Amb el braç trencat

Dilluns vaig tenir un accident de moto. No sé ni si es pot qualificar d’accident, perquè va ser tontíssim. Passàvem per un camí en mal estat, i el motorista va perdre el control i vam caure enrere. Jo vaig picar el terra amb el braç, i el resultat és l’húmer esquerre trencat.

Estic al Kumi Orthopaedic Center (Kumi és una ciutat de l’interior). M’han d’operar aquest dijous al matí. Hi ha un monjo de Tororo que m’acompanya per cuidar-me (la comunitat s’ha portat molt bé!). 

El cirurgià és el propietari del centre. Li he compartit totes les meves aventures mèdiques dels darrers temps, i s’adona que cal anar alerta. També li he explicat que fa poques setmanes em van recomanar visitar el seu hospital per portar-hi nens a operar. I que el que menys m’imaginava era visitar-lo com a pacient. 

A la clínica de Tororo on vaig rebre les primeres atencions ja van venir tres estudiants, i després ha estat un continu de missatges d’estudiants, professors i treballadors del Benedictine Eye Hospital. En moments així hi ha persones que expressen més sentiments que en el dia a dia, com qui em diu que no té ningú més que jo i coses per l’estil. Hi ha coses que em fan impressió, perquè crec que conec bé les meves limitacions.