Si aprenguéssim a estimar

Si aprenguéssim a estimar, 

no estaríem pendents de les nostres necessitats 

sinó amatents a les dels altres.

Si aprenguéssim a estimar, 

no veuríem contrincants sinó germans.

Si aprenguéssim a estimar, 

no ens fixaríem en el color de la pell ni en la nacionalitat 

sinó en el cor de la persona.

Si aprenguéssim a estimar, 

la contemplació del sofriment ens mouria a l’acció.

Si aprenguéssim a estimar, 

no ens preocuparia el que puguin pensar de nosaltres 

sinó tan sols ser autèntics.

Si aprenguéssim a estimar, 

el Mal no ens aturaria per dur a terme allò en què creiem.

Si aprenguéssim a estimar, 

no salvaríem el món però el faríem una mica millor.

Foto: Olga Llorensí

Els homes i els constipats

No sé si coneixeu aquell acudit que diu que només una dona que ha donat a llum sense anestèsia pot comprendre el dolor d'un home amb grip. També té una variació, en el qual la dona diu: "per fi el meu marit ha sentit el mateix que una dona en un part: ha agafat un fort constipat".

És un acudit, però fins i tot s'han fet estudis de si els homes som més dèbils en aquest sentit i les dones més sofertes. I hi ha qui sosté que sí.

En qualsevol cas, jo responc perfectíssimament a aquest model. Quan agafo un constipat fort, com ara, quedo molt inservible i semblo un zombi. Em trobo malament com si m'hagués de morir (i sé molt bé que no em moriré d'això i que d'aquí pocs dies estaré recuperat).

No em fa ràbia sentir-me així, ho tinc assumit. Tot i fer mala cara, per dintre me'n ric i penso que soc un bon saldo. I que no responc al perfil de persona que va a l'Àfrica, que se suposa resistent. 

En fi, Déu sabrà per què fa les coses.

El Titan vist des de l’Àfrica

Sigui dit d’entrada que em sap molt greu que hagin mort els ocupants del submergible Titan, com me’n sap de totes les morts tràgiques. Em venen al cap la Maria Pilar, que va perdre el seu fill Josep a la carretera sense que ell en tingués cap culpa. I és clar, les morts d’immigrants al Mar Mediterrani mentre intenten arribar a les nostres costes europees.

I sí, soc dels qui ha seguit l’evolució d’aquesta història que tenia tants ingredients per enganxar: una recerca a contrarellotge, i a més a tocar del Titànic… 

Però em fa mal al cor quan llegeixo que un viatge amb el Titan costava 250.000 dòlars per persona. I no, no és demagògia si us dic què podríem fer a l’Àfrica amb aquests diners: podríem operar de cataractes 1.000 nens i joves sense recursos, podríem comprar 40.000 peces de roba per gent que va amb la roba estripada, podríem donar 450 microcrèdits a famílies que lluiten per tirar endavant… 

Va ser molt encertada l’expressió de José Antich: “Naufragis de primera i de segona”. És ben bé així: tenim el món mal repartit, i no tots els éssers humans compten igual. 

Foto: Pau Senserrich

Una carta

Segurament bastants coneixeu la història dels monjos de Tibhirine, que van ser assassinats a Algèria l’any 1996. La història es va fer famosa sobretot amb la pel·lícula “De déus i homes” (“Des hommes et des dieux”), que retrata amb fidelitat els darrers anys d’aquests monjos i el seu compromís amb aquell poble en terra musulmana. També les seves lluites, els seus dubtes, i el seu procés personal. Una pel·lícula que val molt la pena.

El testimoni d’aquests monjos em va impactar des que en vaig tenir notícia. I per això ara vaig rebre amb emoció la carta que el màrtir Christian de Chergé va escriure a Montserrat després de la seva estada a menys d’un any de la seva mort. Hi expressa l’agraïment per l’acollida que va trobar a Montserrat en la trobada europea del DIM (Diàleg Interreligiós Monàstic) el 1995. El G. Bartomeu (ara a Lérins) em diu que el Fr. Christian va explicar durant la trobada aquella visita tan estranya dels fonamentalistes la nit de Nadal. La situació ja era ben complexa.

Em fa feliç saber que va ser acollit a Montserrat, i que va rebre paraules de comunió durant i després de la seva estada. I va captar que era una comunió autèntica. En dono gràcies a Déu.

A vegades no podem canviar l’esdevenidor dels qui sofreixen. Però els podem fer costat, i acompanyar-los en la seva nit. 

Terra de contrastos

(continua i acaba)

Escric aquestes ratlles dos dies després del greu atac a l’oest del país. Tot i que estem a l’altra punta, tinc molta relació amb aquell indret (aquella escola està a pocs minuts de la casa on m’allotjo a Bwera, i hi havia passat vàries vegades pel costat). Tot i que no és habitual un atac com aquest, tots sabem que a l’Àfrica hi ha més inestabilitat i més perills que a Catalunya. 

Ara bé, amb els darrers escrits no voldria que tinguéssiu una mala imatge del país on estic, i que això exclogui les persones meravelloses que hi he trobat. Des que vaig arribar, he pogut conèixer i fer amistat amb persones absolutament excepcionals per la seva generositat amb altres persones. I no, no generoses com nosaltres. Millors que nosaltres. Persones que no tenen res, i ho donen tot.

A més, els ugandesos són quasi tots molt amables. Molt més que nosaltres. Acollidors, simpàtics, agradables.

És un país de contrastos. Persones amb uns valors impressionants que per a mi són molt bons testimonis, i al mateix temps mares que abandonen els seus fills o éssers humans que n’enverinen altres moguts per l’enveja, coses que tampoc no són freqüents a Europa. 

A vegades dubto d’explicar coses que no els deixin bé. Perquè he vingut a servir-los. I la gran majoria m’han rebut molt bé. Però em sembla que també és bo compartir aspectes variats que observo en el dia a dia. Sense maquillatges, perquè pugueu ubicar la realitat que em trobo.

Foto: Joaquim Burjons

El valor de la paraula

(continua)

Sovint amb en Pep hem compartit la impressió que el que falla és el valor que es dona a la paraula. Massa vegades sembla una paraula relativa. Vas a un lloc i t’asseguren una cosa, però t’ho has de prendre amb pinces perquè tant pot ser que sí com que no. Quedes amb algú, i no es presenta: sí, s’hi havia compromès però potser li ha sortit una cosa millor o bé un imprevist… i no se’n fa més problema (probablement ni t’avisa ni després et demana disculpes). Això no passa amb tothom, perquè amb algunes persones es pot fer camí i acordar una sèrie de procediments que fan la vida més fàcil. 

Recordo que li vaig preguntar sorprès a un professor per què els alumnes m’havien fet cas amb una cosa que els havia promès. I em va dir que la raó era que estaven acostumats a promeses buides, però que en canvi veien que jo mantenia la meva paraula. 

Va ser molt semblant al que em va passar un cop que anava a comprar material esportiu per l’escola. No em van portar el que havíem quedat, i li vaig dir al venedor que fins que no ho tinguéssim tot tal com havíem quedat no m’enduria res. Aleshores, davant meu va trucar al seu interlocutor xinès i li va dir més d’un cop que jo era “muzungu” i que “keeps his word” (“manté la seva paraula”). Això els va fer reaccionar ràpid i portar el material acordat.

Mai abans no havia pensat en la importància de donar valor a la paraula. Davant la seva absència, ara pren un relleu especial.

(continuarà)

Foto: fragment del “Forum Iudicum”, manuscrit conservat a la Biblioteca de Montserrat.

Mentides

Una de les coses que m’han costat més des que vaig arribar a Uganda és el tema de les mentides. Se’n diuen moltes (pel que jo estava habituat), i gent de tots els àmbits (inclosos religiosos). Hi he donat moltes voltes al llarg del temps, i també n’he pogut parlar amb força persones.

Ells són molt conscients de quan diuen una mentida, tot i que no sempre saben per què menteixen. I d’acord amb els valors rebuts creuen que no és correcte, però la majoria de vegades ho fan per por (encara que a vegades una por irracional). No és que em menteixin a mi perquè soc blanc, sinó que també es menteixen entre ells. Això fa que sovint desconfiïn de la paraula de l’altre, perquè pot ser que no et digui la veritat.

M’he emportat uns quants desenganys, en algun cas m’han pres el pèl del tot. Però també hi han hagut històries boniques: davant d’alguna mentida enganxada de manera flagrant (i sovint molt ben elaborada) hem pogut reflexionar sobre el sentit d’haver mentit, i això ha derivat en un canvi d’actitud de la persona (almenys amb mi). 

Segurament si alguns d’ells llegissin això trobarien que no es menteix tant. Que exagero. Però, en aquest aspecte, el contrast amb la nostra manera de fer és gran. Nosaltres donem importància a la literalitat del que es diu, i ells es queden més amb el concepte, amb la intenció, amb el que es vol aconseguir… és una altra història.

És d’aquelles coses que em costen d’explicar, perquè com he dit sempre hi ha gent molt maca. Però penso que també us pot ajudar a imaginar com algunes situacions que podrien ser senzilles esdevenen reptes més complexos.

(continuarà)

Foto: Olga Llorensí

Despeses de salut

Ara que estem preparant la web de “El gra de mostassa”, hem creat un àmbit que serà el de salut. Allà hi aniran totes les accions que es duen a terme per millorar la salut de persones realment molt pobres.

En la primera foto hi veieu l’Angella. Va tenir un accident de moto fa anys, i des d’aleshores té uns dolors molt forts al costat. No té diners per anar al metge ni per comprar medicaments. L’any passat, essent estudiant de lampisteria a la nostra escola, el dolor era tan fort que havia deixat d’anar a classe per quedar-se al llit. Quan ho vaig saber, vam anar al metge. Vam visitar 4 metges a Tororo, sense bons resultats. Aquesta setmana hem anat a un especialista en sistema respiratori a Mbale (seguint la recomanació d’un metge de Tororo i una doctora de Barcelona). Aquesta setmana vinent li hauran de fer una prova de 100 euros, i tornarem a aquest especialista. Ella està agraïdíssima, i això és possible gràcies als vostres donatius. Tant de bo que es pugui trobar què té i posar-hi remei!

Aquest altre noi és l’Abdu el dia que ens vam conèixer. Me’l va presentar en Din, són amics. Des dels 10 anys que quasi no s’hi veu i els ulls li piquen molt sovint. Gràcies al programa finançat per una família de Barcelona, va poder venir al Benedictine Eye Hospital i li van diagnosticar una al·lèrgia severa. Va passar pel quiròfan per rebre dues injeccions, i sembla que està donant bon resultat. Ara s’ha de posar gotes unes quantes setmanes.

I finalment, hi ha els casos que ja coneixeu com en Conard o l’Ilukol que viuen en poblats molt pobres i per això no podien ser operats. Gràcies també als vostres donatius, aquests nens tenen ara un futur per davant.

Entre tots esteu fent possible que persones amb un futur molt complex per unes condicions físiques molt dures puguin tirar endavant i millorar de manera considerable. No exagero si dic que hi ha un abans i un després en les seves vides. Quin regal més gran!

Noms africans

Per començar, us he de dir que no soc gens expert en el tema. I per tant, això no és una exposició exhaustiva de com funcionen els noms de persona a l’Àfrica. Però sí que puc apuntar alguns aspectes que són, si més no, curiosos.

Ells no tenen un nom triat pels progenitors i dos cognoms heredats dels progenitors com nosaltres. El concepte és un altre, per bé que lligat als parents.

Tots tenen dos noms: el nom africà i el nom cristià (així l’anomenen). El nom cristià, de fet, és el nom anglès. En general, veig que tenen preferència pel nom cristià (o anglès). No sé si és per la fascinació d’occident o perquè és el nom religiós. Però hi ha de tot a l’hora de prioritzar un nom o l’altre. Això explica per què a l’inici us vaig parlar de l’Okumu, i al cap d’un temps us vaig parlar del mateix nen com a Conard (vaig veure que a casa preferien el nom Conard). Alguns exemples de persones de qui us he parlat:

Makoha William

Okongo Patrick

Ochwo Andrew

Ochieng Joseph

Aleshores, quina vinculació hi ha amb la família? Aquests dos noms sempre són els mateixos que un altre parent, viu o mort. Pot ser l’avi, o el pare, o algú que ja no hi és. És com si jo em digués “Sergi Francis”, i a un descendent meu li posessin la mateixa combinació de dos noms. Això em sembla que ha de fer força més complicada l’elaboració d’arbres genealògics.

Si més endavant entenc més coses, ja us les explicaré.

"Entre l'infern i la glòria"

L'amic Ramon em va fer arribar un megallibre: "Entre l'infern i la glòria", d'Àlvar Valls. Més de 1.000 pàgines! Per iniciar un llibre d'aquest gruix, primerament cal tenir-ne ganes. La recomanació de l'amic i la dedicatòria que em va fer l'autor em van animar a posar-m'hi, tot i que no m'és fàcil trobar estones llargues per llegir. I us puc dir que m'ho he passat d'allò més bé. 

El tema és Jacint Verdaguer, de qui m'agradava llegir poesies de petit i a qui vaig estudiar cursant Filologia. Però mai m'havia endinsat en la persona, en el seu caràcter i les seves lluites. M'ha sorprès veure el caràcter fort que tenia, perquè la imatge que me n'havia format era una altra. 

Des del primer moment em va impressionar que hi hagi encara autors que dominin tant i tant la llengua com l'Àlvar Valls: quina riquesa lèxica! Aquest llibre és com un banquet per als amants de la llengua.

I l'estructura del llibre és més que enginyosa; et captiva. Com una trena, va combinant capítols referents als darrers dies de la seva vida amb episodis biogràfics que van avançant fins acabar trobant-se ambdós al final del llibre. 

És una novel·la biogràfica, però és fenomenal el treball documental que hi ha al darrere. Sí que m'he preguntat sovint què hi havia de ficció i què de realitat a mesura que anava llegint: per exemple, com era la relació amb la seva germana i els seus cosins (tan complicada en la novel·la), i com va anar l'elaboració del testament en la realitat (que en la novel·la apareix com quelcom que va portar molta tensió entre diferents bàndols).

L'he llegit sense pressa. De fet, la part que parla dels viatges de Mn. Cinto a Cuba la vaig voler llegir durant el viatge a Cuba fa uns mesos.

Els trossos que parla del Montserrat d'aquella època són deliciosos: la celebració del mil·lenari de la troballa de la Moreneta, l'estrena del Virolai amb lletra seva... La referència al motet "Nigra Sum" que tantes "vegades el poeta havia sentit cantar" per l'Escolania m'ha sorprès. No és que fos impossible, perquè "Nigra Sum" és un text bíblic i ha estat musicat al llarg de la història. Però el que ha fet més fortuna en el cas de l'Escolania és el creat per Pau Casals unes dècades després.

Aquest llibre és una joia per traslladar-se a la segona part del segle XIX, i per entrar en la psicologia d'un personatge que va marcar la Catalunya d'aquell temps.