Segurament bastants coneixeu la història dels monjos de Tibhirine, que van ser assassinats a Algèria l’any 1996. La història es va fer famosa sobretot amb la pel·lícula “De déus i homes” (“Des hommes et des dieux”), que retrata amb fidelitat els darrers anys d’aquests monjos i el seu compromís amb aquell poble en terra musulmana. També les seves lluites, els seus dubtes, i el seu procés personal. Una pel·lícula que val molt la pena.
El testimoni d’aquests monjos em va impactar des que en vaig tenir notícia. I per això ara vaig rebre amb emoció la carta que el màrtir Christian de Chergé va escriure a Montserrat després de la seva estada a menys d’un any de la seva mort. Hi expressa l’agraïment per l’acollida que va trobar a Montserrat en la trobada europea del DIM (Diàleg Interreligiós Monàstic) el 1995. El G. Bartomeu (ara a Lérins) em diu que el Fr. Christian va explicar durant la trobada aquella visita tan estranya dels fonamentalistes la nit de Nadal. La situació ja era ben complexa.
Em fa feliç saber que va ser acollit a Montserrat, i que va rebre paraules de comunió durant i després de la seva estada. I va captar que era una comunió autèntica. En dono gràcies a Déu.
A vegades no podem canviar l’esdevenidor dels qui sofreixen. Però els podem fer costat, i acompanyar-los en la seva nit.
La pel·lícula “De déus i homes" em va culpir en algunes escenes. Està clar que només amb una fe autèntica es pot arribar a un martiri com el d'aquells monjos que ho van donar tot per la gent que vivia en aquelles terres.
ResponEliminaPare Sergi d ' Assis, bon dia :
ResponEliminaCom tothom, vaig saber la noticia d ' aquells fets,
peró la película no la vaig veure, i em sembla,
que no va estar gaire temps a la Cartellera.
Davant del martiri, " M' ESBORRONO" !!
Es un gran misteri, que solament Déu pot ajudar.
Agraeixo a aquests set monjos,
que davant la prova del martiri,
ells varen saber correspondre a Déu,
amb la seva llibertat, donant testimoni
de la seva fidelitat al Crist.
Jo ho veig així.
Ens retrobem a les VESPRES !!
Molt bona aquesta pel·lícula, colpidor el tràgic final!!!
ResponEliminaJa sé que el tema en sí de l'entrada no són les cartes, però és que m'has fet pensar en quan se n'escrivien, quina llàstima que s'hagi deixat de fer...
A casa tinc una caixa de llauna d'aquelles antigues plena de cartes que vaig anar guardant. N'hi ha una de fantàstica de la meva iaia, llarguíssima, felicitant el Nadal del 1912 als seus pares, una lletra perfecta i sense cap falta d'ortografia. Quin record tan bonic!!!
Moltes gràcies, Sergi, pel que ens expliques, som molts els que considerem Montserrat un lloc d'acollida!!!
Joan, Pilar i Marta, gràcies pels vostres comentaris!
ResponEliminaMarta, és al·lucinant que guardis una carta familiar del 1912!
Fa poc em van recomanar la pel.lícula i la vaig buscar però no l'he aconseguit.
ResponEliminaPel que vaig llegir (informació, crítiques i opinions sí que en vaig trobar), l'èpica història d'uns homes que van escollir ser fidels a les seves conviccions i encarar les conseqüències d'aquesta elecció personal en comunitat. Em queda pendent veure-la!
Pare Sergi d' Assis, bona tarda
ResponEliminaFelicitats, per la part que et toca !!
L ' encomano a ell, i a tota la Comunitat.
Ara, s' ha acabat .
Hola a tots i totes
ResponEliminaRecordo bé, el que expliques,Sergi.
La pel.licula la vaig fer arribar a Montserrat,ho recordes?
Vaig tenir de primera mà ,tot el que va passar en aquell lloc .La filla del alcalde que surt a la pel.licula va explicar-nos a casa ,tot el que varen viure en aquell poble.Les llàgrimes a la seva cara ens donaven mostra del que apreciaven als monjos.
Van ser temps molt durs per el poble Algèria i per els que tractàvem amb ells per la feina.
Sergi, cuida,t molt i faré el possible per poder tornar a fer algun comentari.
Una abraçada