M’ajudeu a trobar un nom?

Tot va començar amb l’Alweny Oliver, una nena amb malformacions importants a les mans i els peus. Es movia arrossegant-se i, tot i ser llesta, les dificultats per poder anar a l’escola eren grans. Va rebre una beca, i ara continua estudiant. Del risc de quedar arraconada al poblat per tota la vida, ha passat a tenir un futur.

Després d’ella van venir progressivament l’Ilukol Joseph, i en Conard, i en Kefas… I darrerament la proposta d’en Jameson (de moment tenim confirmada una beca per a una noia que es diu Phiona) i altres oferiments de persones des de Catalunya per pagar una beca a estudiants a Uganda. Per això ens ha semblat que és el moment de donar forma a aquestes ajudes, i començar un programa educatiu des d’El gra de mostassa.

De moment tenim el Programa Social i el Programa Dignitat. Quin nom li donaríeu a aquest programa en relació a l’educació? (no cal que contingui el mot "programa"). M’agradaria rebre propostes vostres.

Fins ara només becàvem casos molt concrets, però no acabava de llançar-me a crear un programa específic. I és que el problema de l’educació a Uganda és tan general que no sabia ni per on començar. Però, moguts per les propostes, ens hi llancem. I intueixo que a la llarga pot arribar a ser una tasca ben bonica de l’associació.

Vinga! Podem fer pluja d’idees per trobar un nom per al programa d’educació?

Gràcies des d’ara!!

Foto: Lorda Baulenas

Del descobriment al compromís

Fa dies us vaig parlar de la vinguda d’en Jameson, aquell noi de Singapur. I vaig dir que seria un bon difusor del que havia viscut aquí.

Doncs bé, no s’ha quedat només en això. Sinó que, tornant a casa, ha començat a organitzar un programa de beques per a estudiants ugandesos. El programa es diu “JEWEL” (“joia” en anglès, que al mateix temps són unes sigles que ha creat). I vol començar becant tres estudiants aquest proper curs (que s’inicia entre gener i febrer), i donar dues beques cada any. 

M’ha fet molt feliç la seva iniciativa! Ha tornat a un entorn de benestar a nivell material, i ha cregut que no podia oblidar allò que havia viscut entre nosaltres. 

Va venir a fer una descoberta a Uganda, i això s’ha convertit després en compromís. Altres han fet el mateix camí: després de visitar-nos, han volgut continuar vinculats d’alguna manera amb els projectes que tirem endavant.

Sempre he dit que l’experiència que oferim als qui ens visiten és molt alternativa. I penso que aquests compromisos en tornar a l’entorn habitual en són un resultat fantàstic. 

Estimar no és ser tou

Les darreres reflexions sobre la violència i la no-violència em porten a fer aquesta afirmació: “Estimar no és ser tou”. Perquè penso que a vegades podríem confondre el concepte d’estimar amb ser fluixos i permetre qualsevol cosa.

No fa massa, per preparar una homilia, vaig passar un paper a uns quants alumnes preguntant-los quines característiques ha de tenir una bona mare. Tots van posar coses certes, però sempre en l’òrbita de tenir cura del fill malalt, proveir-lo del que necessita, etc. Cap va referir-se al fet que l’estimació de la mare pugui comportar ser exigent amb el fill perquè la mare vol que el fill doni el millor de si mateix. 

Jesús era exigent, posava el llistó ben alt. Perquè sabia que, en la mesura que donéssim el millor de nosaltres mateixos, seríem més feliços en un sentit profund. Això també és estimar, i no és pas ser tou. Segurament a vegades és oportú ser tou per estimació, però per la mateixa estimació altres vegades cal una altra cosa.

El germà Roger de Taizé parlava de la “violència dels pacífics”, una expressió que potser us sonarà estranya però que tenia una connotació positiva. Era com una alternativa a la violència destructora però també a la passivitat conformista. I comporta decisió, fermesa, i potser a vegades fins i tot contundència en favor de la pau, de la solidaritat, de l’amor.

Foto: l’activista pacificista Rachel Corrie, en l’escena que la va portar a la mort.

Un comentari: he rebut un comentari inesperat de la parella d'en Joan Rocamora en l'entrada que vaig escriure sobre ell.

Monstres?

(i acaba)

Feia molt temps que volia escriure aquesta entrada, perquè em fa mal cada cop que els mitjans de comunicació es refereixen a algú com a “monstre” per haver fet coses terribles. Ho puc entendre, és clar, perquè a vegades el rostre humà pot esdevenir tan desfigurat pel Mal que pot semblar no humà.

Però seguint el fil de l’altre dia, penso que quan algú fa el Mal s’equivoca. I per tant, em genera compassió perquè, fent el Mal, no pot ser feliç.

Això no significa que no necessitem presons. És evident que la societat s’ha de protegir de persones perilloses si estan en llibertat. I que la manera que s’ha trobat és recloent-les en un espai tancat quan es demostra que han atemptat contra altres persones.

Però són persones, éssers humans com tu i com jo, que no han reeixit i per tant que no han descobert la felicitat. D’una banda, ens hem de preguntar en força casos quina responsabilitat tenim com a societat per engendrar certes situacions. I de l’altra, cercar de quina manera són evitables certs comportaments, o si es poden restaurar aquestes persones per tornar a viure en societat.

Els monstres, deixem-los per la ficció si us plau.

On és la felicitat?

(continua)

Sabent que en Joan havia anat a la presó acusat de pertànyer a Terra Lliure, li vaig voler deixar clar que jo no estava a favor de la violència. I em va respondre amb la intel·ligència i agudesa que el caracteritzaven. 

Em va fer una reflexió sobre què és la violència. I si hi ha més violència en algú que llança un tomàquet contra un altre o més violència en un Estat que tortura. Darrere del seu discurs hi havia la noció de lluita contra la injustícia, lluita que ell lògicament defensava. Val a dir que ell no havia volgut fer mai mal a ningú, així mateix m’ho havia expressat.

Als meus 19 anys, i encara amb moltes idees per aclarir, allò va ser un bon material de reflexió que em portava a preguntar-me també si pot ser tan feliç algú que fa un atemptat o una Mare Teresa de Calcuta (buscant dos casos extrems). Això, considerant que ambdós poden arribar a creure que fan allò que és just i bo.

I aquesta reflexió convivia amb la pregunta de si existeix la felicitat o és quelcom que cadascú es construeix a la seva manera. 

Vaig arribar a les meves conclusions. Discutibles, és clar, però que encara conservo. Penso que la felicitat no és quelcom relatiu. I que no tot allò que podem entendre o sentir com a felicitat és realment felicitat. Em sembla que ens podem enganyar. I vaig arribar a la conclusió que no pot ser tan feliç algú que faci mal a una altra persona com algú que intenti viure en la compassió i en l’amor. 

I que, si algú que fa mal a un altre pensa que és feliç, s’equivoca. 

(continuarà)

Concert a la Barretina

Tot i fer 26 anys que no hi visc, Malgrat és el meu poble i em fa una especial il·lusió quan s’hi programa una activitat solidària per ajudar-nos a Uganda. 

Aquest proper dimecres 11 de desembre a les 20h hi haurà un concert a la sala d’actes de La Barretina Vermella, de Malgrat de Mar. El concert és a càrrec del conjunt “Lux Fundació” i oferiran música antiga amb instruments originals (viola de gamba i baix continu). Recordeu la banda sonora de la pel·lícula “Tots els matins del món”? Doncs interpretaran peces de Marin Marais, un compositor dels segles XVII-XVIII del qual sonen peces en aquella banda sonora. 

Els beneficis aniran a parar al Programa Social que tenim a “El gra de mostassa”. 

La informació per obtenir entrades o per col·laborar amb la Fila 0 la teniu en la mateixa imatge que us he compartit, i la repeteixo aquí: info@labarretinavermella.com o o al whatsapp 676295907. I donatius de Fila 0: ES43 0049 2496 1426 1487 0055

Moltíssimes gràcies als qui van tenir la pensada de col·laborar amb els nostres projectes solidaris i als qui ho han organitzat!!

I felicitats als qui han donat nova vida a aquesta institució del poble amb tants anys d’història!!

En Joan Rocamora

Em vaig assabentar pels mitjans de la mort d'en Joan Rocamora. No sabia res de la seva malaltia, i per això m'ha impactat que morís amb només 57 anys.

Visitant en Joan vaig endinsar-me per primera vegada en el món de la presó. Jo era molt jove, 19 anys, i va ser una experiència que em va marcar en diversos sentits. Hi vaig anar a petar sense haver-ho buscat. A la Universitat Autònoma van obrir un programa de voluntariat, i m'hi vaig anar a oferir pel que convingués. Sincerament, no m'hauria imaginat que em demanarien ser voluntari penitenciari. 

Però es tractava d'un noi que estudiava la mateixa carrera, i necessitava un enllaç amb la Universitat. Vaig pensar que, hagués fet el que hagués fet, si li podia donar un cop de mà de cara a una futura reinserció, valia la pena.

Al cap d'un temps, li van concedir l'indult i va deixar la presó. Poc abans, em va preguntar si tindria interès a continuar en el món penitenciari visitant uns coneguts seus, presos d'ETA. Li vaig dir que la meva motivació per al voluntariat no era política, sinó d'ajudar fos qui fos (i que per això havia anat a visitar-lo a ell). I que tenia ganes de fer altre tipus de voluntariats, com així va ser.

Després vam anar junts a la Facultat, i es va afegir al meu grup d'amics. Recordo un cap de setmana a Montserrat amb aquesta colla, i com va brodar una imitació del rei Joan Carles que ens va fer riure molt. 

Joan, de tant en tant veia els "likes" que em posaves a Twitter, i pensava que eren una picada d'ullet que em feies amb simpatia. Si hagués sabut que estaves malalt! Ni se'm va passar pel cap, i ara em sap greu no haver-te escrit. Descansa en Pau!

(continuarà)

Foto: el moment de deixar el Centre Penitenciari de Brians