L'Elvis s'ha mort

Aquests darrers dies no tenia ànim d'escriure. Dimecres va morir l'Elvis, i a més he estat malalt amb "typhoid" (febre tifoide). Vaig organitzar que poguessin portar el cos i la seva mare fins a Tororo, i els vaig anar a veure dijous. Va ser segurament un dels moments més durs de la meva estada a Uganda: abraçar una mare desconsolada per la mort del seu fill petit. Vam plorar, vam pregar, i ella va explicar a la gent el que havia fet per ells. Estan molt agraïts.

Ell tenia una cara serena. Cada vegada que el visitava a Kampala era molt dur, sortia aixafat. Ell s'anava afeblint i quedant esquelètic. La mare, un 10: sempre coratjosa i donant-ho tot pel fill. Penso que s'agafava al més petit bri d'esperança. El nen va patir molt, i almenys ara descansa en Pau. Un angelet al Cel.

A banda d'això, diumenge vaig agafar "typhoid" per haver consumit quelcom en mal estat. Són coses que a bastanta gent d'aquí els passa de tant en tant, és inevitable. Vaig anar al metge, i després d'uns dies de tractament ja estic força bé. D'aquí dos o tres dies ja compto estar recuperat.

Foto: Jose Becerra

Quan un vol ajudar...

M'he trobat amb dos casos que us vull compartir perquè em semblen fantàstics. L'un és un soci d'El gra de mostassa que, en lloc d'augmentar la seva quota, ha fet socis els seus dos fills! De moment els pagarà la quota, però amb l'esperança que quan tinguin recursos propis ells mateixos continuïn ajudant-nos.

L'altra és una mare de dos fills. Es va fer sòcia amb un pensament: cada mes dona una mesada als seus dos fills. I va dir que a partir d'ara a casa tindrien un tercer fill: el d'Uganda. No és un fill concret, sinó un concepte per fer aquest compromís més fort. A vegades a algú li pot semblar que un donatiu és quelcom afegit, un extra que es pot aturar quan et convingui. Però en considerar-lo com un tercer fill, el compromís esdevé més gran.

El que veig és que, quan un vol ajudar, troba les maneres més creatives per fer-ho. I això em meravella!

Els resultats ja els coneixeu: gràcies a això, persones que tenen la possibilitat d'estudiar, o d'anar al metge, o d'obtenir un impuls que ajudi la família sencera. De mica en mica, l'associació va creixent. I això ho vivim amb alegria i agraïment!

Les notes d'en Din

No sé si recordeu que algunes vegades us havia parlat de dos joves d'un poblat de pescadors de la riba del Llac Victòria. Es dedicaven a portar amb barca els veïns d'una banda a l'altra del llac, però guanyaven pocs diners. No havien acabat la Primària, i als seus 20 anys el seu desig era poder estudiar mecànica. 

Vam fer diversos intents d'empoderar-los, però una vicissitud rere l'altra ho han fet complicat. En el cas de l'Abu, continuem el pla de fa anys: cada cop que li porto una visita per anar a les fonts del riu Nil, una part dels diners li guardo jo i una família de Lleida li dobla amb vista als estudis de mecànica. S'hi va acostant de mica en mica.

En canvi, el seu company Din estava en una situació molt més vulnerable. Abans d'acabar l'any, em va arribar l'oferiment d'una beca per un estudiant i vaig pensar en ell. Gràcies a diverses persones d'Alacant, en Din avui està estudiant mecànica a la nostra escola d'oficis. 

Està molt content! A la seva vida ara hi ha esperança, i veu que té tot un futur davant seu. Ahir em va portar un informe que li han donat a l'escola pel primer trimestre. Ha tret com a resultat global un 9.4 sobre 10! I a les escoles d'aquí a vegades també posen la classificació en relació a la classe: doncs bé, ell és el 2n de 16 alumnes! 

La veritat és que només rebem comentaris positius de l'actitud de tots els estudiants que tenim becats amb les Beques Alweny. Tots estan entenent que estudiar és una gran oportunitat. Gràcies a tots els qui ho feu possible com a socis o com a donants específics d'un d'ells!

Hi soc

Divendres va morir en Josep Maria Coll, un antic escolà de 76 anys. Vam coincidir a la Junta dels Antics Escolans de Montserrat durant uns anys, i dono fe de la seva generositat amb un gran projecte de base de dades històriques sobre l'Escolania. No puc dir que era una formigueta, sinó més aviat una formigassa! A principi d'any em va enviar un escrit ben bonic posant-me una mica al dia de la seva vida. Res no feia pensar que tindria un final tan sobtat, que ens ha agafat tan inesperadament. Però ha estat una vida ben fecunda!

Al seu estat de whatsapp, hi té dues paraules: "Hi soc". Allà on altres hi diuen: "Només trucades d'emergència" o "Estic dormint" o coses per l'estil, ell ho aprofita per fer-se disponible. Hi ha persones que amb el seu "Hi soc" fan la vida més agradable als altres, i són aquests els qui deixen un buit més gran quan marxen. 

Tant de bo sapiguem mostrar amb paraules i fets, com en Josep Maria, que "Hi som".

Vídeo: us he posat un vídeo de quan en Josep Maria era escolà el 1963, amb un solo preciós que canta ell mateix. Recordo que el seu fill Gabriel, del meu curs d'Escolania, tenia també una veu d'àngel. Una família de músics!

En Llorenç

En Llorenç Castelló, director de l'Escolania des del 2014, ha acabat la seva etapa com a director el dia de Sant Joan. Amb ell ens coneixem des de petits, perquè vam ser escolans junts. I ja aleshores era molt bona persona, cosa que no ha perdut. 

És un moment per a l'agraïment: ha mantingut l'Escolania amb un bon nivell musical i ha mostrat unes qualitats humanes que han ajudat molt en el dia a dia. Almenys jo puc parlar pel temps que vam treballar junts, especialment quan ell es va estrenar de director i jo era el Prefecte de l'Escolania. És una persona humil i discreta, i per això ha marxat també sense fer soroll. Li agraeixo que es recordés de mi, i em comuniqués la notícia personalment amb un correu bellíssim.

Us poso dos vídeos ben bonics de l'actuació que vam fer a Washington pel centenari del naixement de JFKennedy. Ell apareix en la penombra per qüestions pròpies d'aquella ocasió, però em sembla una imatge molt suggeridora del seu tarannà. Em fa il·lusió veure-hi alguns escolans d'aleshores (2017) que a hores d'ara estan fent itineraris ben interessants!

Llorenç, gràcies per aquests anys! I els millors desitjos per a tu i per a la teva família en aquesta nova etapa!! Gaudiu d'aquest temps nou en el qual podreu estar junts moltes més hores! 

Que Déu et beneeixi sempre.

Crida a l'autenticitat

Fa setmanes vaig sentir un religiós com parlava de la seva vida. I em va impactar, perquè jo el coneixia i sabia que moltes coses que deia no eren certes. No puc afirmar que conscientment estigués mentint, perquè probablement intentava ser sincer. No ho sé. Però em va fer pensar en com de fàcil és que ens enganyem a nosaltres mateixos, i ens construïm una imatge pròpia que difereixi de la realitat.

No es tracta de jutjar els altres, i val la pena tenir present aquell consell magnífic de Sant Pau: "Qui es pensi estar dret, que miri de no caure" (1Co, 10,12). Perquè tots estem sotmesos a l'ambigüitat humana.

Tanmateix, va ressonar en mi com una crida a l'autenticitat, a intentar que allò que dic i allò que faig concordi. És un repte que no s'aconsegueix d'un dia per l'altre, sinó que requereix un treball constant de tota la vida. 

Foto: Philippe Petit creuant les Torres Bessones, de Nova York (AP Photo / Alan Welner).

Malalt de tuberculosi

Fa un mes em va visitar un noi del barri. Feia unes setmanes m'havia dit per whatsapp que estava malalt, però no quedava clar de què. Quan finalment em va venir a veure, em vaig adonar que el tema havia de ser important perquè havia perdut molt de pes i tenia molt mal aspecte.

A l'hospital públic de Tororo li van fer la prova de la tuberculosi i de la sida i va donar negatiu. I el van enviar a casa amb alguna medicació però sense diagnòstic clar. Li vaig proposar anar a Mbale, a un lloc privat, on hi havia aquell metge que havia curat l'Angella uns anys abans. Així ho vam fer i, després de vàries proves, aquest metge li va diagnosticar tuberculosi. Va dir que algunes persones donaven negatiu en la prova de la saliva (que li havien practicat a Tororo), però amb totes les preguntes que li havia fet més les proves ho tenia molt clar. 

El mateix dia a l'hospital li van fer un drenatge de fluid del pulmó, i vam aconseguir les medicines a l'hospital públic. Resulta que és una malaltia més freqüent que a Europa, i el govern té un programa que proveeix les medicines corresponents de manera gratuïta. Per tant, fora d'uns calmants inicials, el que paguem són les proves que ha d'anar fent, els viatges, les visites al metge i el dinar (ell és realment pobre, i impossible pagar tot això).

Aquesta setmana passada ja no tenia tan mal aspecte: ha guanyat un cert pes i es troba millor. Serà un procés de mesos (cal anar-hi cada dues setmanes), però té bona pinta. Com és d'important trobar un bon metge i que faci un bon diagnòstic!

Què hauria passat si no hagués tingut la possibilitat d'anar a aquest hospital privat? No cal tenir gaire imaginació... Moltes gràcies pels donatius que ho fan possible!!