solidari" els beneficis del qual aniran a parar a "El gra de mostassa". Els detalls els podeu llegir en el cartell que adjunto.

És una jornada sencera d'activitats organitzades pel Consell Municipal de Solidaritat i Cooperació Internacional, i estic més que agraït que hagin pensat en nosaltres!

A banda d'aquest acte, la notícia és que estem en procés de formar part d'aquest Consell Municipal! D'aquí un any esperem formar-ne part del tot, i poder presentar alguna petició de subvenció per a un projecte concret. La nostra representant en aquest consell serà la Lluïsa Mérida, que ja es va implicar en els projectes d'Uganda des d'abans de la creació d'El gra de mostassa. Moltes gràcies Lluïsa!

Anem fent passos per poder ajudar cada cop més persones i per poder dur a terme projectes més grans.

A la Mare de Déu de Montserrat

Santa Maria de Montserrat,

que has fet de Montserrat una muntanya santa,

escolta el nostre prec.

Porta del Cel,

que has fet de Montserrat un oasi per a tantes persones que pugen amb cor delerós,

que sigui sempre una casa acollidora de tothom.

Rosa Mística,

que has fet de Montserrat un monestir de vida cristiana i benedictina,

beneeix la comunitat i la missió que té encomanada de viure els ensenyaments de Jesús i testimoniar-los.

Consol dels Migrants,

que has fet de Montserrat la casa dels catalans i una fidel protectora de la nostra cultura mil·lenària,

fes que aquest poble català que t'estima sàpiga combinar l'acollida dels nouvinguts amb la integració en la cultura de la nostra terra.

Reina de la Pau,

que has fet de Montserrat un lloc de pau, respecte i amor a la humanitat i a la creació sencera,

ajuda'ns a ser homes i dones de pau en aquest món nostre tan ferit pels estralls de la guerra, la injustícia i la indiferència.

Seu de la Saviesa,

que has marcat per sempre les vides de molts que han viscut a Montserrat o que hi han fet estades en moments importants de la vida,

infon esperança i coratge per a tots els qui han estimat casa teva.

Mare de Déu de Montserrat,

prega per nosaltres!

Amén.

El goig de ser el pare

Si llegim personalment la paràbola del fill pròdig, hem de reconèixer que segons els moments ens identifiquem més amb el fill petit, o amb el fill gran, i altres vegades amb el pare. 

Fa poc vaig poder experimentar el goig de fer de pare de la paràbola. Vaig quedar a Kampala amb aquell noi que m'havia estat enganyant. Feia uns mesos que ens havíem vist a Tororo, quan li vaig compartir que havia descobert que m'havia estat mentint. Aquell dia va anar bé, però no va ser gens fàcil per a cap dels dos.

Mesos després, la trobada ha estat més serena i molt positiva. Li he remarcat com pot ser de bonic que almenys a una persona en el seu món li pugui parlar obertament sense mentides. Que almenys amb algú pugui ser ell mateix. Hem de ser conscients que les mentides per a ell han estat una manera de sobreviure en un món que l'ha maltractat severament des de la infància.

Amb humor, li vaig anar preguntant sobre diversos temes que m'havia explicat en el passat, i vam anar descloent quines coses eren veritat i quines eren mentida. Em va sorprendre la naturalitat amb què ho va anar dient. Va ser bonic poder-li fer entendre que era estimat i com valorava que em digués la veritat. És una situació absolutament nova per a ell: reconèixer les seves trampes, i que la persona enganyada no el rebutgi.

Fa mesos vaig dir que no seria fàcil, i continua no essent-ho. Però és un camí. Necessito uns certs mecanismes de control per saber que no m'enganya, però també crear espais de confiança en els quals ell pugui ser ell mateix. 

En el moment del comiat, em va fer una abraçada com mai que em va fer venir a l'instant la imatge del quadre de Rembrandt. 

Un regal de Déu.

Dilluns de Pasqua

Diumenge de Pasqua ja ha passat, i situacions com aquesta de desconcert continuen exactament igual.

Pasqua no és quelcom que ho transforma tot per obra de màgia. "Aneu a Galilea" és el missatge del Vivent. Torna al començament, revisita allò que et va fer sentir cridat a seguir Jesús, i revisa tot el que s'ha esdevingut des d'aleshores. Tot, tant si ens agrada com si no, és la nostra Història de Salvació. Déu s'hi ha revelat.

Però l'Evangeli no ens crida a fer una reflexió psicològica o purament analítica sobre les nostres vides. Ens crida a revisitar les nostres vides amb els ulls de la fe. 

Els deixebles d'Emmaús entenen allò que els ha succeït en la fracció del pa, en l'Eucaristia. A través de la pregària i el contacte amb la seva paraula, comencen a comprendre, se'ls obren els ulls. 

Quan experimentis un moment de desconcert perquè no entens què t'ha passat o per què, revisita la teva vida: els teus inicis, allò que et va portar a fer una família o al monestir o el que sigui, i el que s'ha anat esdevenint des d'aleshores. I mira-ho amb els ulls de la fe, tot meditant l'Escriptura. I deixa que Déu et parli.

Jesús, el Vivent, és amb nosaltres, Ell és amb tu! Deixa't estimar per ell, deixa que Jesús Vivent habiti i faci estada en tots els racons del teu cor, i els transformi en Llum.

Ell ho desitja. Li obres la porta del teu cor?

Bona Pasqua!!!

Foto: la vaig tirar al Llac Victòria. 

Christe Eleison

 

Divendres Sant.

Perdona'ns, Senyor, perquè no hem sabut imitar la teva donació absoluta.

Com a humanitat, discriminem els altres en molts aspectes. Ens devem pensar que som millors, o superiors, o ves a saber què.

Si l'altre pensa el mateix que nosaltres, bona cara. Si pensa diferent, sovint se'l mira pitjor.

Si l'altre es porta bé amb nosaltres, som agraïts. Si no ens tracta bé, fàcilment se'l deixa d'estimar.

Com a Església, a vegades hem estat l'antiexemple del que vas fer. Ens posem a la boca fàcilment paraules teves, però les accions són una aplicació mediocre del que ens vas demanar.

Perdona'ns, i impregna'ns del teu missatge de generositat i d'amor universal; que es concreti cada dia amb els de més a prop.

Sobre la música, en parlo en els comentaris.

Una perla d'Isaïes

En la meditació de la Bíblia, de tant en tant trobes alguna perla (bé, de fet, tot sovint). Em va resultar molt suggeridora aquesta d'Isaïes 64,3: "Mai no s'ha sentit a dir, cap orella no ha sentit ni cap ull ha vist mai un altre Déu, fora de tu, que afavorís així els qui confien en ell!".

La formulació em va sorprendre. I vaig pensar que, mirant d'actualitzar aquesta cita escrita fa milers d'anys, potser podríem dir: "Al qui viu en la confiança, la vida li somriu".  O encara millor: "El qui viu en la confiança és més feliç".

Lògicament em vaig preguntar si jo soc d'aquests, i em sembla que personalment em debato entre la por i la confiança. Depenent dels moments i de les situacions.

També em plantejava si no pot ser que els qui viuen sempre en la confiança estiguin enganyats, perquè essent realistes no tot a la vida va bé. I potser la resposta dependrà d'en què o en qui es posi la confiança. 

Si és la confiança en l'Amor amb majúscules, aquest no pot defraudar. Això ho crec sincerament. 

Senyor, ajuda'm a créixer en aquesta confiança!!

Foto: Eli Prunés 

On és la mare?

(continua)

No n'hauria parlat si no m'ho haguéssiu preguntat, perquè la informació que en tinc és escassa. 

Penso que la mare és viva, això és el més important. I arribo a aquesta conclusió perquè seria impensable que la família no li fes un bon funeral si morís. Forma part de la seva cultura.

Però està amagada, i amb por. El deute que va contreure a causa del tractament de la seva malaltia era inassumible per a ella, i l'única solució que va trobar va ser fugir per no ser arrestada (que s'hauria esdevingut quasi segur). El seu telèfon està desconnectat, així no pot ser localitzada.

Crec que està a casa d'algun parent, i lluny de Tororo. La vegada que vaig poder parlar amb ella, molt al principi, em va dir que estava amb una germana. Sembla que va canviar de lloc, això no ho tenim clar. 

Segurament malalta. Van dir que diabetis. Tinc els meus dubtes de si és diabetis, però no ho sé.

Fa relativament poc vaig poder parlar amb la tieta del noi, germana d'ella, que almenys temps enrere em consta que en sabia alguna cosa. La raó de la trucada va ser parlar del noi, i demanar-li si poden tenir el noi a casa un dies durant les vacances del primer trimestre. Amb l'avi ens va semblar que era el millor. I vaig aprofitar per demanar-li que, si mai té l'ocasió de parlar amb la seva germana, que si us plau li digui que probablement jo la podria ajudar (la mateixa donant catalana que paga els estudis del noi se'm va oferir). Penso que, si un dia hi parla, li ho dirà.

Amb el fill tenien una relació molt estreta, i això encara fa més sorprenent que desaparegués d'aquesta manera. Però el que em fa més pena són els germans petits, que no entenen res i es van trobar sense mare d'un dia per l'altre sense cap explicació raonable. Segur que la troben molt a faltar.

Malgrat tot, tinc esperança. Mentre hi ha vida hi ha esperança. 

De moment hem de continuar endavant. Sempre endavant.