divendres, 18 de febrer del 2022

En Din i l'Abbú


No sé si recordareu que vaig parlar d’en Din i l’Abbú, dos joves que ens van acompanyar amb barca a l’illa de Samuka per un sou miserable i als qui vam convidar a compartir el dia. Van passar-s’ho d’allò més bé! I a la tornada, vam poder parlar del seu futur. En Din em va explicar que té nòvia, però veu el casament quasi impossible perquè no tindrà mai els diners necessaris per casar-se i formar una família. Li vaig explicar el programa de microcrèdits: que això li suposaria treballar uns anys, però que finalment podria fer realitat el seu somni d’estudiar per ser mecànic. 

Tots dos viuen a Kikondo, un poblet de pescadors a la riba del llac Victòria. És un indret realment aïllat físicament, i em sembla que també a altres nivells. Tant en Din com l’Abbú es van interessar molt per aquest programa de microcrèdits. Però la reacció de la família va ser més a la defensiva: “si té els diners, per què no us els dona directament, en lloc de fer que els torneu?”. Vaig explicar que la intenció és poder ajudar el màxim número de gent possible, i que per això té sentit tornar els diners. Crec que se’ls feia estrany també que un missioner cristià els volgués ajudar a ells, musulmans. Però els qui em coneixeu ja sabeu que m’és indiferent que no compartim la mateixa religió: són éssers humans!

Aquests mesos posteriors, tant en Din com l’Abbú m’han anat trucant intentant mantenir el contacte. A casa els van venir a dir que es deixessin d’històries, i que res d’estudis si això comportava uns quants anys. Però quan van veure que jo no modificava el programa ni estava disposat a regalar diners, sembla que van començar a veure-ho diferent. I ara, quan torni a Jinja, probablement farem una reunió dels dos joves amb algú de les seves famílies. Intentaré explicar-los que, si ho planifiquem bé, aquests dos nois poden tenir un futur que els pot portar més enllà que lluitar contínuament per la supervivència. Ells dos hi estan esperançats. Val la pena. Posem-ho en mans del Déu misericordiós que compartim amb els musulmans!

8 comentaris:

  1. Molt bé Sergi! Tant de bo aquests joves puguin tenir l'oportunitat de tirar endavant els seus projectes a través dels microcrèdits. A veure si la seva família veu en això una oportunitat i no pas una amenaça.

    ResponElimina
  2. Sí, "Posem-ho en mans del Déu misericordiós que compartim amb els musulmans"

    ResponElimina
  3. Veig molt lloable la teua posició de mantenir-te ferm en el procediment dels microcrèdits pel que fa a la condició de tornar-los a poc a poc. Jo no sé si davant de certes situacions podria fer el mateix i per això t'ho valore. Crec que li dona serietat i demana un compromís ferm per part de qui els rep. Aquest procediment el considere també un recurs didàctic per a ajudar a aprendre a planificar el futur d'aquests nois.
    Esperem que es puguen complir les expectatives.

    ResponElimina
  4. És una meravella aquesta capacitat que tens de no cedir quan no cal. M'agrada molt la teva fermesa en les teves conviccions, que així continui i que en Din i l'Abbú se'n puguin sortir.
    Moltes gràcies, Sergi!!!

    ResponElimina
  5. Encomanar-ho a Déu...
    Confiar amb la Providéncia...

    Fer un estudi raonable i concret,
    d'aquest projecte...

    Aplicar-ho amb puntualitat i exactitud...

    Revisar-ho periòdicament,
    cada vespre, si és necessari...

    Virtuts que formen la nostre personalitat,
    a l' Africa i a tot arreu.

    És un camí que poc a poc,
    cal que vagin entenent.

    L'educació de la constància, de l' esforç,
    de l'exactitut, va obrint camí.

    Aquesta és la Providéncia de Déu en que cal confia,
    Aquests és el miracle...

    A veure, si poquet a poquet, t'ho van entenent...

    Aquest és el miracle.

    ResponElimina
  6. Quina sort que tenen en Din i l'Abbú de que en tinguin a prop. I tú, quina enveja que em fas. Gràcies per compartir aquestes històries

    ResponElimina