diumenge, 2 de novembre del 2025

4 anys d'El Jardí dels Arbres

 

Aquest vídeo és de quan vam iniciar El Jardí dels Arbres, un espai en el qual ens hem anat trobant online amb un bon grup de lectors de La Font de Greccio. Al llarg d'aquests quatre anys hem aprofundit temes i compartit reflexions i vivències. 

El primer any jo feia la reflexió inicial sobre algun episodi de Sant Francesc d'Assís, i a partir d'aquí presentava un tema per al diàleg. El segon any vam treballar textos de l'Antic Testament amb la biblista M. Claustre Solé. El tercer any vaig tornar a fer la presentació, i suggeria un tema per compartir a partir d'alguna realitat africana. I el quart any vam reflexionar sobre l'ésser humà amb l'ajuda de diversos ponents i els davantals sempre inspirats d'en Joan Puig-Pey (que feia un buidatge de les respostes prèvies dels participants a una pregunta plantejada per correu).

He gaudit molt!! I ho agraeixo a tots els qui hi han participat!! A més, tots han fet els seus donatius per als projectes d'Uganda: què més podia desitjar?

Ja els vaig dir en la darrera sessió que, a partir d'ara, hauríem de canviar el format degut a les moltes obligacions que tinc amb la nova etapa a Kampala. La meva intenció és organitzar algun recés online de tant en tant. I això és el que faré aquests propers dies: convocar un Recés d'Advent. Serà dissabte 29 de novembre al matí. 

dijous, 30 d’octubre del 2025

El silenci de la nit


Seguint la indicació de Sant Benet a la Regla (capítol 42), després de Completes abans de les 21h fem absolut silenci fins l'endemà. Anem a Matines en silenci (a les 5.55), i en acabar Laudes caminem fins a la subparròquia també en silenci. És un moment molt especial. En acabar la Missa, ens quedem a l'església a fer Lectio. I en sortir ens diem el bon dia. Hem fet dues hores de silenci i pregària al principi del dia, enllaçant-ho amb la nit.

Des del primer dia vaig veure que els nois s'ho prenien seriosament i que, lluny de ser una norma forçada, n'havien captat el sentit: un temps per a Déu. És un regal poder-ho viure en comunitat també amb els dos joves que ara tenim acollits.

També, com apunta Sant Benet, trenquem el silenci sempre que convingui per caritat (per atenció a algú). Però s'esdevé poques vegades.

M'apassiona poder anar construint des de zero aquesta comunitat benedictina, mirant de ser fidels a la nostra espiritualitat i adaptant-nos al context on vivim.

En la foto, podeu veure el centre de la nostra capella. Molt simple i provisional. D'aquí pocs dies tindrem la mateixa icona de l'amistat amb mida gran, i presidirà el nostre espai de pregària. Cada matí, des d'allà veiem per les finestres com es va fent de dia. Al principi és tot completament fosc, i de mica en mica veiem les palmeres i les teulades del voltant. La contemplació de la natura m'ajuda a meditar i a començar el nou dia. 

dilluns, 27 d’octubre del 2025

La petita Harriet


Fa uns dies, a través d'un professor de Tororo, vaig rebre la foto terrible d'una nena amb un peu que calia amputar. He preferit no penjar aquella foto aquí, però si voleu veure l'estat amb què estava ho trobareu en aquest enllaç. S’havia infectat fins a tal punt que l'amputació era l'única solució. És la realitat de molts infants a Uganda: la pobresa té moltes derivades, i una d'elles és que malalties no tractades a temps es poden complicar fins a provocar la mort de la criatura. 

Després de setmanes amb un sofriment continu nit i dia, la Harriet ha pogut ser operada. La volien portar a la clínica d'un poblat, i els vaig dir que la portessin a Kumi a l'hospital on em van operar del braç. Si ho fem, fem-ho bé. El cost de l'operació més els dies d'hospital i el tractament ha estat de 4.780.000 UGX (1.183 €). 

Ara està bé. La recuperació serà llarga, però almenys ara hi ha esperança. Són una família molt pobra, i els era impossible pagar una operació així. És una segona oportunitat de vida per a aquesta nena: tant de bo que visqui molts anys!

Aquesta operació ha estat gràcies als donatius que feu a El gra de mostassa. Tenim una bossa per a temes de salut com el de la petita Harriet. O sigui que MOLTES GRÀCIES A TOTS!!!

divendres, 24 d’octubre del 2025

Obrim finestres

 


Amb els joves que hi ha a la "House of the Good Samaritan" fem una activitat setmanal que anomeno "Open Windows" ("Obrir finestres"). És una estona dedicada a fer una descoberta de cultura general. Els temes fins ara han estat ben diversos: els dinosaures, l'Estació Espacial Internacional, classe de cuina, els orígens de la civilització maia... M'adono que els coneixements que han rebut la majoria són massa escassos, i que ignoren temes que al nostre país donem per sabuts. Per exemple, quin nen no coneix els dinosaures? Doncs ells no n'havien sentit a parlar mai, i pensaven que tot havia començat literalment amb Adam i Eva.

M'agradaria que els joves que estiguin amb nosaltres, monjos o no monjos, incrementin la seva cultura general. I a nivell comunitari penso que, tota la formació que reben a diversos nivells, d'una manera o altra s'irradiarà al voltant nostre donant més qualitat a la tasca que desenvolupem. 

Les fotos d'avui fan referència a la darrera descoberta: una xerrada de l'Eva (de la Fundació Espai, Natura i Joventut) que treballa en direcció de projectes d'energia eòlica. Els va generar molt d'interès i diverses preguntes. I a dos d'ells els va motivar de cara als seus estudis. 

dimarts, 21 d’octubre del 2025

Amb l'escola "St Henry's Primary School"


Engeguem motors. Durant el treball de camp d'aquestes setmanes als slums de Kampala, la principal preocupació que ens han expressat és l'educació dels infants. Hi ha molts nens i nenes que no van mai a escola, i això té conseqüències devastadores a nivell social (ja en parlaré un altre dia).

Obrirem dos fronts: l'un és ajudar Saint Henry's Primary School, l'escola d'infantil i primària adossada a la subparròquia. Passen molts problemes, i tots estan relacionats entre ells. La majoria d'alumnes provenen dels slums, i per tant tenen moltes dificultats per pagar una quota que ajudi a sostenir l'escola. Per tant, els sous dels mestres són molt baixos i això fa que el claustre de professors sigui molt canviant. Les instal·lacions han anat quedant molt envellides i no disposen de recursos per fer-hi res. El número d'alumnes ara mateix és molt baix: 133 sumant els tres cursos d'educació infantil i els set cursos de primària.

Volem trencar aquesta dinàmica conjuntament amb l'escola, i farem el que puguem. Mirarem d'anar renovant i millorant les instal·lacions de mica en mica. Necessitarem uns quants anys, però ens hi posem des d'ara. Després de les primeres reunions amb la directora, li vaig demanar una llista de necessitats amb un pressupost aproximat. I a partir d'aquí posarem fil a l'agulla.

No pot ser que aquests nens i nenes, pel fet de ser tan pobres, no tinguin una escola amb condicions. 

La foto és del dia que els vam visitar amb la Fundació Espai Natura i Joventut. Va ser una visita molt entranyable i que va causar molta alegria!

dissabte, 18 d’octubre del 2025

Arbres fruiters!


Aquests dies soc a Tororo amb en Marcel·lí (85 anys!), l'Eva i l'Eduard de la Fundació Espai Natura i Joventut. Ens han ajudat diverses vegades en els projectes de Tororo, i en aquesta ocasió hem visitat la zona on han d'anar els arbres fruiters perquè els estudiants de l'escola d'oficis puguin menjar fruita.

Dos professors d'agricultura, la Madame Florence i en Makoha, els van fer una explicació detallada del projecte. I els van obsequiar amb unes safates d'ous del galliner! L'Eva ha proposat fer una truita de patates i convidar els professors d'agricultura. Veurem si disposem de la paella adequada, però és una bona idea!


La despesa principal dels arbres fruiters serà la construcció d'una tanca per evitar els robatoris humans i també de micos! Hi posen els diners SOM ("Solsonès Obert al Món") i la Fundació Espai Natura i Joventut. Esperarem a començar les obres que el galliner estigui més consolidat. 

Aquesta setmana passada els estudiants i professors han començat a menjar ous per primera vegada en la vida de l'escola. Estem contents!

dimecres, 15 d’octubre del 2025

I una dona va començar a ballar


Aquest diumenge passat un moment de la Missa em va captivar. Després de la comunió, mentre el cor interpretava un cant d'acció de gràcies, una senyora de Missa diària es va alçar i va començar a ballar d'un extrem del presbiteri fins davant l'altar. Es movia lentament però amb ritme, amb elegància i gens estrident. Lloava Déu amb el seu cos.

Però el que em va meravellar no va ser la dansa, sinó el fet que ningú no se'n va fer cap problema. A les nostres latituds, probablement algú l'hauria anat a buscar per enretirar-la d'allà al mig. Aquí ho van trobar natural, perquè per a ells pregar amb el cos és quelcom bonic i que viuen amb sinceritat. S'agenollen, branden les mans durant el Sant, mouen el cos lleugerament quan canten. 

Penso que les nostres celebracions a Europa sovint han quedat massa encarcarades, hi ha moltes paraules i poc silenci. Molta reflexió. Per a ells, és tot el cos que prega. Jo m'agenollo amb ells i també brando les mans durant el Sant. Però no moc el cos quan canto... no tinc gens de gràcia!

diumenge, 12 d’octubre del 2025

Les "flying bags"



A Uganda tothom sap què són les "kaveera": unes bosses de plàstic de poca qualitat que et donen a molts llocs. Però fa uns dies vaig descobrir un ús de les "kaveera" que desconeixia.

En les visites als slums, hem constatat sovint la falta d'higiene. Un exemple és el clavegueram obert que en algunes zones entra a les cases quan plou gaire, amb el risc d'infeccions importants. 

Un altre tema són els lavabos. En els suburbis quasi ningú no disposa de lavabo a casa. A la zona de Kanyogoga ens van explicar que hi ha 10 latrines per uns 1.000 habitants (per tant, una latrina per cada 100 persones). Per utilitzar-la cal pagar una petita quantitat cada vegada, i hi ha força persones que van massa justes per pagar sempre aquestes monedes. 

Solució? Als vespres, hi ha persones que defequen en una "kaveera" i es converteix en una "flying bag" (una "bossa voladora"): la llencen i llancen a qualsevol lloc de l'espai públic i allà roman.

No sé si mai heu valorat el privilegi de disposar dels lavabos que tenim a tot arreu. Però aquí qualsevol detall pren el seu valor.

dijous, 9 d’octubre del 2025

La Martha i la seva mare


Ahir va ser un dia bonic. Vaig poder enviar diners a una escola de Masaka perquè una noia pugui acabar els estudis. Es tracta de la Kirabo Martha: té 20 anys, i es va trobar encallada en el tram final dels estudis com la Polline. Ja arrossegava un deute del 2n trimestre, i ara calia cobrir aquells diners i pagar també el 3r trimestre i la inscripció als exàmens oficials.

Està fent un mòdul d'Educació Infantil perquè li encanten les criatures, és molt vocacional. I a la llarga, la seva il·lusió seria poder treballar amb infants amb necessitats especials. És una àrea que encara està molt verda a Uganda, i per això val molt la pena.

La mare ha lluitat pels seus fills des de fa anys. El pare és bevedor i no treballa (obté la beguda que li donen altres companys bevedors). I ella tira endavant la família cuinant menjars i venent-los al carrer, però sense paradeta perquè no disposa de prou diners per llogar res. Es posa sota un cobert, i cada dia pot guanyar uns diners així. Viuen en una zona molt senzilla de Kampala.

La Martha respon a aquell perfil de noies que us vaig explicar fa temps, que fàcilment queden arraconades a nivell d'estudis quan arriben a certa edat. És un goig haver-li pogut donar l'empenta final! 

Quan us vaig parlar de la Polline, ja vaig dir que uns donants havien fet possible la seva beca. Malgrat això, alguns vau enviar diners per a aquesta causa. Això és el que ha permès ajudar ara la Martha i la seva mare. Gràcies!


dilluns, 6 d’octubre del 2025

Quedar-se el pitjor


Hi ha gestos que, per més petits que siguin, et parlen de la qualitat humana que hi ha al darrere.

Cada dia, a la Missa del matí a la subparròquia, ens passen uns papers amb la pregària del Jubileu que diu tothom al final. Fa uns dies els van deixar en el respatller del davant nostre. En Thomas els va prendre i, estic segur que sense ser conscient que jo ho veia, se'n va quedar un de ben arrugat i foradat. Els altres dos, en bon estat, els va donar als dos que tenia a banda i banda: a un candidat que hem tingut aquesta setmana i a mi mateix.

Em va fer pensar en allò de Sant Benet: "Que s'avancin a honorar-se els uns als altres". Ell, amb petits detalls, ho mostra molt sovint. Aquestes persones contagien l'esperit positiu, i encoratgen els del voltant a fer el mateix amb el seu exemple.

Aquí el veieu el dia que va començar el postulantat a la nostra comunitat dels Benedictines of the Good Samaritan. 

divendres, 3 d’octubre del 2025

Sobre les visites als slums de Kampala


A banda de tot això, entre aquesta setmana i la vinent comptem finalitzar les visites a les persones responsables de les Small Christian Communities en els suburbis, i també als LC1 (el càrrec civil encarregat de cada zona). Tots ells viuen en els mateixos slums: per tant, són part del que s'hi viu i amb informació de primera mà. En general, en tot el que exposen es complementen els uns als altres. En alguns aspectes, n'hi ha que es contradiuen entre ells. 

Després de cada visita, ens reunim a casa per fer un buidatge de tot el que hi hem escoltat, ho anotem i en parlem. Això ben aviat ens donarà una foto molt interessant dels principals reptes que ells perceben. Ja disposem de bastant de material apuntat, i ens serà de gran ajuda a l'hora de plantejar quines accions podem emprendre. Comencem a veure prioritats i a dialogar-ne amb ells. Volem fer un equip d'uns quants ugandesos i nosaltres per posar fil a l'agulla. 

Quan anàvem a iniciar les visites, vaig demanar a la catequista (que no viu als slums però els coneix molt bé) què podríem portar com a obsequi. Vaig suggerir si sabó, recordant la realitat de Tororo. I ella va dir que molt millor menjar, i va explicar com pateix la gent quan veu que no té prou menjar per donar als seus fills. Així ho hem fet: un paquet de posho (farina de blat) o un d'arròs, i ho agraeixen molt. Fa una certa impressió, perquè també els LC1 ho valoren molt.

Foto: en Cyprian i la Medius han obert una escola d'Educació Infantil en els slums. És una escola pobríssima. Hi treballa la Medius, i ho han fet per poder obtenir algun ingrés més a part del sou d'ell. Però les famílies de les criatures tenen moltes dificultats per pagar la quota i això fa difícil el projecte. 

dimarts, 30 de setembre del 2025

Gestions necessàries


Diria que comencem a entrar en una certa normalitat després de mudar-nos a la "House of the Good Samaritan" on viurem i acollirem joves. Només parcial, perquè encara ens falten moltes coses que anirem comprant de mica en mica. 

De moment, ja tenim els primers llits, matalassos, teles mosquiteres, llençols... i tot de material de cuina. L'Olga ens ha assessorat en la compra dels electrodomèstics (gràcies!!). L'adquisició de bastants estris ha estat una aventura: a vegades toca regatejar o mirar on es pot aconseguir millor de preu i que no et prenguin el pèl. Us he posat el vídeo de l'home que va carregar la nevera pel centre de Kampala (bastant de tros!) com qui porta una motxilleta. Jo al·lucinava, però a ells els sembla el més normal del món.

Aquestes primeres setmanes anem identificant llocs propers on puguem comprar regularment i bé de preu. No és senzill, perquè per a la comptabilitat d'El gra de mostassa han de ser llocs on puguin proporcionar bons rebuts. I la zona on més ens movem és molt senzilla i costa d'obtenir rebuts. De moment, ja hem trobat una farmàcia on m'han dit que em faran descompte, un supermercat petit que ens serà molt útil per al dia a dia, un lloc amb matalassos on també ens fan descompte... També un barber en una mena de contenidor que costa 1.25 euros per tallada! (i pels joves 0.75 cèntims d'euro!). Són comerços de barri on és fàcil d'establir relació amb els dependents, i això ens agrada!

Són tots ells aspectes que poden sonar secundaris, però que són bàsics per anar responent a les necessitats del dia a dia. 

dissabte, 27 de setembre del 2025

Ous al galliner!


Fa uns dies en Robert (el treballador anteriorment a càrrec de les vaques i ara del galliner) ens va sorprendre amb una gran notícia: havia aparegut el primer ou al galliner de Tororo!! Ens en vam alegrar molt tots!! Després n'han anat apareixent, i avui em deien que hi ha quasi tota una safata!!

Per tant, el projecte va endavant. I esperem, doncs, que ben aviat els estudiants de Tororo en rebran per primera vegada a l'escola. 

Amb tot l'equip de la granja fem una reunió online setmanal. El primer dia va costar una mica començar perquè els venia molt de nou la part tècnica. Però ara, si la connexió no falla, va perfecte. Un dia abans m'envien les dades de producció i vendes, i fotos dels rebuts. Ells són 5: dos professors, dos alumnes que hi treballen (i això els ajuda a pagar la quota) i un treballador.

Les demandes de diners a "Central Office" (el despatx on es reben i donen els diners) me les envien amb foto i les autoritzo des de Kampala. Aquesta setmana passada vaig enviar 1.000 euros pel galliner, perquè fins que no sigui sostenible haurà de passar temps. En aquest cas, sobretot era per l'alimentació dels animals.

Com sabeu, el projecte de la granja de l'escola per millorar l'alimentació dels estudiants va començar fa uns anys i era a llarg termini. Fa il·lusió veure com va avançant amb pas ferm!

Foto: el primer ou va despertar expectació entre les mateixes gallines haha!

dimecres, 24 de setembre del 2025

Un elefant a l'habitació


Dintre de les reflexions interessants del nou Prior de Tororo, em van plaure molt els seus comentaris sobre el món dels slums. Moltes vegades he pensat que aquests suburbis eren com un elefant a l'habitació, que tothom sap que hi és però es fa com si no existís. És una imatge molt potent del poeta rus Ivan Krylov el segle XIX, i molt aplicable a aquesta situació. 

He vist que molta gent de les zones rurals ignora com és la vida als suburbis de la capital, i s'hi troben en arribar a Kampala i adonar-se que és l'únic lloc on poden sobreviure amb els pocs diners que disposen. Però la imatge de l'elefant a l'habitació és per a persones amb més coneixement o capacitat, que fa la impressió que han normalitzat aquesta realitat. 

El Prior ho coneix a través d'unes religioses amb qui té contacte i que hi treballen. No es tracta dels slums de Kampala, però s'hi esdevenen situacions semblants. El Prior es va expressar profèticament subratllant com diversos àmbits donen l'esquena als slums de manera lamentable o curiosa.

Va valorar positivament que hi fem aquesta entrada a poc a poc i amb els contactes que estem establint. Sap que és un món complex. Va ser la versió suau d'aquell altre monjo que, en saber que anàvem als slums, em va dir: "Vés alerta, que allà et poden matar". Era una manera més adusta de dir que és un lloc amb riscos. 

Penso que estem fent els primers passos bé: les hores que hi anem són les recomanades, sempre acompanyats per algú local, i els contactes interessants que ens ajuden a descobrir què s'hi viu. La gent està essent molt acollidora. No m'agradaria que tingueu una mala imatge de la gent que hi viu, perquè hi he conegut gent maquíssima. Però sembla ser que hi ha de tot: és que hi ha molta necessitat!

Tinc present sovint aquella cita tan inspirada de Jesús: "Sigueu senzills com els coloms, i astuts com les serps". Hem d'actuar amb bondat al mateix temps que amb intel·ligència. No l'una sense l'altra. I posar-ho tot en mans de Déu, és clar.

Quan veiem clar quin programa hi podem començar, espero que ens hi doneu suport! 

diumenge, 21 de setembre del 2025

Un final dolç


Com us vaig dir que faria, he passat uns dies a Tororo per continuar amb els diversos programes que tenim engegats. Ha estat molt bonic retrobar la gent, i afalagador sentir la seva estima.

Però ahir va ser especialment bonic perquè vam fer el comiat amb la comunitat de monjos que m'ha acollit durant cinc anys. Aprofitant encara el donatiu d'aquella senyora que us vaig comentar, vam anar al restaurant a dinar. Al migdia els vaig fer un parlament que m'havia preparat (força llarg, val a dir). Els volia transmetre sobretot el meu agraïment per haver-me acollit a casa seva com un germà més durant anys.

Però també els volia explicar amb detall el projecte dels "Benedictines of the Good Samaritan" amb la nostra doble missió de servir la gent que viu als slums de la capital i la "House of the Good Samaritan" on viurem i acollirem joves ugandesos en dificultats.

Els vaig agrair que m'haguessin deixat començar coses, perquè també hauria pogut ser una comunitat tancada que no acceptessin cap novetat. Els vaig compartir aspectes personals del meu itinerari, i com havia viscut la meva relació amb Àfrica aquests anys. També la meva vivència espiritual, com ha anat evolucionant. La comunitat ha passat per uns anys difícils, i els vaig dir que havia patit també amb ells però que ara mirava el seu futur amb esperança.


Després el Sotsprior (nou de fa poques setmanes) va dir unes paraules que sé que eren molt sinceres. Va destacar que, de totes les persones que han passat per Tororo, li semblava que la meva estada havia estat única per com m'havia arribat a adaptar i ser un més amb ells. I va esmentar que per a ell era significatiu com va reaccionar la gent en saber que marxava, per l'estimació que hi havia hagut més enllà dels projectes.

Finalment el Prior (elegit fa poques setmanes) va fer un parlament molt interessant que no sé resumir prou bé. Va verbalitzar que, més enllà de totes les iniciatives que he tingut i l'ajuda que això ha suposat, valoraven i agraïen la meva presència aquests anys amb ells. Ell va ser el meu predecessor com a Chaplain a l'escola, i va explicar a la comunitat l'interès especial que vaig mostrar en l'atenció personal als estudiants en fer el traspàs (cosa de la qual no era conscient, però suposo que li devia fer força preguntes sobre el tema). 
Va remarcar que li semblava molt positiu que jo hagués incidit tant en la importància de l'escoltar en aquesta nova etapa als slums. Va parlar de l'escoltar com un tret benedictí, i va agrair el procés que havia fet a Tororo: primer de tot escoltar les persones, i després començar a fer camí conjuntament amb ells per tirar endavant els projectes. Ho va expressar bellament per posar l'accent en com havíem caminant junts aquests anys.

Els vaig dir que, quan ja estiguem establerts, tindran una casa que els rebrà amb els braços ben oberts a Kampala. I que estarem encantats quan ens vinguin a visitar.

Després d'aquests cinc anys, ha estat un final molt dolç que em fa feliç. En dono gràcies a Déu de tot cor.

dijous, 18 de setembre del 2025

El meu P. Sebastià


Quan es mor algú, cadascú pensa en la relació que hi tenia o en els anys compartits. Quan és algú conegut, hi ha el risc que alguna gent competeixi per qui tenia més relació amb el difunt, cosa ben humana al mateix temps que segurament ridícula. No m'agradaria caure-hi, però sí que em ve de gust escriure sobre els anys compartits amb el P. Abat Sebastià com a germà de comunitat.

En comentar la seva mort, un monjo em va dir que creia que teníem una relació especial. I penso que potser sí. Tal vegada hi havia ajudat el fet que tots dos érem antics escolans, però això no és condició per tenir una bona relació amb algú. Ens vam fer molt a partir dels anys en els quals tots dos treballàvem al Butlletí del Santuari (quan ell ja no era abat). Havíem rigut molt i molt. Un monjo que treballava al mateix pis deia que semblàvem avi i net, i és probable. De caràcter érem molt diferents, però teníem visions de l'Església i del País molt i molt semblants.

Li agraeixo profundament que, encara essent abat, permetés que per primera vegada les dones assistissin a la cerimònia interna d'entrada al noviciat (quan reps l'hàbit de monjo). Encara recordo que, en assabentar-me d'aquest costum, el vaig anar a veure i li vaig dir: "Això és una injustícia! Com puc dir a la meva mare i a les meves cunyades que no poden ser a l'entrada al noviciat?". Ho va parlar amb el seu Consell, i van decidir canviar-ho. Segurament era una fruita que ja estava prou madura, i vaig agrair molt que caigués la fruita just aquell any (en fa més de 25). També he de dir que, posteriorment, altres vegades he lamentat que en aquesta cerimònia hi assisteixi massa gent al meu gust i que hi hagi (massa) mòbils prenent fotos d'un acte que és bonic que tingui una certa intimitat. Bé, tot són gustos. 

No va viure bé que marxés a l'Àfrica. En les primeres comunicacions m'ho va fer notar, però sempre amb aquella discreció i elegància que ell tenia. De mica en mica, però, ho va anar acceptant i fins valorant. Quan ens vam poder retrobar l'any passat, amb motiu de la meva malaltia, va ser bonic poder-ne parlar. Em vaig emocionar quan em va dir que li sabia greu no haver-me escrit més i una mica com ho havia viscut. Quanta humilitat!

I en la mateixa línia em va compartir com se sentia en aquesta darrera etapa de la vida, i em sembla que ho puc dir. Amb molta senzillesa va dir que mirava enrere, revisava tot d'experiències que havia viscut, i s'adonava que ara hi hauria coses que les faria diferent. Em va impressionar tanta humilitat.

De petit, a l'Escolania, havia estat l'Ancià (una responsabilitat que s'assignava al qui feia de germà gran de la colla, perquè ens entenguem). I crec que aquest paper d'Ancià l'havia acompanyat tota la vida. Encara aquest any passat, a la infermeria, penso que exercia aquest paper en alguns moments. Per exemple, en plegar una infermera, va ser ell qui a taula va dir unes paraules de reconeixement en nom de tots. Li vaig dir que encara havia vist aquell Ancià de l'Escolania. 

Vas ser un monjo fidel, P. Sebastià. Vas estimar molt l'Església i el País. Vas ser sensible als problemes del món, intentant estar al dia sense perdre el nord. Sempre amb aquella discreció, vas estimar molt Montserrat, la comunitat, els teus germans i nebots, Torelló i els antics escolans. De tot cor, gràcies! Descansa en Pau.

dilluns, 15 de setembre del 2025

Primeres visites als slums


Tal com teníem previst, aquestes primeres setmanes anem coneixent persones i donant-nos a conèixer de mica en mica. Amb una prioritat: a través del diàleg, escoltar com és la vida als slums i quins són els principals reptes.

Vam començar amb la catequista de la subparròquia (que no viu als slums) i ella ens està posant en contacte amb els responsables (Heads) de petites comunitats cristianes (Small Christian Communities) ubicades als slums. Dels tres Heads que hem visitat, dues són dones. Els hem visitat a casa seva, i això m'ha semblat que per a ells és quelcom força insòlit (sobretot tractant-se d'un capellà) i ho han agraït molt. 

Aquests Heads són els qui ens portaran a visitar els LC1 de cada zona (una mena de presidents de l'àrea), que són una figura civil reconeguda pel govern. Creiem que és important que ens coneguin per quan vagin veient que hi ha una sèrie de persones amb mig hàbit blanc i caputxa que es mouen pels slums.

A la foto podeu veure en Hassan, que és el primer LC1 que hem anat a visitar. Va ser una visita molt profitosa i ens vam entendre bé. Vam veure que ell, musulmà, té molt bona relació amb la Head de la Small Christian Community d'allà. Vam començar a la seva oficina, i després vam visitar casa seva per conèixer la seva dona i les seves criatures, i fer-nos més el càrrec de com és la seva vida.

La gent ens està rebent amb els braços oberts. Crec que els pobres en general són molt més receptius que la gent que es creuen importants. Que el Senyor ens doni un cor de pobre per ser acollidors amb tots els qui se'ns acostin!

divendres, 12 de setembre del 2025

Arribada a Kampala


Sé que alguns estàveu esperant que expliqués coses de Kampala, i demano disculpes per no haver-ne dit res fins ara. El primer dia va ser molt complicat: després de menys d'una hora d'haver-nos instal·lat en el lloc que havíem reservat per uns mesos ens van dir que al cap d'una setmana hauríem de ser fora. Vaig reunir els nois, i els vaig dir que ara hauríem de posar en pràctica l'esperança de la qual parla Sant Pau: "Veure el que s'espera no és esperança: allò que es veu, per què s'ha d'esperar? Però nosaltres esperem allò que no veiem, i ho anhelem amb constància" (Rm 8, 24-25). Els vaig dir: no sé com Déu ens ajudarà a trobar una solució, però Ell ja sabrà el com. Vam pregar, i vam sortir a buscar. 

Gràcies a Déu vam trobar un lloc on ens han acollit molt bé aquestes setmanes, i això ens ha permès fer la recerca d'una casa on viure de manera estable. I avui hem signat el lloguer!! Estem molt contents. A causa de les circumstàncies, aquests dies ens hem focalitzat molt en deixar això lligat. I per tant, la recerca prevista per als primers mesos l'hem duta a terme amb poques setmanes. 

Totes les cases que ens van ensenyar eren molt boniques, les fan amb gust. Nosaltres buscàvem una casa gran on poder acollir força persones i fer-hi vida, que fos prop dels slums i de la subparròquia, que estigués en un lloc tranquil, i un element molt important era la seguretat. En un inici vaig demanar als locals veure cases en una zona a tocar dels slums, i em van dir que de cap manera per un tema de seguretat. Penso que en coses com aquestes cal escoltar la gent del lloc. Tanmateix al final estem en una zona tranquil·la però força propera tant a la subparròquia com als slums. 

La setmana vinent hem d'anar uns dies a Tororo per la continuïtat dels programes, i l'altra setmana la dedicarem tota a comprar material i traslladar-nos. Hem començat a realitzar moltes activitats que teníem pensades, però encara ens falta l'estabilitat de residir a casa. 

Penso que aquesta "Casa del Bon Samarità" serà un oasi de pau per tot el que us he explicat. Me la imagino així. I valdrà la pena, perquè m'adono que aquí Uganda la gent sol carregar amb bastantes ferides.

Continuo confiant en la vostra pregària.

dimarts, 9 de setembre del 2025

La Polline


La Polline va quedar òrfena de pare als 3 anys. La mare es va ajuntar a un altre home, i li van pagar els estudis fins a acabar la Secundària. Però el padrastre va dir que no li podien pagar res més, perquè tenien altres nens a la casa. És una situació que es dona moltes vegades: el pare sobrevingut no dona suport a continuar pagant l'educació dels fills de l'altre home i prioritza els seus propis fills. 

I en el cas de les noies, com us he comentat altres vegades, l'educació secundària o superior és la més delicada. Perquè consideren que, si no hi ha diners per a tothom, les noies estan per casar i s'hauran de dedicar a altres coses com cuidar la casa o criar els fills. 

Quant a la Polline, gràcies a una tia monja va poder començar un curs de Comptabilitat i Finances. Però en el darrer tram han quedat encallades i sense diners per continuar. La seva tia em va demanar ajuda, i gràcies a uns donants d'El gra de mostassa està inscrita per al darrer semestre. Tant de bo que li pugui servir per trobar una feina del seu ram!

dissabte, 6 de setembre del 2025

Prevenció contra el suïcidi

Han compartit aquest vídeo anunciant-lo com a "prevenció contra el suïcidi". Abans de llegir el que dic a sota, us demano que el veieu (és breu). Està molt ben fet:



A mi m'ha fet pensar que cada persona és un misteri. I que s'ha d'anar molt alerta a l'hora de jutjar una altra persona, perquè no pots saber amb seguretat el que sent o el que pensa o el que pateix. 

dimecres, 3 de setembre del 2025

Dignitat per a les noies


A l'escola d'oficis de Tororo les noies no hi eren en els inicis, però actualment formen part de l'escola (encara que no són majoria). És interessant constatar com bastantes han escollit estudis que tradicionalment eren considerats només per als nois, i crec que això a la llarga pot anar generant un canvi social positiu.

Alguns espais de nois i noies estan diferenciats, perquè la societat ugandesa és diferent de la nostra. I els nois poden fer els deures a la sala polivalent de l'escola: pel número que són, és raonable. Però el que em va sorprendre és que la sala comuna de les noies per fer els deures, ubicada en els seus dormitoris, pràcticament no disposava de cap taula ni cadira. I per tant, havien de fer-ho a terra.

Vaig intentar moure-ho al cap de poc d'arribar a l'escola, però em demanaven uns preus que em van semblar desorbitats. I ara en Pep, que és un bon fuster, ho ha dut a terme! El resultat és que a partir d'ara les noies podran fer els deures o compartir temps plegades gaudint de taules i seients ben sòlids! I ja us podeu imaginar que això va més enllà de la materialitat d'aquests mobles: es tracta de donar-los la mateixa dignitat que els nois tenen i que elles també mereixen. Fantàstic!

diumenge, 31 d’agost del 2025

Comiat dels professors


Fa poques setmanes vaig rebre un donatiu curiós, i no pas a través d'El gra de mostassa. Una senyora m'enviava diners perquè els gastés com em semblés, però sense ser per als projectes. I em va dir: "si vols convidar gent...". Com anell al dit! Entre altres coses, vaig pensar que seria un comiat especial poder convidar el personal de l'escola a dinar, i així va ser!

Vam fer la reunió de final de trimestre en una sala de conferències d'un restaurant als afores de Tororo (pel que s'acostuma a Uganda, la sala estava molt bé). No ens carregaven res si ens quedàvem després a dinar. Els preus eren barats segons el paràmetre europeu, però amb un bon dinar. Al final vaig encarregar cinc pastissos amb les sigles de l'escola: BVTPC. I vam fer el que aquí és tradicional (i que a Catalunya només se sol veure en els casaments): el moment de tallar el pastís. Ho vam fer amb el director de l'escola, el monjo que hi treballa i la comptable. Hi havia un ambient molt especial.


Després, en el grup de whatsapp de professors, una professora va dir que aquell dia havia estat un dels millors moments de la seva vida. Em va fer impressió, perquè em vaig adonar que per a molt d'ells allò havia significat un dia inoblidable. 

En els parlaments, durant la reunió, alguns van dir coses molt boniques sobre el meu pas per l'escola aquests anys. No només pel que havia fet a l'escola, sinó deien que en les seves vides. Crec que majoritàriament pensaven en el Programa Social, que els ha permès tenir un futur amb esperança per a les seves famílies. Els vaig dir que el principal objectiu era donar-los eines perquè ells mateixos construissin el seu futur, i vaig remarcar que els donants valoreu molt que tots aquests projectes no s'aturin. Estan més que contents de saber que hi haurà continuïtat! 


Com he viscut tot això? Amb un gran agraïment a Déu. Ells han viscut el meu pas per l'escola com un regal de Déu, però certament jo també! Ha estat un regal de Déu poder-los ajudar durant aquests anys. Una ajuda col·lectiva, perquè sense vosaltres això no hauria estat possible.

Els vaig parlar del món dels slums, i aleshores van poder entendre que hi ha persones en una situació encara pitjor que la d'ells. Penso que el regust d'aquesta experiència em serà vitamina per a la nova etapa a Kampala. 

dijous, 28 d’agost del 2025

El petit Sergi


Bastants recordareu que, poc després d'arribar a Uganda, em van demanar de beneir una noia que havia trencat aigües. I que aleshores van dir que, si era un nen, portaria el meu nom. Doncs bé, el petit Sergi està a punt de fer cinc anys!

El qui va deixar embarassada la mare va desaparèixer crec que ja abans que nasqués ell. I ara la mare viu amb un altre home, i ha tingut una altra criatura. 

Fa uns mesos un soci d'El gra de mostassa em va proposar d'apadrinar un nen ben petit, perquè ell venia de dedicar-se a l'Educació Infantil. I vaig pensar en el petit Sergi, perquè en alguna visita m'havia adonat que eren una família pobríssima. Doncs bé, això ja és una realitat!

Ara està al que aquí anomenen "Baby Class", que seria una mena de segon de maternals (pels qui sou de la meva generació). És molt positiu que comenci a aprendre coses de mica en mica. La foto i vídeo són presos a l'escola on va, ja podeu adonar-vos també de la precarietat de l'escola. En el vídeo, en Sergi és el de la camisa blava.


dilluns, 25 d’agost del 2025

Climb every mountain

Hi ha moments a la vida que el cor no sap expressar allò que sent amb explicacions, i recorre a la poesia i a la música. Aquí teniu una d'aquestes peces d'art, que em sembla ben inspirada, provinent de la pel·lícula "The Sound of Music" de Rodgers & Hammerstein. És adient per al dia d'avui.


These walls were not built to shut out problems, you have to face them. You have to live the life you were born to live.
Aquestes parets no es van aixecar per no escoltar els problemes, els has d’afrontar. Has de viure la vida per a la qual vas néixer. 

Climb every mountain,
Puja cada muntanya,

Search high and low,
Cerca amunt i avall,

Follow every byway,
Segueix cada viarany,

Every path you know.
Cada camí que coneguis.

Climb every mountain,
Puja cada muntanya,

Ford every stream,
Travessa cada rierol,

Follow every rainbow
Segueix cada arc de Sant Martí

Till you find your dream.
Fins que trobis el teu somni.

A dream that will need all the love you can give
Un somni que requerirà tot l'amor que puguis donar

Every day of your life for as long as you live.
Cada dia de la teva vida mentre visquis.


Avui començo una nova etapa, i m'encomano a les vostres pregàries.

divendres, 22 d’agost del 2025

Ajudar a discernir


He parlat altres vegades de la importància del discerniment (per exemple, aquí des d'un punt de vista etimològic). En el cas de l'admissió de candidats per a la nova comunita és cabdal. 

Sovint dic que no busco el número, i ho expresso així perquè aquí Uganda seria molt fàcil aconseguir una xifra considerable de joves que es vulguin ajuntar al nou projecte. Però això no significa que tinguin vocació, i podrien estar moguts per altres motivacions: la impressió que amb un "muzungu" viurien millor, una sortida a una situació vital precària... 

Per això cal un bon discerniment. Això implica conviure-hi unes setmanes, perquè fins que la gent no viu junta hi ha coses més difícils de captar. I també inclou conèixer la família per poder comprendre la provinença d'aquesta persona, i ensems per facilitar que la família entengui l'opció que vol emprendre el fill.

No em cauran els anells per dir-li a algú (amablement, és clar) que no és el seu lloc. Altrament, estaríem fent comèdia i no val la pena. Necessito joves que sentin la vocació monàstica i de servei als pobres. Tinc diversos candidats amb els quals anem parlant, però no tinc pressa i vull fer-ho bé. 

En el cas nostre, doncs, penso que valorar si l'experiència és reeixida en funció d'una xifra seria un error. Penso que estem més cridats a ser un signe enmig dels slums. No més que un signe, però tampoc menys. 

dimarts, 19 d’agost del 2025

Un concurs sobre els perills de l'alcohol


La consumició excessiva d'alcohol és un problema greu en massa famílies ugandeses. Aquests anys m'he trobat nombroses vegades amb joves que n'han patit les conseqüències: el pare es gasta en la beguda els pocs diners que guanya i aleshores no hi ha diners per pagar la quota escolar dels fills, o bé violència física contra la mare i els fills. No està mal vist que la gent begui, i això fa que de ben joves alguns ja s'hi iniciïn (a vegades a casa mateix). 

A l'escola (pensem que la majoria són gent de 20-24 anys) ja hi ha joves que beuen en excés. I vaig pensar com podríem tractar el tema per sensibilitzar-los. Passar un vídeo? Fer una xerrada? Mirant la seva realitat, no em convencien les idees perquè volia que ells s'hi impliquessin. El resultat va ser "Play with values" ("Teatre amb valors"): vaig demanar-los que fessin equips de 5 persones i que creessin una obra de teatre breu sobre els perills de l'alcohol. Els vaig dir que tots els participants tindrien un obsequi, i que els dos equips guanyadors farien una excursió. 


Hi van haver 9 equips, i va valdre molt la pena! Vam tenir un jurat nombrós format per treballadors de l'escola (algun d'ells bevedor habitual), i molta assistència d'alumnes per veure les representacions. Ambient de festa i d'alegria, hi havia obres de teatre molt còmiques. Però amb en Pep comentàvem que al mateix temps tenien un component de tragèdia: estaven representant la realitat que vivien! Per això la representaven tan bé. 

El context on s'esdevenia l'obra era de lliure elecció, i quasi tots els grups van escollir l'entorn familiar. Hi van haver temes que fan pensar: el pare que expulsa la dona i els fills de casa, l'altre que no paga l'escola perquè s'ho gasta amb alcohol, un altre a qui la família porta a un mediador que els ajudi, intervenció de la policia en algun cas, el pare que ensenya el fill a beure, la influència dels mals amics, una dona que ensenya una altra com empoderar-se davant del marit begut, un que pateix els efectes nocius de la beguda per a la salut... 

Penso que l'objectiu, que era fer una reflexió col·lectiva sobre aquests perills, es va aconseguir. Després de veure'n el resultat, em va saber greu que no se m'hagués acudit una activitat així abans. El responsable de la residència va suggerir que els millors grups podrien anar a altres escoles per representar la seva obra, i ajudar a sensibilitzar altres alumnes. Em va semblar una idea fantàstica! Aquí teniu el vídeo que ell mateix va enregistrar amb l'equip guanyador: 


dissabte, 16 d’agost del 2025

Amb els candidats


Aquesta setmana estic convivint amb els dos candidats. Abans d'ahir i ahir vam anar al "Saint Benedict Children Centre" que acull nens del carrer als slums de Nairobi. La intenció no és copiar cap projecte, sinó que els candidats s'adonin que hi ha molt de camí per recórrer i que no fem massa cas dels qui diuen que no es pot fer res. Sí que es pot fer feina, i aquest projecte n'és una bona mostra. Després, veurem en quina àrea apliquem aquestes energies. Pas a pas.

Va ser molt inspirador tornar a escoltar el director d'aquest centre, i en aquest cas em va interessar molt tot el que va dir de la relació que tenen amb la gent dels slums. És un tema que l'han anat cuidant, i això els ha donat molts beneficis especialment en situacions difícils. Han aconseguit que la gent del voltant sentin el centre per als nens del carrer com un projecte col·lectiu de la zona, i això no és fàcil!


Aquesta tasca de teixir confiança l'haurem d'intentar dur a terme en tres indrets diferents: al voltant de la casa on viurem, en la subparròquia on col·laborarem, i en els mateixos slums. Aquest darrer penso que serà el més complex, i segurament començarem anant a visitar el LC1 (que és com un president del poblat) per donar-nos a conèixer. 

Que Déu hi faci més que nosaltres!

Imatges: els vam portar pantalonets del Barça, que els van fer la mar de contents! Ens van convidar a jugar amb ells, a veure com ballen i com fan teatre. 

dimecres, 13 d’agost del 2025

La competició de les noies


Alguns recordareu que, des del primer any d'estar a Uganda, vaig organitzar un torneig anual entre els alumnes de primer i els de segon curs de l'escola d'oficis. La raó era que sovint jugaven partits de futbol d'una tribu contra una altra, i això a vegades generava a l'escola un ambient tòxic innecessari. Aquest torneig ja s'ha convertit en tradició. Però només el primer any havíem aconseguit que les noies també juguessin (en el cas d'elles, a netbol).

Doncs bé, aquest cinquè any sí que han volgut tornar a jugar, i va ser un dia ben bonic. Però tant a en Pep com a mi ens va sorprendre un detall que ens va semblar prou significatiu: a l'hora de l'escalfament previ al partit, totes les noies es van posar a escalfar juntes! En lloc de separar-se en dos equips amb mentalitat de competició, espontàniament els va sortir de fer-ho totes juntes.


Òbviament cada equip volia guanyar (a més, hi havia una samarreta per a cada una de les jugadores guanyadores). Però fins i tot al final, l'actitud de les perdedores va ser molt més edificant que les actituds que a vegades tenen els nois quan no saben perdre. 

No puc generalitzar en com juguen els nois i com juguen les noies perquè no tinc prou dades per comparar-ho. Però aquell dia va anar així, i va estar molt bé!

diumenge, 10 d’agost del 2025

El comiat dels estudiants


Des que vaig anunciar que marxava a Kampala, m'he sentit una mica sobrepassat per la reacció dels ugandesos. La reacció al fet que deixés l'escola ha estat molt més generalitzada del que hauria pogut imaginar, i aquests darrers dies he passat moltes hores rebent estudiants al despatx. L'impacte que va causar en alguns m'ha fet prioritzar l'atenció personal, i he deixat arraconats temes de gestió que hauré de resoldre més endavant.

Aquesta setmana vam fer una "Farewell Mass" (Missa de Comiat) amb molta assistència d'alumnes i també de professors (cosa menys habitual). Hi havia un ambient molt bonic.

Hi van haver parlaments, i em van sorprendre els nois i noies implicats en l'esport. És cert que he intentat promoure l'esport com a factor de cohesió entre estudiants de diferents tribus, i veig que estan agraïts. Doncs bé, van sortir al davant i van fer un discurs llegit (aquí no se sol estilar) i dos regals: un nou barret de palla (el que tenia ja estava ben trencat) i un pollastre! Sempre que em donen un animal és un moment incòmode per a mi, perquè no sé com agafar-lo! Però em sembla que ho vaig salvar prou bé. Em va fer impressió que haguessin fet col·lecta entre els estudiants (que van tan justos!) per poder fer aquests regals. Penseu que hi ha famílies que només mengen pollastre per Nadal, pel cost que suposa. 


Fa una setmana vam fer el comiat amb el cor de l'escola, i també va ser ben bonic. Amb parlaments, i amb el regal d'un petit altaveu que també em farà molt de servei.

Aquests dies encara aniré rebent estudiants, exalumnes i professors. Deixo l'escola amb un cor ple d'agraïment a Déu i a tots ells amb qui hem compartit. El cant del primer vídeo ho exemplifica: "What the Lord has done for us, we cannot tell it all" ("El que Déu ha fet per nosaltres, no ho podem dir tot"). Certament, el cor n'és ple i som tots (ells i jo) els que donem gràcies a Déu pel que ha fet per nosaltres. "So, we will sing Alleluia, we will shout Alleluia, we will sing and praise the Lord!" ("Així doncs, cantarem Al·leluia, cridarem Al·leluia, cantarem i lloarem el Senyor!"). 

PD: en el primer vídeo, la noia que balla més a la banda esquerra (d'esquenes) és la Sikolastica, becada pels socis d'El gra de mostassa. És més espavilada! I està gaudint de l'escola al 100%.

dijous, 7 d’agost del 2025

"La casa del Bon Samarità"


On viurà la nova comunitat? De moment llogarem tres habitacions en una casa per a religiosos. I des d'allà, començarem a buscar una casa per llogar o comprar. Idealment hauria de ser una casa gran, però haurem de veure de quants recursos disposem.

Serà una casa que ens ha de permetre anar als slums amb facilitat, però al mateix temps un cert silenci i ambient per viure la vida monàstica. La nostra vida serà una combinació de contemplació i acció: allò que farem ha de venir alimentat d'una vida interior de veritat. Sense aquesta vida interior, em costa imaginar una tasca que arribi a ser fecunda.

Però la casa on viurem ("House of the Good Samaritan") serà al mateix temps casa d'acollida de joves ugandesos que viuen amb dificultats. És un perfil que m'he anat trobant al llarg dels anys i que he viscut amb impotència: joves que han tret de casa o que no hi són volguts, joves sense ningú, o bé que no tenen cap futur al davant. L'objectiu és oferir-los una acollida temporal que els permeti buscar feina i emprendre el vol. Un cop ja siguin autònoms, ens hauran de deixar. Aquest projecte no està pensat per als habitants dels slums, sinó per a qualsevol ugandès que en tingui necessitat. Penso que rebrem més peticions que possibilitats d'acollida, perquè el projecte respon a una necessitat que he observat moltes vegades. Esperem que l'acompanyament i l'acollida de la comunitat, a més d'oferir una possibilitat material per poder tirar endavant, sigui també un espai humà de curar ferides i de donar dignitat a l'hoste. Allò que Sant Benet ens encomana als monjos sobre l'acollida dels hostes ens hi pot orientar molt!

Ja podeu imaginar que això requerirà molts recursos. I així com altres vegades us he dit que no calien més diners, ara sí que ens en caldran. Primer de tot, per poder adquirir aquesta casa. I després, per acollir-hi els joves. 

Gràcies ja des d'ara!!

dilluns, 4 d’agost del 2025

Què passa amb els projectes de Tororo?


Encara que jo em traslladi a Kampala, els projectes de Tororo continuen! Recordareu que he insistit vàries vegades en la importància d'empoderar la població local, de donar eines perquè ells mateixos construeixin el seu futur.

El projecte de més envergadura actualment  a nivell econòmic i de gestió, el Programa Social, tindrà una persona que ja fa temps que hi treballa sobre el terreny: en Makoha William. Amb ell hem estat treballant conjuntament aquests anys. Ha entrat totes les dades de cada projecte en el Google Drive, de manera que jo hi puc accedir fàcilment des de Kampala. Ell fa les visites de supervisió i n'escriu informes, rebrà les peticions de projectes, els rebuts que li presentin... i farem una reunió online setmanal. Els diners els podem enviar per transferència, i portarem el control dels pagaments des de la nova comunitat a través d'internet. Però continuarem treballant plegats amb l'equip que ho ha anat seguint aquests anys.

Un projecte que encara requerirà inversió durant uns anys és la granja de l'escola d'oficis. La part de les vaques i verdures és sostenible, però caldrà posar més diners al galliner fins que funcioni amb les vendes d'ous. I després haurem de fer la zona dels arbres fruiters. Després d'alguna conversa, ho lideraran els professors del Departament d'Agricultura de l'escola. També ho anirem seguint des de Kampala, i ho visitarem de tant en tant. Confio que ho poden fer.

En Pep Sentmartí continua a Tororo, i seguirà coordinant el programa oftalmològic del Benedictine Eye Hospital conjuntament amb el treballador de l'hospital que rep els casos que tenen dificultats. És un programa que canvia literalment la vida dels nens i joves que en són beneficiats. A més, estarà implicat amb el seguiment de les Beques Alweny que ja tenim engegades. Quan visitem Tororo des de Kampala també intentarem anar trobant-nos amb els becats i parlar amb els mestres. 

Per tant, obrim un nou front a Kampala però els projectes d'El gra de mostassa engegats a Tororo continuen!

divendres, 1 d’agost del 2025

Què farem als slums?


Potser l'expectativa d'algú seria que presentés un pla detallat de què hi farem. Però la realitat està a l'altre extrem. Els primers mesos serem un full en blanc, i tot el que farem es pot resumir en un paraula: escoltar.

Seria un error arribar-hi amb la mentalitat occidental dels qui ja saben què els convé abans que ells s'expressin. A l'inici de l'estada a Tororo fa cinc anys també vaig parlar amb moltes persones abans de començar res, i de mica en mica van anar apareixent quines accions es podien desenvolupar per donar resposta a les seves inquietuds. Potser aquest ha estat un dels secrets que ens ha ajudat a reeixir en els diversos programes. 

I això com es farà en els slums? Ens anirem integrant en una subparròquia on la majoria dels qui hi participen viuen en els slums, i a través d'ells anirem fent visites a la zona dels slums. De mica en mica. Necessitem temps per conèixer-los, i perquè ells ens puguin conèixer a nosaltres. Com unes cireres s'enllacen les unes a les altres, a partir d'uns coneguts establirem relació amb altres i serà més fàcil anar fent xarxa de manera natural. Així m'ho imagino, però ja us explicaré com va perquè és un terreny molt nou per a mi.

Durant aquest temps, m'esforçaré també per aprendre Luganda, la llengua de la tribu majoritària de la zona de Kampala. Em sembla que és la llengua habitual que utilitzen, tot i que en general em fa l'efecte que la gent sap l'anglès. No serà fàcil, perquè no em proposo només entendre'l sinó arribar a predicar en Luganda. Em caldrà temps, paciència i constància.  

dimarts, 29 de juliol del 2025

Agraïment infinit a Montserrat


Com podeu suposar, no és fàcil engegar un projecte així des de zero. Tampoc des del punt de vista econòmic. Per això vaig demanar ajuda a Montserrat per la nova comunitat. I el resultat és que durant cinc anys Montserrat s'ha compromès a ajudar econòmicament la nova comunitat. Està bé que sigui així, perquè cal veure l'evolució d'aquests primers anys. Però no ens confonguem: no és una fundació de Montserrat o una casa depenent com El Miracle. És un monjo de la comunitat que està de permís a l'Àfrica i ha demanat ajuda per un projecte.

No és tampoc una activitat del Mil·lenari. Però s'escau en l'any del Mil·lenari, i em sembla preciós que sigui així! Montserrat des de fa molts anys ajuda entitats socials de Catalunya, i ho continuarà fent. Aquest suport econòmic als Benedictins del Bon Samarità no redueix el compromís de Montserrat amb les entitats del nostre país. Al contrari, s'amplia amb una mirada també més enllà de les nostres fronteres, perquè tots els éssers humans som germans. Pur Evangeli.

Això ens permet també diferenciar el que és directament obra social (que farem a través d'El gra de mostassa) i el que és específicament religiós, que farà possible una obra social més gran que si fos jo sol.

No puc fer res més que estar profundament agraït a l'Abat Manel i a la comunitat! 


Foto: Elen Kun

dissabte, 26 de juliol del 2025

Pensava que no t'agradava Kampala


Fa més de dos anys, a un jove amic que va venir a ajudar a Uganda li vaig compartir el meu somni. La seva reacció em va sorprendre: "Pensava que no t'agradava Kampala". I la meva reacció també em va sorprendre: "És que és una pregunta que ni m'he plantejat, si m'agradava o no. No es tracta de si m'agrada o no, sinó d'on puc fer més servei". 

Vaig pensar que quan era jove probablement hauria donat importància a si quelcom m'agradava, i que aquest canvi potser era un signe que m'havia fet gran. Potser arriba un moment que un no busca tant allò que li agrada, sinó trobar gaudi en allò que pensa que ha de fer. I a fe de Déu que aquests anys hi he trobat plenitud.

I ara us vull demanar un favor: aquests propers dies explicaré moltes coses. Si us plau, no m'escriviu més elogis. Sé que estan fets amb bona intenció, però em carreguen una mica. Tinc dons i límits, a vegades deixo fer a Déu i a vegades no. Soc un aprenent com tothom. Em sentiré més tranquil a l'hora d'explicar si no hi ha elogis, ho vaig demanar fa anys i va funcionar. Però ara hi tornàvem... Podeu escriure reflexions, encoratjaments, pregàries... moltes coses. Gràcies!

Finalment, he rebut molts comentaris sense nom (que no he publicat, tot i que són ben bonics). Si no sabeu com posar el nom, al final del comentari que envieu hi podeu escriure el vostre nom i així ja sortirà.

Moltes gràcies a tots!!


dimecres, 23 de juliol del 2025

Estimats amics


Us escric amb gran alegria!!! Fa unes hores he rebut l'aprovació d'un projecte que em fa molta il·lusió. 

Ara fa cinc anys vaig arribar a Uganda. Han estat anys molt intensos i d'un aprenentatge constant. Però penso que ha arribat el moment de fer un pas més.

Alguns recordareu que fa uns anys vaig visitar els "slums" (suburbis) de Kampala, i que va ser un impacte fort. De fet, és la realitat meś dura que he vist a Uganda pel fet que a la pobresa s'hi suma la marginació. 

Doncs bé, d'aquí unes setmanes està previst que em traslladi a Kampala per començar una nova comunitat: els "Benedictins del Bon Samarità" ("Benedictines of the Good Samaritan"). Ens dedicarem a servir la gent que viu en els slums de Kampala. Tinc dos candidats de 22 i 25 anys que s'hi ajuntaran des del principi. 

Hi ha moments que penso que és una bogeria. Però penso que és una bogeria maca, engrescadora i que desitjo que pugui fer bé a moltes persones. 

Aquests propers dies us n'aniré explicant més detalls: com viurem, on, l'economia, l'idioma, els candidats... Hi ha molt per compartir. 

Sant Benet diu als monjos que demanin amb pregària ben insistent que Déu dugui a terme qualsevol cosa bona que comencen. I això és el que faig ara. 

Que Ell, que és l'Amor sense límits, ens faci instruments de la seva Pau!


(una música per expressar un cor ple de joia)

diumenge, 20 de juliol del 2025

La mort d'un alumne


Aquest divendres a la nit va morir un alumne de l'escola d'oficis. Es deia Mohammed i era un bon noi. Es va trobar malament, i en menys de dues hores ja era mort. No li van poder donar l'assistència que necessitava essent asmàtic. A Europa estic quasi segur que s'hauria pogut tractar i salvar.

Pel nom ja podeu suposar que era musulmà. Parlant de les nostres creences, no fa massa em va dir que li agradava venir a la missa de l'escola per les meves prèdiques. Ell era un musulmà convençut, però aquí Uganda a vegades es veuen coses per l'estil. Per a ells, l'important és creure en un Déu tant si li diuen Déu com Al·là. Havíem parlat de visitar conjuntament la mesquita de Tororo, i de trobar-nos amb el cadi de la zona (que és una mena de bisbe per a ells).

Era el líder de la tribu dels Karamojong a l'escola. I aquest dissabte justament teníem el Cultural Day, que és la festa anual de les tribus en la qual cada cultura mostra la seva dansa. Ell s'havia implicat en la preparació. S'ha hagut de suspendre, i hi havia un ambient de tristesa general i de dol.

Dimecres celebrarem una missa en memòria d'ell. Descansi en Pau.

dijous, 17 de juliol del 2025

El vestit com a dignitat


Des que va arribar a Tororo, en Pep Sentmartí s'ha implicat en el cor de l'escola de l'oficis. I des de fa un temps, vam crear la figura del "patró del cor" com una manera de consolidar el seu rol especial en aquesta activitat de l'escola. 

Va tenir la idea genial de proporcionar uns vestits per als cantaires, i ell mateix els ha regalat a l'escola després de rebre unes mostres fetes per la seva germana. Els hem posat de manera solemne aquest trimestre durant una Eucaristia (bé, tots dos som antics escolans de Montserrat i es va notar una mica en la cerimònia!). Durant la vestició, ell va tocar melodies adequades amb la gralla. 


Va ser impressionant veure com els membres del cor vivien aquest fet, i amb quina energia i il·lusió van cantar aquell dia i els dies posteriors. Alguns venen de procedències molt i molt senzilles, i és bonic constatar com l'ús d'un vestit que els unifica a tots pot donar dignitat a la persona. 

Un últim detall, però no menor: en Pep va tenir la pensada que els fessin els mateixos estudiants. I així va ser: les alumnes del curs de sastreria són les qui els van confeccionar.

dimarts, 15 de juliol del 2025

Desconcert


Fa uns dies un amic em deia com el desconcerten alguns líders mundials per la manera com prenen decisions que tenen conseqüències tan devastadores per a molta gent. Bé, em sembla que molts tenim aquest desconcert.

Però li vaig afegir que darrerament també em sotraguegen molt aquelles situacions no provocades pels humans, com per exemple el sofriment i la mort de l'Elvis. No entenc com pot ser que la vida arribi a ser tan despietada amb una criatura que no havia tingut temps de fer res dolent. 

No em provoca dubtes de fe. En el sentit que no m'imagino Déu com un ésser llunyà i absent de les coses humanes, sinó com una presència que se serveix de tot allò que és humà per manifestar-se. Déu era en la mare de l'Elvis quan ella va passar tantes setmanes vint-i-quatre hores al seu costat. I sí, malgrat la meva indignitat, també era en mi quan els ajudava. Déu és l'Amor-en-acció.

No entenc per què el sofriment tan terrible que pateixen algunes persones. Ja fa anys vaig arribar a la conclusió que no arribaria a entendre-ho mai. Però em sembla que Jesús tampoc no va donar una resposta teòrica a tot això. Va donar una resposta pràctica: allà on hi havia sofriment, posar-hi amor. I em va semblar que amb això ja en tindria prou per caminar.

En el desconcert, a vegades convé continuar caminant. Amb confiança en aquella Llum que altres vegades hem vist ben clara.


Foto: Núria Casals i Pep Clotet