Un parxís desafortunat

Com recordareu, faig classe de música als monjos joves. Com que havia de passar uns dies fora, els vaig encomanar practicar amb uns vídeos durant dues classes. El nivell d’aquest grup és molt baix, i vaig pensar motivar-los organitzant un joc (ho vam fer un dia i van xalar) i donant algun premi als millors.

Doncs bé, el segon dia que havia de ser absent va resultar que em vaig poder fer present a mitja classe. I hi vaig anar amb aquests premis al sarró. Però quan m’hi atansava, vaig sentir un soroll de daus com si juguessin al parxís. I efectivament: alguns no hi eren, altres jugaven al parxís o no feien res… i només un estava practicant. Els vaig dir que estava decebut, que realment els feia falta practicar i els vaig explicar la idea de la motivació que havia portat.

Sé que el Mestre de Novicis va parlar amb ells. I algun dia després, dos d’ells em van venir a entregar una carta disculpant-se. Em demanaven que considerés perdonar-los. I tant! Vaig pensar que tenia molt valor aquell gest, perquè els devia fer una certa vergonya. I els vaig donar dos dels premis que havia preparat per valorar el gest de demanar perdó. No s’ho podien creure.

Em va semblar que tot plegat sonava infantil, si només has d’aprofitar el temps quan tens el professor al davant (i més amb l’edat que tenen). Però també vaig pensar que aquesta reflexió és aplicable a mi i a tothom: per què fem les coses? Ens comportem igual si ens veuen o si no? 

I recordo la reflexió d’un predicador que va venir a Montserrat fa força anys. Va dir-nos que si Jesús al desert hagués cedit davant la temptació, probablement ningú no ho hauria sabut. I continuava: “però hauria estat honest amb ell mateix?”.