El gol de l’Ochwo

No sé si recordareu l’Ochwo: vaig explicar la seva història singular aquí. Ahir em va venir a veure al despatx i, per sorpresa de tots dos, ha completat ja el microcrèdit!!! Quan ens en vam adonar, ell es va emocionar i tot. Això significa que, gràcies al microcrèdit i al seu esforç, ha pogut acabar els estudis de secundària.

Entremig, hi han hagut moments de tot. Un dels pitjors va ser el dia que li van matar la truja enverinant-la (recordeu quan us parlava de gelosies?). Una donant de Catalunya li va garantir que, per cada pagament que fes per retornar el microcrèdit, li doblaria la quantitat per ajudar-lo a pagar. També hi han ajudat les classes d’anglès que ha fet a en Pep. I el seu esforç constant de rentar motos, mantenir el planter… 

Ens hem vist setmanalment durant tot aquest temps. L’excusa era que em portava els diners, però en realitat era compartir com li anaven les coses. A mi em veu com aquell pare que va perdre quan tenia 11 anys. Tant és així que, davant d’una decisió que considera important, diu a qui convingui: “això ho he de consultar amb la mama i el papa”. I el “papa” soc jo. El primer cop em va xocar, però ara ho accepto de gust. 

El següent objectiu és guanyar diners per estudiar mecànica a la nostra escola. Ara li han ofert una feina a Kampala, la capital. Ja he vist diversos joves a qui han enganyat de mala manera. Li he dit que si és una enganyifa o algú que es vol aprofitar d’ell, que torni de seguida i comencem un projecte que el porti a fer realitat el seu somni. Ho poso en mans de Déu.

Foto: l’autor és en Pau Senserrich, i el qui es disposa a xutar és l’Ochwo. L’he posada perquè la passió de l’Ochwo és jugar a futbol, i em sembla que amb el retorn del microcrèdit ha fet un gol per ser recordat i celebrat.

Un futur per a en Din i l’Abu

Fa més d’un any que estem en converses amb en Din i l’Abu perquè puguin arribar a estudiar com desitgen. Ells no van acabar la Primària (es va estroncar amb la pandèmia, i després les famílies no tenien diners), i volen fer unes pràctiques de mecànica a la nostra escola de Tororo. Això els facilitaria poder trobar una feina i almenys sobreviure. 

Però al llarg de tot l’any la seva vida ha estat molt complexa. Va morir el pare de l’Abu: es va posar malalt, el van portar a l’hospital i amb tres dies era mort (encara no saben de què). Des d’aleshores, l’Abu és l’home de la família i amb 19 anys està pagant l’educació de tres germans més petits treballant amb el transport de la barca al Llac Victòria. Això el priva d’estudiar, però està convençut que primer són els seus germans petits.

Pel que fa a en Din, ara està en una situació més vulnerable que mai. Abans treballava a la barca amb l’Abu, però l’Abu necessita tots els diners de la barca per la supervivència de la família. I en Din sobreviu amb els poquets diners que li pot enviar un germà que viu lluny. 

Aquests dies n’he pogut parlar amb ells, a Jinja, perquè un dia puguin arribar a estudiar. Tot i la seva vulnerabilitat, no crec que se’ls hagin de regalar els estudis. És l’empoderament que hem parlat a vegades. Ells s’ho han de guanyar, ni que sigui en part: això els farà créixer i ser més responsables en un context on és imprescindible ser espavilat. 

Una família lleidatana ha acceptat ajudar-los!! Em van demanar si hi hauria algú per apadrinar, i els vaig fer aquesta proposta que han acceptat. Per cada xíling ugandès que ells estalviïn pels estudis, la família lleidatana ho doblarà. D’aquesta manera, podem començar a albirar un horitzó. Moltes gràcies!!

A l’Abu el vull connectar amb un guia de Kampala que li pot portar grups turístics. I jo de tant en tant també porto visites al llac. Hem convingut que, dels diners que rebrà, la meitat els estalviarem pels estudis.

Pel que fa a en Din, estem parlant que pugui fer de "bodaboda" (portar una moto que fa de taxi) durant uns mesos i guanyar els diners que li calen. Està il·lusionat.

A les fotos: a la superior, podeu veure en Din a l’esquerra i l’Abu a la dreta. En la de la pilota del Barça (gràcies Marga!) hi ha també el germà de l’Abu, en Sabe. I finalment podeu veure la foto de la barca: els vaig ajudar a reparar-la, i li han posat el nom “Team Barcelona”. Cada un d’ells va rebre una samarreta del Barça, i estan tot cofois de ser culers.

La visita d’en Roger

Aquests dies hem tingut a Uganda en Roger, un americà que va decidir retirar-se a Catalunya i que s’ha fet català com el qui més. Ens vam conèixer de manera curiosa, seguint-nos mútuament a Twitter. Després va venir a l’hostatgeria de Montserrat, i va començar una amistat. Però no ens havíem vist més des que vaig venir a l’Àfrica.

Em va fer molta il·lusió quan va dir que volia venir a Uganda, i com sempre vaig anar preparant l’estada parlant-ne amb ell i tenint en compte el seu perfil. Com a músic professional, ha tocat l’orgue a algunes celebracions del monestir, a la missa de l’escola i ha fet classes d’orgue a una monja. Gran afeccionat al dòmino, vam organitzar un campionat de dòmino a l’escola que va generar entusiasme entre els participants. Aquí no havien sentit a parlar mai del dòmino.

En Roger és una persona molt reflexiva, i escoltava atentament les històries de les persones. Comparava la vida que portem a occident i el que viuen els africans, reflexionava sobre la història de la seva família americana i la de les persones que s’ha anat trobant. 

Crec que va ser valent venint a l'Àfrica, perquè no és el mateix que venir amb 20 o 30 anys. Per mi també ha estat un aprenentatge, perquè era un perfil diferent dels altres que havien vingut. I penso que ha valgut la pena! Gràcies Roger!!!

Massa pluja

No acostumo a parlar del temps que fa, però és que en aquest cas és ben noticiable: aquí Uganda portem força dies amb molta pluja. Estem a l’estació de pluges, cert. Però el normal en aquesta estació és que plogui un cop al dia, ben fort, i que pari al cap de 30 minuts o 1 hora. Ara bé, la pluja des de fa dies ha estat vàries vegades al dia i durant unes hores. 

Vaig pensar que això seria bo per les collites. Però els ugandesos em diuen que ara tanta pluja les està fent malbé.

No deixa de ser un contrast brutal amb la situació de Catalunya.

Ignoro què deuen pensar els qui neguen el canvi climàtic. Però aquí Uganda des de fa anys ho tenen claríssim: ara les estacions no són estables com fa anys, i cada cop ho són menys. Ells ho saben perfectament, perquè en depenen directament per les collites que els ajuden a sobreviure. 

Visita a les Missioneres de la Caritat

Avui amb en Roger (ja en parlaré més endavant) hem anat a visitar les Missioneres de la Caritat de la Mare Teresa de Calcuta, a la ciutat de Mbale. Hi hem anat acompanyats de dos alumnes de la nostra escola que fins fa poc eren nois del carrer. Ens van arribar a través d’aquestes germanes tan bondadoses, que literalment els han salvat la vida. Quanta violència de tantes menes sofreixen els nens i joves que viuen al carrer! Terrible.

Hem començat amb uns minuts de pregària a la capella que tenen, on hi ha aquelles paraules “I thirst” (“Tinc set”) al costat de la creu de Jesús. Després, hem compartit unes hores amb una de les germanes, i ens ha admirat la seva valentia davant de dificultats enormes. Ella s’ha disculpat després de parlar molta estona (val a dir que nosaltres no paràvem de fer-li preguntes), i jo li he dit que m’ha portat molta consolació escoltar-la. 

Senyor, a vegades costa d’entendre per què hi ha persones que odien, amenacen, i se les pensen totes per fer el Mal. On ets quan això s’esdevé? Hem vingut a ajudar, a fer el bé, a millorar la vida de la gent. Dona’ns la força, la saviesa i el coratge per seguir la teva crida fins a les últimes conseqüències. Amén.

PD: la germana ha preferit que no pengi cap foto d’ella. Però la seva cara em recordava molt la imatge del vídeo.

Gelosies

Aquesta entrada em costa d’escriure. I és que a Uganda he conegut gent fantàstica, que m’han acollit molt bé i amb uns valors que em provoquen admiració. Però massa sovint sents a explicar (o n’ets testimoni directe) d’històries en les quals la gelosia ha jugat un paper tristament important.

Aquí tothom reconeix que, quan un progressa, és millor que l’altra gent no ho sàpiga ni ho sembli. Això pot comportar riscos a vegades importants. A un noi que feia un microcrèdit li van enverinar els porcs per aquesta raó. I tants altres casos que us podria dir. A vegades, no només s’enverinen animals. Recordo un professor que, quan vaig visitar el seu microcrèdit, em va dir que mai no consumia en els establiments del barri perquè temia que el poguessin enverinar.

Si la gent olora que hi ha diners, s’ha d’anar alerta. Jo mateix soc conscient que he d’anar amb compte (em refereixo als qui hi vivim, no pas als turistes o visites breus, que no corren perill). I no m’agrada parlar-ne, perquè com he dit abans he conegut persones meravelloses a les quals admiro. Però no tothom és igual. Els riscos són diversos, perquè el Mal desgraciadament té imaginació.

Com es conviu amb aquesta realitat? Tothom fa el que pot. Però no és fàcil.

A nivell personal, a mi em sosté la fe i creure que val la pena tot el que he vingut a fer. 

Foto: Olga Llorensí

Ajudem l’Ilukol!

No sé si recordareu el cas de l’Ilukol, un nen amb una malformació important a la boca del qual vaig parlar fa temps. L’Oriol i l’Aina van aconseguir que se l’operés, i gràcies a això ja quasi no li queia el menjar ni la beguda, i s’havia reduït la saliva que li queia constantment.

No fa massa el van operar per segon cop, amb donatius de Catalunya. I la millora també ha estat important. Ara li cau molt poca saliva, i ja se l’entén quan parla! (si saps la llengua de la tribu, és clar). 

Fa uns dies, amb en Thibault el vam anar a visitar al poblat, després de la revisió que li havien fet a l’hospital a Entebbe. Us he de reconèixer que al principi de conèixer-nos sentia una aprensió important, perquè la seva boca era totalment inexpressiva i no trobava la manera de comunicar-nos. M’hi esforçava, això sí. I de mica en mica s’ha anat creant una simpatia mútua, perquè ell ha entès que el vull ajudar i jo també m’he anat acostumant al seu estat.

La visita de l’altre dia va ser trasbalsadora. El pare (que no es va presentar, tot i estar a prop) només l’havia portat a curar la ferida un dia dels 7 dies que se suposava que l’hi havia de portar. M’havia estat enganyant per telèfon. Total, per 6 euros que vés a saber amb què se’ls ha gastat. Quin amor de pare és aquest que no prioritza la salut del fill? Ja m’havien dit que no hi podíem comptar gens, però ara ho he vist amb els propis ulls.

Hauré de comptar amb la mare, que és molt bona dona. Però només parla la llengua de la tribu (hi vaig anar amb un amic motorista que em feia de traductor). Vam comprar-li els medicaments perquè la mare el curi tres cops al dia, i confio que ara anirà millor. 

Vam xerrar una estona, i vaig preguntar-los si voldrien que l’Ilukol vagi a escola. La mare va explicar que tan sols hi va anar un dia quan tenia 5 anys, i els nens se’n van riure tant que no hi va tornar. És un nen que ha viscut a casa sense aprendre res. Els vaig explicar que hi ha una escola on hi ha molts nens discapacitats (on hi ha la nena que apadrinen en Pau i la Júlia), i tant la mare com el fill van dir que sí!

Ja sabeu que en principi no pago l’escola de ningú. Però en aquest cas, aquest nen és tan vulnerable que si no ho fem nosaltres probablement no ho farà ningú, altrament quedaria arraconat de per vida. Penso que ho podríem fer des de l’associació. Suposo que seran uns 400 euros a l’any. No sé si és millor algun padrí concret i estable, o bé una despesa general de l’associació. Però crec que ho hem de fer.