Jesús va donar la vida per tothom

Aquesta Setmana Santa he fet el Via Crucis més llarg que recordo, recorria una bona part del territori que abasta els barris on viuen els parroquians. Unes quantes estacions han tingut lloc en els slums, que hem caminat d'una banda a l'altra durant una bona estona. Molts dels cristians hi viuen, i suposo que per a ells era especial que el Via Crucis hi passés. 

Quan travessàvem els suburbis, no podia sentir res dels textos que llegien lluny sense altaveu, de tant en tant sentia cantar només els qui tenia a prop, i al llarg del trajecte hi havia soroll freqüent: equips de música a tot drap i enrenou de diferents tipus.

Tot plegat era molt poc bucòlic. Però he pensat: no sento què diuen, no entenc els cants, i estic envoltat de soroll. Tanmateix, caminava enmig d'ells. I he pensat que tal vegada en algunes ocasions és l'únic que se'm demana: caminar amb ells. I m'he sentit agraït. 

Després d'escriure tot això, m'adono que no he dit res del títol. Però allà he pensat que Jesús va donar la vida per tothom, també per tots ells que viuen en condicions indignes perquè tenim el món muntat d'aquesta manera. 

Des d'un punt de vista litúrgic, les celebracions d'aquests dies són millorables (tinc el bagatge de trenta-cinc anys de litúrgia montserratina!). Però malgrat això, es respira autenticitat, molta fe i un sentit profund. 

Bona Pasqua ja des d'ara a tothom!!!

Quan et sents decebut d'algú

Preguntà el deixeble:

- Què puc fer quan em sento decebut d'algú per com s'ha portat amb mi?

I respongué el mestre:

- Si pots, mira de prendre una certa distància i analitzar-ho amb objectivitat. Si pots. I mira de no prendre-t'ho personalment perquè, encara que això t'afecti a tu, molt probablement aquesta persona està moguda per motius que van més enllà de tu. Cada persona té les seves lluites, tu les teves i aquesta persona també. Mira de ser-ne conscient, així com també dels teus errors. I que això t'ajudi a mirar-la amb compassió.

I el deixeble:

- Aleshores hauria de fer com si no hagués passat res?

Continuà el mestre:

- Jo no he dit això. Si és possible, parla-n'hi per poder comprendre-la millor i fins i tot ajudar-la si és el cas. I pren les decisions que et semblin més correctes, mogut per l'amor.

El deixeble, entristit:

- No sé si seré capaç d'estimar.

I el mestre conclogué:

- És un camí de tota la vida. No et cansis mai d'intentar-ho. I demana-li al bon Déu que Ell t'encamini on no et veus capaç d'arribar tot sol.

Foto: Des de El Olivar (Guadalajara). Agustín Márquez

La unció no et dona dret a res

Bé, posem el títol d'aquesta entrada en context. Fa unes setmanes vam fer un cinefòrum a la "House of the Good Samaritan" sobre la pel·lícula "David" (Robert Markowitz, 1997), i aquesta idea va aparèixer en el diàleg.

Aquesta excel·lent pel·lícula sobre el rei David, amb una banda sonora ben bonica, ens presenta el rei David amb tota la seva exemplaritat però també amb la seva ambigüitat i errors. És un retrat molt ben fet del text bíblic. En la pel·lícula apareix com David és ungit (i també es veu anteriorment com és ungit el rei Saül). 

La conclusió a la qual va arribar un dels participants és que el fet de ser ungits no ens dona el dret a fer el que ens doni la gana. No és una carta blanca per poder fer i desfer. La unció és un regal carregat de responsabilitat i de deure envers una missió. 

Crec que això ens ho hauríem de gravar al front tots els qui hem estat ungits. La unció ens consagra a Déu per a una missió de servei. 

Que aquesta Setmana Santa, en la qual commemorem la donació del Messies (Ungit) de Déu sapiguem encomanar-nos del seu servei sense límits.

Bona Setmana Santa!

Alegria a l'escola!

Fa dies us vaig comentar que volíem millorar l'escola St Henry's on van els 21 infants dels slums que tenim becats. La majoria d'alumnes venen dels suburbis, i aixo té afectacions directes en l'economia de l'escola.

Hem començat pintant tota l'escola, en alguns casos reparant primer algun mur (fotos inferiors: abans i després). Volem donar el missatge al barri que l'escola està viva i amb dignitat, i el missatge està arribant. Estem renovant pupitres amb donatius de diferents bandes. I amb la directora de l’escola treballem colze a colze per preveure obres més grans que caldrà fer, però que requereixen el seu temps, una bona planificació i diners.

Un donatiu no previst del senyor Marcel·lí Samsó ha portat una gran alegria als més petits, i també a alumnes no tan petits! Uns tobogans i jocs que fan les delícies de tots. Aquí teniu un vídeo que em van fer arribar del primer dia. Quanta alegria! S'ho mereixen: molts d'ells viuen situacions molt dures a casa i està molt bé que, a més d'adquirir coneixements, puguin gaudir com ho fan. Gràcies Marcel·lí!

De dol

Fa dos diumenges va morir el P. Joan Recasens, monjo de Montserrat. Havia viscut molts anys fora de Montserrat, sobretot a Sant Anselm a Roma, i això potser a casa nostra el feia menys conegut que altres monjos. Però tots els qui el coneixíem de dintre casa sabíem de la seva gran afabilitat i el seu caràcter joiós.

Sé que alguns agraïu quan faig un retrat personal d'algun monjo que ens ha deixat. D'ell en podria explicar moments preciosos que guardo com un tresor. Però no em surt de parlar-ne més, potser justament perquè m'ha deixat un buit.

Una mort que arriba després de tota una vida fecunda és una culminació que al final ens porta Pau. Però hi ha persones que, per més ancianes que siguin, quan se'n van deixen un buit.

Ara entens, Mare, el que et volia dir l'altre dia?

Tanmateix també tinc una certesa: d'una manera o altra, sempre romandran amb nosaltres. 

La llei de la selva

Darrerament estem en un context internacional amb alguns líders que es regeixen per la llei de la selva: el més fort guanya. La llei del més fort s'aplica quan l'ésser humà es deixa portar pels instints més animals. Però a favor dels animals hauríem de dir que molts d'ells no són tan recargolats com alguns humans.

Estem vivint un retrocés important, i personalment no soc optimista. Ho dic en el sentit que penso que les circumstàncies encara poden empitjorar molt més. 

Aleshores què? No hi ha res a fer? Penso que convé fer el mateix de sempre: en un món on sembla que prevalgui el més fort, continuar treballant pels drets dels més vulnerables. Amb la mateixa tossuderia que els més forts. 

No està a les nostres mans decidir el curs del món, però sí fer tot el que estigui al nostre abast. I n'estic convençut que cadascú, des d'allà on és, pot aportar molt. Ni que sigui al seu voltant. És allò que deia en Pere Casaldàliga, encoratjant tothom a comprometre's d'una manera o altra.

Els de la llei de la selva no estan pas cansats. Per tant, no ens podem donar per vençuts. Com deia el P. Miquel Estradé: "Cansem-nos-hi, però no ens en cansem!".

Foto: "Lluita de goril·les a Rwanda". Susan McConnell (National Geographic).

Tercera visita d'en Joaquim!

Aquests dies hem tingut a Uganda en Joaquim, soci d'El gra de mostassa, que ens ha visitat per tercera vegada! Ha estat genial, hem fet un munt d'activitats i ha anat més que bé! Era una mica un experiment, perquè era el primer cop que el centre de l'estada seria Kampala i havíem de veure quin resultat donava.

Destacaria dos fronts principals: ha organitzat activitats per als alumnes grans de l'escola de primària St. Henry's, on la majoria dels estudiants venen dels slums. Tots estaven encantats, i ben segur que recordaran aquests dies. A l'escola també ha fet classes del programa Excel al personal de l'escola (ideal per aplicar a nivell comptable i en molts altres aspectes). En la foto superior el podeu veure amb el personal de l'escola i amb el regal que li van oferir en agraïment per la seva tasca.

L'altre front ha estat la "House of the Good Samaritan" i la convivència amb els joves que hi viuen. Va ser molt inspiradora la xerrada que els va oferir sobre economia (ell és economista) i el testimoni personal sobre el seu itinerari d'estudiant i professional. El fet de ser una persona molt oberta ha facilitat altres moments ben espontanis, com les seves lliçons de com poden fer exercici físic (ho veieu a la foto inferior). Diversos dies els joves van gaudir de galetes i xocolata, cosa molt poc habitual aquí pel cost que representen. Jo vaig gaudir més amb el fuet i formatge que va portar!

Costa resumir aquests dies amb tanta activitat. Va ser molt especial visitar famílies dels slums amb ell, i també una reunió-dinar amb l'equip que vam formar de cara al programa d'escolarització de nens dels slums.

Joaquim, sabem que vols tornar un dia. I t'esperem amb els braços ben oberts! 

Espera en el teu Déu!

Continuant amb aquella reflexió, m'he trobat meditant amb aquest verset: "Espera sempre en el teu Déu" (Os 12,7). I m'he preguntat quin significat tenia per a mi.

Per ser sincer, us he de confessar que a nivell pràctic sovint espero que Déu faci possible allò que jo voldria. A veure, no deixa de ser lògic: desitjo coses bones, i espero que Déu les faci realitat. Anhelar coses bones no és pas dolent.

Però tinc la impressió que l'esperança en Déu ha de ser quelcom més profund. Potser no hauria de ser tant que això vagi d'aquesta manera o d'aquella altra, sinó que en qualsevol cosa que s'esdevingui visqui prop d'Ell i sempre confiant en el seu Amor.

Senyor, que sàpiga esperar en Tu amb saviesa!

Foto: Pep Clotet 

L'Alweny i l'Ilukol

He passat uns dies a Tororo i he tingut l'oportunitat de fer unes quantes visites. Una d'elles ben especial: l'Alweny Oliver i l'Ilukol Joseph.

L'Alweny és qui porta el nom del programa de beques d'El gra de mostassa: "Beques Alweny". Tot i la seva forta malformació a les mans i als peus, fa anys que va a l'escola gràcies a uns padrins a qui estem molt agraïts! I aquest any fa el setè de Primària, que és el darrer curs! Vol continuar estudiant, i per tant si tot va bé l'any vinent començarà la Secundària. Es mou habitualment amb cadira de rodes, però porta unes genolleres que li va donar en Pep per quan s'ha de moure per terra. La vaig veure contenta i potser una mica menys tímida que altres vegades.

A la mateixa escola hi ha l'Ilukol Joseph, a qui vam operar tres vegades de la gran malformació a la boca. Ja té 15 anys, i és més alt que jo! Ara està fent 4t de Primària (recordeu que, quan li vaig proposar d'anar a l'escola, hi havia anat un sol dia de la seva vida!). Se'l veu molt content, i treu bones notes (a final del curs passat va ser el quart millor de la classe). Els seus padrins volen continuar ajudant-lo durant tota la seva educació: moltes gràcies!

A vegades em pregunto què passarà amb la integració en una altra escola, on no hi hagi tants joves amb dificultats com en aquesta escola on van ara. També em pregunto quina feina podran fer quan siguin grans. Potser no serà fàcil, però ara no ens cal avançar esdeveniments. Estan estudiant, aprofitant el temps i construint el seu futur. Que Déu els beneeixi!

Donar oportunitats

Sovint he pensat que la nostra missió és donar oportunitats. I que depèn d'aquell qui la rep aprofitar-la o no. Hi ha persones que les aprofiten, i molt!, i altres no. 

En aquesta foto teniu dos nois que tenim acollits a la "House of the Good Samaritan" i que han començat a treballar com a guardes de seguretat en un dels principals hospitals de Kampala. Ambdós volen guanyar diners per construir el seu futur i per ajudar a casa seva. Són dos exemples més del Programa Aixeca't que hem iniciat.

Estic connectat amb el supervisor dels guardes d'aquest hospital, i hem acordat que li puc recomanar joves que conegui. Per a aquests joves, no serà la feina de la seva vida però els pot ajudar a emprendre el vol. 

M'he trobat amb casos diversos. Aquests darrers mesos una noia em va demanar feina de mestra, n'hi vaig trobar i després va preferir anar a un altre lloc. Un altre noi també demanava feina: coneixent-lo tenia els meus dubtes que funcionés, però davant la seva insistència ho vaig acceptar. A la primera feina va durar dos dies, i a la segona menys de 24 hores. Tanmateix, penso que vam fer el que estava al nostre abast: acollir, acompanyar i donar oportunitats. I quan les coses fallen, ajudar a reflexionar si hi ha aspectes per aprendre. 

Hi ha una part indispensable que l'hi han de posar ells. I això és fantàstic!

L'alegria de l'Ofumbi

L'Ofumbi és un dels nois que tenim acollits a la "House of the Good Samaritan". Es trobava encallat i sense futur al poblat, i va demanar venir per treballar a Kampala. 

El vam connectar a un dels supermercats on comprem, i ara fa un mes que hi treballa. Fa més hores que un rellotge (aquesta és la realitat d'Uganda per a molts joves si aconsegueixen una feina). És molt treballador i amable amb tothom, el supervisor m'ho va fer notar des del primer dia. 

Li van dir que, com que havia començat la segona setmana del mes, cobraria només tres setmanes aquesta primera vegada. Un dia accidentalment va trencar una safata plena d'ous, i li van dir que li haurien de treure del sou (és el que està establert).

La sorpresa va arribar a final de mes. No només li van pagar tot el mes sencer, sinó que no han comptat aquella safata trencada. Un company es va sorprendre perquè havien començat el mateix dia i a ell li havien pagat menys. Però l'Ofumbi sap la raó: ha treballat moltíssim (i altres són gandulots). 

De seguida va enviar la major part dels diners a la mare. Volen anar comprant animals, i amb els beneficis poder pagar els seus futurs estudis i altres despeses familiars.

D'aquí pocs dies, un altre noi que tenim a casa començarà a treballar al mateix supermercat. L'exemple de l'Ofumbi ens obre les portes a presentar-ne d'altres. És un dels primers fruits del Programa Aixeca't. 

Quants anys tens?

No fa massa dies vaig acompanyar un noi a l'hospital, un cas que havia estat greu i que ara està molt ben encarrilat gràcies als donatius d'una senyora. 

Doncs bé, es va donar una escena una mica surrealista (bé, són situacions que almenys a nosaltres occidentals ens sorprenen). El metge li pregunta: "Encara tens 22 anys?". I ell respon: "Probablement". La sorpresa del metge va ser gran.

Però és que molt sovint m'he trobat amb gent que no saben quin dia van néixer, i a vegades ni el mes. Per tant, tampoc poden celebrar cap aniversari. I en altres ocasions tenen dues o tres dates diferents disponibles: la que posa el document d'identitat, la dels documents acadèmics i la que diu la mare (i no en tots els casos la de la mare és la més fiable!).

Més enllà de les anècdotes, que a vegades són per sucar-hi pa, és un signe que em fa reflexionar.

Foto: Pep Clotet

Osees i el coneixement de Déu

Tot meditant el llibre del profeta Osees, m'ha sorprès la seva insistència sobre el coneixement de Déu. I m'ha sorprès agradablement. S'hi refereix en diverses ocasions, però no com si conèixer Déu es tractés de l'assumpció d'unes idees com sovint ho entendríem actualment. Parla de conèixer Déu com d'una experiència, com d'una relació interior i íntima amb aquest Amor. 

I ho contraposa a rituals externs que no signifiquen res si es fan superficialment. D'alguna manera, veig un component ètic en com ell entén aquest coneixement de Déu: no concep que un pugui atribuir-se el coneixement de Déu i portar una vida dissonant amb aquesta creença.

I sí, en aquest temps de Quaresma en què som cridats a revisar la nostra vida en primera persona, penso que em queda tant de camí per recórrer i millorar!

Senyor, ajuda'm a conformar la meva vida amb els ideals que habiten el meu cor. Que la meditació diària de la teva Paraula em transformi en olor agradable per als qui se m'atansin.

"Maldem per conèixer el Senyor:

ell està a punt d’aixecar-se com l’aurora;

ens arribarà com pluja de tardor,

com el ruixat de primavera

que amara la terra" (Osees, 6,3).

Que així sigui!!

Matines sense mi

Dissabte vaig patir una intoxicació alimentària (tot sembla indicar que aquesta va ser la causa de la malaltia). Vam anar a l'hospital, i amb poca medicació ja vaig millorar. Avui acabo el tractament, i sembla que a partir de demà o demà passat ja podré fer vida normal. Sembla que va ser per haver pres algun aliment en mal estat fora de casa (en un lloc seriós), perquè l'altre que anava amb mi també va patir símptomes tot i que molt menors.

Diumenge al matí no vaig poder anar a Matines, i em va fer il·lusió sentir des de l'habitació com les pregaven puntualment a les 5:55 del matí. Vaig pensar que era un bon senyal: en Thomas podia pregar-les sense ser-hi un servidor present. Vaig aparèixer al final de Laudes i hi eren tots, cosa que també em va fer feliç (excepte un que torna de treballar a la mitja nit).

En aquest moment som 10 a la casa (i a partir d'aquesta setmana serem 11): 4 que seguim la Regla de Sant Benet, i 6 que tot i no seguir-la viuen en comunitat amb nosaltres assistint a totes les activitats que poden. Fem comunitat tots junts, i hi ha un ambient molt bonic.

Els joves acollits volen continuar estudis, i per això estan treballant a Kampala per poder estalviar diners i fer estudis superiors. Alguns, al mateix temps, per poder enviar alguns diners a les seves famílies que viuen situacions molt precàries.

Tant el projecte de la "House of the Good Samaritan" com el programa Aixeca't estan esdevenint allò per al qual foren ideats. No podem fer més que estar contents i donar-ne gràcies!

Un somriure que és un tresor

Ja fa uns dies que el curs escolar ha començat. L'altre dia m'havia de trobar amb algú davant l'església, i en passar davant la tanca de l'escola vaig veure un dels infants que hem becat. El seu pare els va intentar assassinar vàries vegades. A casa seva (bé, casa seva és una habitació pobríssima i petita en els slums) encara pots veure les marques del matxet del pare quan intentava esbotzar la porta de l'habitació. El pare ara és a la presó.

Des del primer moment, em semblava un nen una mica traumatitzat. Cara no sé si trista, però segur temerosa. I amb molta dificultat per somriure. Li ha tocat viure moments ja molt durs, tot i ser encara una criatura.

Doncs bé, l'altre dia em va veure des de l'escola, i em va regalar un somriure d'orella a orella. Quin regal més gran! No sé encara quina és la vivència que està fent, però somreia! Donem-ne gràcies.

Foto: Jose Becerra, des de Puerto Rico.

Bona Quaresma!

A Peramiho (Tanzània) hi ha un cementiri accessible on hi ha enterrats molts monjos i també moltes monges de la congregació missionera de Tutzing. A l'entrada hi ha un pòrtic que no deixa de ser sorprenent per poc habitual. És un missatge dels difunts dirigit a nosaltres visitants (en suahili): "Sisi tulikuwa kama ninyi na ninyi mtakuwa kama sisi", és a dir "Nosaltres érem com vosaltres i vosaltres sereu com nosaltres".

La frase és d'una veritat tan brutal que desconcerta en llegir-la a l'entrada d'un cementiri. Sé que allò que ens recorda la nostra condició mortal a alguns us incomoda. Però em sembla interessant que de tant en tant se'ns recordi. Pot ser una bona manera de viure amb més intensitat i agraïment el present.

Aquest matí hem celebrat la Missa a la parròquia (la Missa de les 7, plena de gent a dins i a fora, i era la primera de quatre misses). M'ha fet impressió l'actitud amb què s'acostava la gent quan els anava posant la cendra dient-los: "Repent and believe in the Gospel" (Convertiu-vos i creieu en l'Evangeli). I m'ha edificat. 

La Quaresma és un temps preciós per revisar en primera persona com estem de lluny o de prop del nostre ideal. I que això ens impulsi a avançar amb la gràcia de Déu i el nostre esforç. 

Bona Quaresma a tots!!

La significació de la pluja

Al llarg de la vida, m'he trobat donant diferent significació a la pluja en funció del context. Durant una colla d'anys, podia anomenar un dia de pluja com a "fa mal temps". Quan han vingut sequeres, hem desitjat la pluja com el sentinella espera el matí. 

I a l'Àfrica aquesta vivència ha tornat a canviar. Aquí es combinen les estacions plujoses i les seques (tot i que amb variacions a causa del canvi climàtic). Quan estem a l'estació de pluges com ara, sol ploure cada dia com a mínim durant una estona. A Tororo solia ploure a la tarda, i aquí Kampala ho sol fer al matí (o durant la nit). A vegades plou fort. 

A Tororo estàvem contents quan arribava l'estació de pluges per tots els avantatges que suposava per als camps. I específicament per a nosaltres, en relació a la granja de l'escola. Això sí, sempre que no plogués amb massa violència perquè podia afectar els camps. 

En canvi, ara a Kampala sempre que plou penso en la gent dels slums. És evident que és bo que plogui, però la gent que viu als slums està amuntegada al voltant del clavegueram obert. I quan plou gaire durant uns dies seguits, l'aigua de la claveguera entra a moltes cases amb el risc que això comporta per a la salut dels qui hi viuen. 

Sí, la pluja és bona. Però per als qui viuen als suburbis de la capital, plou sobre mullat. 

Qui anava a aturar aquella dona?

Recordeu aquella entrada que vaig fer uns mesos enrere sobre una dona que va començar a ballar davant l'altar durant la Missa? Doncs bé, fa dies en va passar una altra.

A la subparròquia (pel fet de ser encara subparròquia) fins ara els diumenges hem tingut rotació de capellans que venen de diferents llocs. Doncs bé, aquell dia el celebrant era un capellà que no té gaires pèls a la llengua. La dona de sempre va començar a ballar, ell estava assegut a la seva cadira i jo al seu costat. Ell es va aixecar i es va dirigir cap a la dona. Instintivament vaig témer: "Ai! Que ara la farà parar!". El capellà baixa l'escala del presbiteri, se li acosta... i comença a ballar també al seu costat!!! Després encara s'hi va afegir un altre. Bastanta gent, ben animada, es va posar dreta unint-se a la festa. 

El capellà estava molt motivat, i va animar la catequista a afegir-s'hi. Gràcies a Déu que va declinar la invitació. Em feia por que el següent convidat al ball seria jo, i vaig preferir no aixecar-me per no facilitar el gest. Sortosament la cançó es va acabar, i per tant també el ball. Però va ser un moment bonic de contemplar! 

Ara ja tenim de manera estable el capellà que han assignat com a rector de la parròquia quan aquesta subparròquia esdevingui parròquia. Això serà quan s'acabi de construir l'església. De moment, continuem a la capella que sempre queda plena en totes les Misses del diumenge i amb gent a fora. 

Per gràcia de Déu

En l'última entrada, us vaig agrair tota l'ajuda que fa possible que ara tirem endavant aquest nou programa per als nens i nenes dels slums. I alguns, en públic o en privat, vau subratllar el meu paper perquè això sigui així. Penso que és oportú compartir quina és la meva vivència en tot això.

Sense negar el que és evident, és a dir el meu paper, internament sempre penso que és per gràcia de Déu. Què vull dir? Doncs que soc conscient de la nostra fragilitat, i de la meva en particular, sobretot després dels problemes de salut de fa dos anys. Tot i que foren provocats per mala praxi mèdica, tinc clar que estem sempre en mans d'un Altre i que seria un disbarat pensar que som qui sap què. Per tant, tot això ho visc amb un gran agraïment a Déu, sabent que portem aquest tresor en gerres de terrissa.

Tampoc mai no penso que sigui generós amb ells. És a dir, no crec que es tracti d'un mèrit allò que faig, sinó d'un deure. A la web d'El gra de mostassa hi tenim algunes cites. Una d'elles és d'un sant molt benedictí, Sant Gregori el Gran: "Si donem el necessari als que no tenen, no fem més que donar-los el que és seu". Això és així. Ells són tan mereixedors com qualsevol de nosaltres de tot allò més bàsic que mereixem com a éssers humans. Per tant, allò que fem és restituir-los la dignitat que els toca.

Espero que us agradi la foto que he posat, la trobo deliciosa! És la d'una nena d'aquest programa mentre dissabte li provàvem les sabatetes. Estava feliç! Un altre nen ens deia que trobava que les sabatetes eren massa petites, però la realitat és que no n'havia portat mai i per això no hi estava habituat. Als suburbis hi ha nens que van descalços per aquells carrerons amb la terra contaminada per les aigües fecals, o bé porten crocs o xancletes. El sol fet de calçar sabates per a ells és una novetat!

(Ahir a l'hora de sopar es van sentir molts trets. Pel so a mi em semblava un castell de focs, però els nois van dir que eren bales. Si en sé alguna cosa, ho diré als comentaris. Nosaltres vivim en una zona tranquil·la).

Promoció 2026 St. Henry's

Els programes que tirem endavant des d'El gra de mostassa són gràcies a esdeveniments com aquest o a donatius de tantes persones generoses. Avui us presento aquests 21 infants dels suburbis (12 nenes i 9 nens) que a partir d'aquesta setmana vinent podran anar a escola. Això serà un canvi important en les seves vides. Penseu que estem parlant de realitats extremes, on massa sovint a la pobresa s'hi afegeixen abandonaments, assassinats i tota mena de penalitats. A partir d'ara, podran anar a escola i fer un bon àpat al dia, una mica lluny d'aquest ambient dels slums. 

Aquí teniu una foto que ens van fer a en Thomas i a mi a Bagamoyo (Tanzània) en el punt on van arribar els missioners per rescatar els esclaus abans de ser venuts. Era a tocar de la platja de l'Oceà Índic, on van plantar una gran creu perquè altres missioners que arribaven per mar els poguessin localitzar. Vaig pensar que aquest programa amb els nens dels slums no és tan diferent: se'ls està rescatant de situacions molt perilloses. Però la foto és incompleta: en aquesta foto hi hauríeu de ser tots els qui ens ajudeu a fer-ho possible. Sou tots els donants d'aquest programa més tots els donants d'El gra de mostassa, perquè al mateix temps que bequem aquests infants estem fent millores a l'escola on aniran. En aquesta foto hi hauríeu de ser tots!

Veureu que els infants són molt petits. Va ser una opció que es va prendre des de la Junta per aquest primer any, de manera que puguem seguir tot el seu procés educatiu. 

Moltes moltes moltes gràcies a tots els qui hi sou!!! 

De retorn a Uganda

Els dies tornant de Tanzània han estat bojos (i encara me'n queden uns quants). Sabia que seria així, però a més vaig agafar un constipat que ho va fer tot més cansat. Aquí Uganda s'està preparant l'inici de curs, i principalment per això vam anar uns dies a Tororo per gestions en relació a les escoles (pagament de quotes, compra de material i altres). 

I ara tornem a ser a Kampala. Ja som 4 de comunitat! Hem tingut dues incorporacions (que he pogut seleccionar dels 15 candidats que hem tingut fins ara). I a la casa des d'avui serem 7 vivint-hi, i el número previsiblement s'incrementarà perquè veig que el Programa Aixeca't clarament interessa. No va ser una invenció sorgida del no-res, sinó el resultat d'observar la realitat ugandesa durant uns anys. Crec que aviat a la "House of the Good Samaritan" serem entre 10 i 15 persones. 

Aquests dies estem focalitzats en fer possible el començament de curs per als 21 nens i nenes dels suburbis. Hem de preveure molts detalls. El vídeo que us he posat aquí baix és del dia que vam anar al mig de la ciutat a comprar les sabatetes que hauran de portar: una bogeria. No sé si podreu apreciar la imatge d'un carrer que fa pujada i que es veu de lluny, pleníssim a vessar de gent i vehicles per totes bandes. Caminàvem (com la majoria) pel mig del carrer envoltats de motos, cotxes i camions que miraven de fer-se pas. Com que un noi portava les sabates amb un sac al cap i anava al davant, l'havíem d'anar seguint per on anés (i anava ràpid i es va equivocar vàries vegades). Al final els vaig perdre, i em vaig situar en un punt més elevat esperant que "algun dia" tornarien enrere per veure on m'havia quedat encallat.

Tinc moltes moltes idees en relació a l'escola. Però ara el més important és que comencin. Els convocarem per provar les sabatetes (qualsevol cosa així als slums és complexa, però gràcies a Déu som un equip), i mirarem de comprar tota la resta de material que ens toca a nosaltres.

Espero que d'aquí uns deu dies puguem reprendre una certa normalitat. 

El P. Daniel

Això no és una biografia ni un retrat seriós. Simplement un compartir entranyable d'alguns records de l'estimat P. Daniel que va morir dimecres.

El primer record que en tinc és de quan jo era un escolà de 10 anys. Els escolans grans marxaven de viatge a Àustria, Hongria i Alemanya, i ens quedàvem els petits substituint-los amb el cant a la Basílica. El P. Daniel havia de fer les funcions del P. Ireneu aquells dies. Però el mateix dia de marxar, el P. Daniel es va posar de porter al poliesportiu de l'Escolania, i al moment d'intentar parar un gol va caure malament i es va fer una fractura que el va deixar unes setmanes impossibilitat... Però no deixa de ser un signe de la seva senzillesa i proximitat que va conservar tota la vida!

Quan érem escolans, ens agradava sentir-lo fer l'assaig de cants amb la gent abans de la Missa Conventual. I rèiem quan, amb la seva bonica veu de baix, en fer alguna nota alta se li escapava algun gall (érem nens!). Però val a dir que feia l'assaig amb gust i bé!

Ja essent monjo un servidor, un dia em va demanar de repassar unes pàgines que havia escrit com a projecte de llibre. Pensava en com un avi explicaria la fe als seus nets servint-se de textos evangèlics: la sensibilitat pastoral per transmetre la fe de manera propera i entenedora.

Vaig compartir amb ell els anys d'hostatgeria. Era servicial i donava un bon to al menjador dels hostes. Quan li vaig comunicar que anava a l'Àfrica, em va dir amb el seu to cordial i desenfadat: "Tu, a l'Àfrica? No aguantaràs pas!". I tenia raó: no tinc el perfil que s'esperaria d'un missioner. Ell coneixia bé aquest món a través d'un seu cosí missioner molts anys a Ruanda.

El recordaré com algú molt entranyable, una bona persona, i que es feia estimar com expressa la foto que adjunto. Descansa en Pau, Pare Daniel!! Allà et trobaràs amb el P. Cebrià i tants altres que ens han precedit. Una gran abraçada.

Lulalum

Aquest proper diumenge, el grup musical Lulalum farà un concert a benefici dels projectes d'El gra de mostassa. Es tracta d'un grup femení que canta a cappella i, a més de fer bona música, l'executen amb molt sentit de l'humor. 

El concert serà a les 12h d'aquest diumenge 1 de febrer a la sala d'actes de La Barretina Vermella, de Malgrat de Mar. En lloc de cobrar entrada, han posat taquilla inversa de manera que l'espectador ho esculli lliurement.

També han obert una Fila 0, amb els detalls que apareixen en la imatge que adjunto.

Gràcies a La Barretina per facilitar aquest concert solidari, i moltíssimes gràcies al grup Lulalum per aquesta iniciativa!!! 

Si en podeu fer difusió, millor que millor. Gràcies!

Ndanda: més enllà del normal

El darrer monestir que volíem visitar és Ndanda Abbey, relativament a prop de l'Oceà Índic i de Moçambic. Un lloc on fa molta calor, però impressionant pel número i volum dels projectes que duen a terme. Mai no m'havia trobat un monestir que fabriquin el seu propi asfalt i facin les seves pròpies carreteres en l'àmbit del monestir! Hi ha tallers de tota mena: un taller de marbre per fer estàtues i mobiliari eclesiàstic, una gran sastreria, una gran impremta on publiquen els seus llibres i altres encàrrecs, una gran fusteria (ja no poso més la paraula "gran" però la podeu afegir vosaltres mateixos), granja amb molts porcs i vaques i altres animals, una fàbrica embotelladora d'aigua que extreuen en un bosc del monestir i que es ven a diversos indrets de Tanzània, producció de salsitxes amb molt bones vendes en diferents llocs, un hospital de referència a tota la regió on fan tota mena de proves i amb la presència de molts especialistes, 4 escoles (una d'infantil i primària, una de secundària a Ndanda i una altra a la capital Dodoma, una escola d'oficis a Ndanda on ofereixen molts oficis amb bona maquinària), taller de construcció, taller mecànic, planta d'electricitat on combinen l'energia solar i una gran generador quan convé, un alberg per a la gent que va a l'hospital, molts lloguers en el poblat, un petit supermercat... i segur que em deixo coses!

Tot això és producte de l'empenta majúscula dels fundadors alemanys (encara hi queden tres monjos alemanys, ja ancians), però també els africans que ho han sabut continuar i ho estan fent créixer de manera espectacular! Actualment són uns 90 monjos i uns 600 treballadors.

A nivell personal, aquests dies m'ha resultat molt estimulant poder comprovar que algunes intuïcions que tinc en relació a la vida monàstica africana, aquí les estan aplicant de manera molt reeixida des de fa temps. I això em confirma en el camí que segueixo en diferents aspectes perquè aquesta vida monàstica estigui adaptada a la realitat africana.

El mestre de novicis em va oferir fer una sessió llarga amb els candidats i novicis que tenen, i tots vam poder fer-nos moltes preguntes. M'agrada molt com enfoca la formació, i penso que d'alguna manera el contacte continuarà. 

I aquí acabem el nostre periple per monestirs benedictins de Tanzània.

Fotos per ordre: Església del monestir (que és també parròquia) / lloc on es fa l'asfalt / altar del taller de marbre que un dia hauria d'anar a Tororo / granja de porcs / impremta / productes de la fusteria / escola de secundària / hospital / lloc on extreuen l'aigua / planta embotelladora de l'Abbey Springs / monestir.

Planificació

És bonic anar observant elements de la vida de cada dia dels monestirs que et fan pensar en la pertinença benedictina. Com a botó de mostra, us poso aquesta foto de la sortida dels monjos de Mvimwa per anar a dinar en acabar la pregària: en silenci i ordenats segons l'entrada al monestir. Són detalls, però que tots sumats creen un ambient propici per trobar allò que hem vingut a cercar en la vida monàstica.

Ara bé, estem a l'Àfrica on la improvisació és un factor molt habitual. I us puc dir que, després de l'experiència de deixar-me portar durant aquestes setmanes a nivell de planificació, si hagués de tornar ara intervindria molt més en la preparació tot lligant diversos aspectes.

Sobretot pel que fa als transports, hi han hagut moments una mica surrealistes. Com per exemple quan ens va tocar fer un viatge llarguíssim en un autobús absolutament ple per tot arreu, amb el corredor central ocupat i literalment comprimits per totes bandes. La baca del vehicle també anava carregada amb molts paquets, i el vehicle en certes zones muntanyoses s'anava balancejant d'una banda a l'altra... En arribar a destinació, vam comprovar que el nostre autobús era el pitjor amb diferència respecte tots els altres. Si haguéssim agafat aquest "Super Feo" hauríem anat molt millor tot i el nom!

Un altre moment curiós va ser quan vam perdre un avió amb un Abat (ens tornaran els diners), i vam haver de travessar amb cotxe mig Tanzània fins a la capital Dodoma (recorrent 200 quilòmetres de més per un error del conductor). Aquell dia quasi no vam menjar (i dormir poc), i a les 3.30 del matí ens aixecàvem per agafar un tren que ens portaria fins a Dar es Salaam. 

Tot i això, les carreteres en general són molt millors que les ugandeses. La impressió del país és que és més desenvolupat i, tot i intuir pobresa en algunes zones, no perceps la misèria que massa gent viu a Uganda.

Els esclaus de Bagamoyo

Bagamoyo és una població al nord de Dar es Salaam. L'etimologia del seu nom són dues paraules en suahili que signifiquen "deixa el teu cor". Alguns diuen que és perquè aquí arribaven els portants d'ivori des de terres llunyanes, i aquí podien deixar la càrrega que duien treballosament. Altres sostenen que és perquè els esclaus aquí s'havien d'acomiadar del seu país abans de ser venuts o traslladats a Zanzíbar per ser venuts allà, i a Bagamoyo havien de deixar el seu cor. Ambdues possibilitats són certes, perquè aquesta era la realitat.

En planejar l'estada a Tanzània, desitjava poder visitar algun lloc relacionat amb l'esclavitud. I ho volia també per en Thomas, ja recordareu el meu interès perquè adquireixin coneixements més enllà del fet religiós. I això va ser possible ahir, en aquesta visita tan interessant a Bagamoyo.

El que no m'esperava és la història d'aquest lloc! Uns missioners francesos es van assabentar que els àrabs capturaven habitants d'aquell país i els venien com a esclaus. Van anar fins a Bagamoyo, i diuen aquesta va ser l'arribada dels primers missioners a l'Àfrica Oriental! Van començar a comprar molts esclaus i a alliberar-los. Van fundar la missió anomenada Christian Freedom Village on els antics esclaus estaven protegits i podien empoderar-se. Van fundar escoles, els van ensenyar oficis... La darrera esclava alliberada va morir els anys 70 del segle XX.

Més tard, van deixar de comprar-ne perquè es van adonar que podien fomentar la continuïtat del mercat d'esclaus si seguien comprant-ne. I van trobar altres estratègies. Com uns nous Francesc d'Assís, van establir relació positiva amb el Sultà de Zanzíbar, que els va acabar facilitant les terres que necessitaven a Bagamoyo en veient la seva obra social. 

Avui els missioners encara hi són, així com unes monges des de fa moltes dècades. Vam poder parlar amb un d'ells, el Father Joseph, abans de visitar el museu molt ben documentat. Ara ens fem creus de com va ser possible l'esclavitud d'éssers humans durant tants segles. Però ens convé identificar les esclavituds modernes per combatre-les amb el mateix esperit.