A tu, que comences l'Advent

"I waited for the Lord" (Felix Mendelssohn):

"I waited for the Lord, he inclined unto me,

he heard my complaint. 

O blessed are they that hope and trust in him".

"Vaig esperar en el Senyor, es va inclinar cap a mi, 

va escoltar la meva súplica.

Benaurats els qui esperen i confien en Ell".

A tu, que cerques la plenitud des de la nit...

A tu, que desitges que Déu et mostri el camí que has de seguir...

A tu, que tems els dies en què la salut et comenci a fallar...

A tu, que carregues encara el dolor de ferides passades...

A tu, que et preguntes el perquè d'una situació personal...

A tu, que et sents confós amb les teves reaccions i impulsos...

A tu, que no entens per què t'han tractat malament...

A tu, que voldries tenir una fe molt més gran i intensa...

ESPERA EN EL SENYOR!!! 

Déu coneix els teus desitjos 

i tot el que necessites. 

Ell et donarà una resposta. 

Potser no en el moment 

ni de la manera 

que hauries imaginat. 

Però ho farà. 

Mogut pel seu Amor 

entranyable. 

Confia en Ell, 

posa't a les seves mans. 

Ell inundarà 

tots els racons buits 

del teu ésser 

i els omplirà 

amb el seu Amor.

Bon Advent!!!

Visita de l’Olga i la Cinta

Aquesta visita va ser diferent de les altres. Des de la meva vivència, va ser una visita atropellada en el sentit que la majoria de dies no els vaig poder compartir amb elles perquè estava malalt. Lògicament em va saber molt de greu, però no hi podíem fer res. Afortunadament, les activitats dels primers dies estaven ja organitzades i totes dues van poder fer una bona descoberta de la vida dels ugandesos fent moltes activitats amb ells.

Vam poder compartir els darrers quatre dies, i vaig constatar que havien fet una molt bona experiència. Abans de venir, havien mostrat un especial interès en el programa de microcrèdits i van poder conèixer a fons el testimoni de bastantes persones que l’han rebut. L’Olga ha seguit “La Font de Greccio” des de fa molt temps, i li va resultar molt interessant poder posar rostre a moltes de les històries que s’hi havien explicat. 

Jo diria que una experiència que es va repetint amb les visites és la valoració de poder conèixer la vida real dels ugandesos, visitem llocs i compartim espais que no estan a disposició dels turistes (sovint anem a llocs on és estrany veure persones blanques). Tot plegat es converteix en quelcom molt autèntic.

Totes dues s’han quedat amb ganes de tornar més temps per poder desenvolupar algun projecte, i han mostrat interès d’estar implicades amb tota la feina que estem desenvolupant. Que bé!!! Moltes gràcies per la vostra visita!!!

Fotos:

- la foto superior és d’una visita a una dona compromesa a lluitar contra la violència que pateixen les dones. Al mateix temps, ella és la primera persona que ha acabat de pagar un microcrèdit, i ara en demana un altre.

- la foto inferior és d’una sortida que van fer amb un grup de mestres que estan fent microcrèdits. Tots ells tenien històries interessants per explicar sobre el seu projecte i han presentat una bona comptabilitat.

El petit Sergi fa dos anys

Amb l’Eduard vam anar a visitar el petit Sergi que bastants recordareu. Feia força temps que no l’havia vist, i em va fer molta il·lusió. Crec que les fotos parlen per si soles. Però també us he de confessar que he triat les que surt content.

La realitat és que, quan vam arribar, tenia por. Si el mirava, feia cara d’espantat. Els vaig donar l’equipació del Girona (gràcies Pau i Júlia!) i mentre li anaven posant m’anava mirant com pensant “qui és aquest personatge tan estrany?”. 

L’Eduard va tenir una molt bona pensada: va treure una pilota de tenis i l'hi va donar. Aleshores el nen es va transformar, i vam aconseguir jugar una mica a pilota. 

La família ens volia convidar a dinar, però ja teníem un altre compromís i els vaig dir que la propera vegada. 

En el seu moment, penso que us va fer més il·lusió a alguns de vosaltres que a mi mateix. Però en aquesta ocasió, veure com va creixent i amb aquesta alegria em va fer content! Pels qui no coneixíeu la història, aquí teniu el dia que vaig beneir la mare just abans d'anar a parir.

De l'amargor a la dolçor

Em fa una certa vergonya compartir això d'avui, potser per por de no ser comprès. Però al cap de dos anys, penso que potser val la pena. 

Jo no volia venir a l'Àfrica. És més, tot i la convicció amb la qual vaig demanar-ho, bastantes coses em generaven un gran rebuig. El menjar, les carreteres i la conducció temerària, els animals salvatges, els mosquits i el risc d'agafar la malària, i més coses.

Però ho sentia com un deure. Ho havia de fer. Una crida. Digueu-n'hi com vulgueu. No era qüestió d'il·lusió, sinó de deure.

Salvant totes les distàncies, evidentment, m'ha ajudat el testimoni de Sant Francesc per posar nom a algunes vivències. En el seu testament, que no és gaire llarg, hi apareix la repugnància que sentia pels leprosos. I l'experiència interior (i exterior) que va fer: "allò que em semblava amarg se'm convertí en dolçor". Segurament els leprosos l'enfrontaven a la seva pròpia finitud, límits, fragilitat, i fins a la pròpia mort. Hi ha un camí de reconciliació, de passar de l'amargor a la dolçor. 

No us sé dir com, però he fet aquesta experiència de passar del rebuig fort a una dolçor difícil d'expressar amb paraules. Soc feliç servint els pobres. No és una felicitat de riallades, és una plenitud. Com si no pogués ser d'altra manera.

Déu té els seus propis camins. A vegades sorprenents. Sempre providents. No puc fer més que donar gràcies.

Vídeo: fragment de la pel·lícula "Hermano Sol, Hermana Luna" sobre Sant Francesc.

Els pobres m’evangelitzen

Els qui em seguiu des de fa dos anys recordareu que, en el moment de tornar a l’Àfrica per estar-m’hi, vaig compartir amb vosaltres aquest vídeo on canto la Pregària de Sant Francesc d’Assís. Dos anys després, continuo fent-la meva. És una pregària en la qual demanes a Déu que et faci instrument de la seva Pau, i que t’ajudi a ser agent de Pau i Bé.

Però hi ha hagut una experiència més forta que aquesta. Jo em sentia cridat a ser agent d’evangelització, i és innegable que he pogut ajudar un bon número de gent. Negar-ho seria negar la gràcia de Déu, perquè és Ell la font de tota Pau i tot Bé i ha fet feina. Però l’experiència més forta ha estat que són principalment ells, els pobres, els qui m’evangelitzen. I això no són només paraules, és realitat.

De quina manera? Jo diria de dues maneres. D’una banda, m’han transmès molts valors que m’han admirat: una gran generositat per part de persones molt i molt pobres, el seu agraïment a Déu en el dia a dia i per tot, la seva alegria, la joia de les coses petites… moltes coses! 

En altres casos, no han estat bons exemples. He trobat experiències més dures, de molt sofriment, i a vegades no tan edificants. Però Déu també parla a través d’ells, i crida a donar-hi una resposta de guarició, de paciència, de vida. Sense saber-ho, ells també han estat portadors de Crist.

Uganda està plena de “cristòfors” (= portadors de Crist). Alguns com a exemples, altres com a crida a portar-hi amor. Jo soc evangelitzat cada dia. Em pensava portar Crist, i és Crist el qui em ve a trobar a través de cadascun d’ells.

Com us deia, això no són només paraules. És vida. I no puc fer més que donar gràcies.

Passats dos anys…

No m’ hauria imaginat arribar al segon aniversari d’estada a Uganda amb una malaltia de tres setmanes. M’he trobat molt vulnerable i incapaç de treballar (i de viure) amb normalitat. Et passen moltes coses pel cap sobre diferents escenaris que un es pot trobar a nivell de salut. Divendres teòricament acabo el tractament. A veure!

Ha estat interessant constatar com pot funcionar la combinació d’assistència mèdica des de l’exterior amb mitjans d’aquí Uganda. Aquí m’han pogut fer anàlisis, radiografia i donar-me els medicaments que calien. Però sort n’he tingut del doctor que des d’Estats Units i la doctora que des de Barcelona han detectat què tenia i com posar-hi remei. 

Passats dos anys d’estada permanent a Uganda, podria fer una avaluació de tots els projectes que s’han tirat endavant. Però no és el que em ve més de gust ara mateix.

En les properes dues entrades, tenint present l’esperit amb el qual vaig emprendre aquest camí, m’agradarà compartir amb vosaltres algunes vivències íntimes al cap d’aquests dos anys:

- Els pobres m’evangelitzen

- De l’amargor a la dolçor

Una infecció

Fa 10 dies vaig agafar febre. No hi vaig donar importància, però al cap de tres dies (com que també em sentia molt dèbil) vaig anar a fer-me la prova de la malària. No tenia malària, i el metge em va dir que això era fatiga i em va receptar vitamines. Aconsellat per una amiga, vaig consultar el metge americà que em va ajudar durant el Covid. Ell va descartar del tot que la febre vingués del cansament, i em va dir que havíem de trobar la causa: un virus? una infecció?

Aleshores vaig recordar que tenia una ferida a la cama de feia dies. D'aspecte lleig, però no hi havia donat importància perquè no em feia mal. De tant en tant hi ha picades d'insectes que apareixen i desapareixen. Li vaig enviar fotos, i va creure que allò podia ser la causa.

Ell m'ha posat en contacte amb una doctora de l'ISGlobal de Barcelona, especialista en malalties tropicals, m'ha fet una bona visita i m'ha diagnosticat una infecció que es diu "taca negra" (o "tache noire", o "spotted fever" o "tick borne infection"). Està provocada per una paparra que em va transmetre un bacteri (anomenat "rickettsia"). M'ha receptat un medicament que ara ja tinc, i per tant començo el tractament. 

No ho he volgut comentar abans perquè estava bastant apurat, de fet cada dia ha anat de mal en pitjor. Però ara que es veu la causa, ho comparteixo. Esperem que amb qüestió de dies em curi. No tenia ganes d'escriure, però si passaven gaires dies us estranyaríeu i alguns us preocuparíeu més del compte amb el meu silenci. Això és el que tinc, i té solució.

Us agrairé que no m'envieu missatges privats, que tampoc no contestaria. Necessito descansar. En tot cas, aquí en els comentaris us aniré actualitzant com estic. I quan m'hagi refet, ja tornaré a escriure més entrades.

Aquest metge americà, a més de ser un bon metge, és un molt bon amic. I està essent el meu àngel.

El més important: Déu sobretot. Déu sobre tot.