Aquest és el nom que té la clínica oftalmològica que van fer els monjos al monestir, i que actualment és una referència en el seu camp als països de l'Àfrica de l'est. Les visites que hem fet a aquest lloc m'han fet pensar en com ens situem davant les persones pobres.
Hi ha congregacions que opten per viure pobres entre els pobres, triant no tenir res de res i així poder-los acompanyar i donar suport des de la senzillesa de l'amistat. Estan al seu costat també com a pobres, però compartint amb ells la seva vida interior (que no deixa de ser compartir-los una gran riquesa).
Altres congregacions opten per encapçalar projectes que els portin a guanyar diners, que després podran invertir en ajudar els qui ho necessiten.
Són opcions diferents, amb un comú denominador: compartir i ajudar. Alguns critiquen una opció, altres critiquen l'altra opció. A mi em semblen vàlides les dues, i un tresor molt gran que a l'Església hi hagi carismes tan diversos destinats a fer millor la vida de les persones.
Al Benedictine Eye Hospital ofereixen serveis als rics. I entre el pagament que reben dels rics i les donacions d'alguna fundació poden oferir tractament gratuït a gent realment pobra que, d'altra manera, acabaria cega. Per tant, hi ha un guany econòmic en primer lloc, i hi ha de ser per poder mantenir aquest projecte. Aquesta entrada de diners és justament el que fa possible que la clínica assisteixi a tanta gent sense recursos.
Ho dic perquè a vegades es tendeix a demonitzar tot el que sigui entrada de diners. Crec que, per als cristians, el pecat no està en guanyar diners, sinó en no compartir-los. El quid de la qüestió és què fem amb els diners que tenim.
Sant Benet encoratjava a fer un bon ús dels béns que hem rebut. Aquí hi ha el repte: en no ser fàcils a autojustificar-nos, i a mirar que l'ús que en fem estigui d'acord amb els valors de l'Evangeli.
Estic completament d'acord amb el que dius Sergi. Ambdues opcions són vàlides i necessàries. Per descomptat que necessitem gent que estigui a peu de canó al costat dels meus desafavorits però també necessitem els qui generen els recursos necessaris per poder 'reinvertir' després en instal·lacions, equipaments o el que faci falta. El perill dels diners no està en tenir-los sino en no saber-los compartir o invertir en causes nobles com la d'aquest hospital. Gràcies Sergi per la reflexió.
ResponEliminaBen cert que totes dues opcions son valides. No obstant si hagués de triar .. em decanto per la que fan servir en la clínica oftalmològica del Monestir .La raó que tinc es... que penso que poden fer una bona feina cap a la realitat de la vida del país . Invertint els beneficis en el bé comú del lloc on viuen...construint ..escoles ,vivendes,etc. cosa que”suposo” també comporta algun lloc de treball.
ResponEliminaBoniques paraules les que has escrit, referent a l’opcio de viure pobres entre els pobres .
Gracies per compartir i cuideu-vos i gaudiu molt !!!
Sí, Sergi, aquest és el repte dels cristians!!! Si penso en el que jo aporto econòmicament a l'Església, la veritat és que és ben poquet, però si penso en la meva col·laboració física la veritat és que és força, però no sé si una cosa redimeix l'altra. Dir que no sóc una persona rica crec que no serveix d'excusa... El món és ple de persones pobres que necessiten l'ajuda de la resta que vivim bé. No és fàcil!!!
ResponEliminaGràcies per parlar-ne i per no intentar justificar els diners amb la lleugeresa que acostumem a fer!!!
Ben cert. A vegades podem pensar que llocs com els monestirs són llocs egoistes, perquè els monjos tenen tot el que necessiten. Ara bé, sense ells, moltes coses no serien igual, i més en països pobres. Sense aquest monestir, segurament no hi hauria aquesta clínica que ajuda tanta gent.
ResponEliminaTothom té la seva funció dins de l'Església, i és bonic que cadascú pugui fer la seva sabent que allò que fa és en benefici dels qui ho necessiten, sigui de forma directa o indirecta, des de compartir amb ells la vida o donar-los l'oportunitat de millorar-la; és important que cadascú desenvolupi la seva missió específica, i és ben bonic!
Moltes gràcies pels vostres comentaris! Crec que, alguna gent, sense conèixer-vos, ja us pot començar a conèixer a partir de les coses que aneu escrivint
ResponEliminaDes de sempre m'ha fet respecte escriure en els teus espais, però ho anat fent i no sé massa per què. La cosa és que he conegut en alguna persona dels qui escrivim aquí i he tingut la sensació de no haver de dir res... que ja sabíem qui érem. És bonic
Elimina