Quan es mor algú, cadascú pensa en la relació que hi tenia o en els anys compartits. Quan és algú conegut, hi ha el risc que alguna gent competeixi per qui tenia més relació amb el difunt, cosa ben humana al mateix temps que segurament ridícula. No m'agradaria caure-hi, però sí que em ve de gust escriure sobre els anys compartits amb el P. Abat Sebastià com a germà de comunitat.
En comentar la seva mort, un monjo em va dir que creia que teníem una relació especial. I penso que potser sí. Tal vegada hi havia ajudat el fet que tots dos érem antics escolans, però això no és condició per tenir una bona relació amb algú. Ens vam fer molt a partir dels anys en els quals tots dos treballàvem al Butlletí del Santuari (quan ell ja no era abat). Havíem rigut molt i molt. Un monjo que treballava al mateix pis deia que semblàvem avi i net, i és probable. De caràcter érem molt diferents, però teníem visions de l'Església i del País molt i molt semblants.
Li agraeixo profundament que, encara essent abat, permetés que per primera vegada les dones assistissin a la cerimònia interna d'entrada al noviciat (quan reps l'hàbit de monjo). Encara recordo que, en assabentar-me d'aquest costum, el vaig anar a veure i li vaig dir: "Això és una injustícia! Com puc dir a la meva mare i a les meves cunyades que no poden ser a l'entrada al noviciat?". Ho va parlar amb el seu Consell, i van decidir canviar-ho. Segurament era una fruita que ja estava prou madura, i vaig agrair molt que caigués la fruita just aquell any (en fa més de 25). També he de dir que, posteriorment, altres vegades he lamentat que en aquesta cerimònia hi assisteixi massa gent al meu gust i que hi hagi (massa) mòbils prenent fotos d'un acte que és bonic que tingui una certa intimitat. Bé, tot són gustos.
No va viure bé que marxés a l'Àfrica. En les primeres comunicacions m'ho va fer notar, però sempre amb aquella discreció i elegància que ell tenia. De mica en mica, però, ho va anar acceptant i fins valorant. Quan ens vam poder retrobar l'any passat, amb motiu de la meva malaltia, va ser bonic poder-ne parlar. Em vaig emocionar quan em va dir que li sabia greu no haver-me escrit més i una mica com ho havia viscut. Quanta humilitat!
I en la mateixa línia em va compartir com se sentia en aquesta darrera etapa de la vida, i em sembla que ho puc dir. Amb molta senzillesa va dir que mirava enrere, revisava tot d'experiències que havia viscut, i s'adonava que ara hi hauria coses que les faria diferent. Em va impressionar tanta humilitat.
De petit, a l'Escolania, havia estat l'Ancià (una responsabilitat que s'assignava al qui feia de germà gran de la colla, perquè ens entenguem). I crec que aquest paper d'Ancià l'havia acompanyat tota la vida. Encara aquest any passat, a la infermeria, penso que exercia aquest paper en alguns moments. Per exemple, en plegar una infermera, va ser ell qui a taula va dir unes paraules de reconeixement en nom de tots. Li vaig dir que encara havia vist aquell Ancià de l'Escolania.
Vas ser un monjo fidel, P. Sebastià. Vas estimar molt l'Església i el País. Vas ser sensible als problemes del món, intentant estar al dia sense perdre el nord. Sempre amb aquella discreció, vas estimar molt Montserrat, la comunitat, els teus germans i nebots, Torelló i els antics escolans. De tot cor, gràcies! Descansa en Pau.
.jpg)
