Em costen aquests funerals

Els funerals aquí Uganda són un esdeveniment social important. Nombroses persones s’apleguen a la casa del difunt, que és on es fa tota la celebració i l’enterrament del cos. Ahir vam enterrar un professor de l’escola als 56 anys (aquí ja es considera una persona força gran, tot i que no encara per morir). Hi havia una gentada: de l’escola i treballadors del monestir, de la seva tribu, de la seva gran família, de l’església anglicana a la qual pertanyia, i polítics i altres representants.

Només algunes anècdotes perquè us ho pugueu imaginar. A l’entrada de l’esplanada de casa seva, uns hi van muntar la seva parada amb una gran foto d’una casa espectacular perquè la gent s’hi pogués fer fotos al davant (i així fer diners), en diuen un Photo Studio. Uns altres van muntar una carnisseria improvisada, i uns altres es van posar a vendre cebes. 

Durant la cerimònia de l’enterrament, de tant en tant s’interromp per anunciar algunes condolences. Això significa un petit text, però sobretot la quantitat de diners amb la qual volen ajudar la família a sufragar les despeses (un funeral aquí és caríssim perquè, a més de les despeses habituals, s’ha de donar menjar a tothom qui hi assisteix). 

Ocupen una estona llarga els parlaments de gent molt variada. Els representants polítics ho fan francament llarg, i aprofiten per parlar des de l’estat de les carreteres, a l’assistència sanitària, passant per qualsevol altre tema que els sembli d’interès per la comunitat. Rarament tenen tanta gent junta. Però entremig, es fan comentaris (i fins bromes) que no tenen res a veure amb el difunt i la família allà presents. Ahir alguns polítics es van qüestionar entre ells. Quan preguntes pel sentit d’això, la majoria de gent diu que fan campanya, però ho accepten perquè entenen que és una ocasió bona per als polítics per a donar a conèixer el treball que fan. 

Aquests funerals em costen, com podeu imaginar. Però no és per la part del funeral stricto sensu. És per tot l’embolcall al qual no estic gens acostumat.

Coses boniques d’ahir: quan un bon grup d’estudiants van portar el fèretre fins al lloc de la celebració. I quan vaig poder veure que el professor havia acabat el seu projecte del Programa Social: la construcció d’un galliner. Li quedaven per pagar 100,000 UGX (és a dir, 25 euros), però lògicament no els reclamarem a la família (que ara deu tenir un bon deute per pagar les despeses de l’enterrament). Ell preparava el projecte per a la seva jubilació, però almenys quedarà per a la vídua i els fills.

En el traspàs del P. Pius

Tots sabíem que un dia o altre havia d’arribar el traspàs del P. Pius (tenia 95 anys), però això no deixa de fer-lo especial. I més, en una persona que s’havia qüestionat tant sobre tot, inclosa la mateixa mort. 

Va ser un dels millors mestres que vaig tenir a Montserrat. Era professor de diverses assignatures de Sagrada Escriptura. En sabia molt, però en destacaria sobretot les actituds que ens transmetia: no conformar-nos amb allò que se’ns deia, sinó anar al fons de les coses. La recerca havia d’incloure deixar-se interpel·lar en tots sentits, fins i tot en aspectes que podrien semblar inqüestionables. 

Era un home inquiet, intel·lectualment i diria que també a tots nivells. Això el conduïa sempre més enllà en les seves reflexions, perquè mai no n’hi havia prou. Però penso que aquesta inquietud seva també era per a ell com un esperó, que fa avançar però incòmode en certa manera per a un mateix.

Estant a l’Àfrica, em va enviar correus ben bonics i alguns llibres. Algun d’aquests llibres força heterodox, perquè sabia que compartíem el gust per aquests materials que ens fan repensar qüestions importants de la fe.

Tota la vida el va fascinar la figura de Jesús de Natzaret. Desitjo que ara s'hi pugui trobar cara a cara en el Paradís. I que, finalment, totes les preguntes obtinguin resposta.

Gràcies, P. Pius.

Sortida cultural a Kampala

Aquest passat cap de setmana vam fer una excursió amb un grup d’estudiants a Kampala. Són els alumnes que han estat més implicats a l’hort durant tot l’any. Es demana a tots que hi ajudin una estoneta dos cops per setmana, i n’hi ha que hi van i n’hi ha que no. De tant en tant se’ls dona algun regal com a agraïment, però aquest superava les expectatives.

El missatge darrere d’aquesta sortida és potent. Penseu que estem en un país on predomina molt el favoritisme i l’amiguisme, molt sovint per sobre dels mèrits. Crec que el fet que es recompensi l’esforç i el treball constant és un missatge que val molt la pena!

Vam fer visites cultures guiades en les quals van aprendre història d’Uganda i van poder ampliar coneixements en diversos camps (vam visitar un temple Bahá’í, la mesquita construïda pel Gaddafi, el palau del rei de la tribu Buganda, un lloc de tortures de fa dècades…). Ho van valorar moltíssim!

Però personalment em quedo amb la impressió que em va causar veure com alguns d’ells (majors de 20 anys) vivien el fet de pujar per primer cop en un ascensor, o en unes escales mecàniques… o un que en un àpat em va dir que no havia utilitzat mai un ganivet i en volia aprendre. 

Sovint pensem en el contrast immens entre Europa i Uganda. Però també hi ha un contrast bestial entre la vida als poblats de les zones rurals i la vida a certes zones de la capital.

L’oportunitat de l’Advent

I el deixeble compartí:

- A vegades em costa sentir una alegria plena perquè em pesen alguns aspectes del passat com una llosa.

I el mestre: 

- T’escolto.

El deixeble continuà:

- Si tornés a néixer, faria coses d’una altra manera. Dono gràcies pel present per molts motius. Però hi ha episodis del passat que ara enfocaria d’una manera completament diferent.

El mestre respongué:

- Algú va escriure: “perdona’t per tot el que vas dir, fer i tolerar quan no sabies tot el que saps ara”. Em sembla que aquesta frase conté saviesa. Això no significa que justifiquis massa fàcilment els errors del passat, però sí que els miris amb una mirada comprensiva i compassiva. Continues viu, i has après molt: esforça’t al màxim perquè tot allò que has après del passat t’ajudi per viure de manera més autèntica. 

I el deixeble, àvid de més:

- Així, és possible tornar a començar?

I el mestre:

- Sí, però no pas de zero. Tens el sarró ple d’experiències. Que et serveixin per construir un present més positiu per a tu i per als altres. Justament tot el que has viscut és el que t’ha d’empènyer a ser millor. I no esperis: l’ara i l’aquí és el millor per recomençar.

Bon Advent!!!

Frase citada: https://twitter.com/majosevn

Final de curs

Aquesta setmana acabem el curs escolar, i els estudiants començaran en llocs molt diversos les pràctiques de l’ofici que han estudiat. Han estat setmanes intenses, amb moltes visites d’alumnes al despatx. Alguns venen per presentar la petició de rebre una ajuda del “Social Program”, i així poder iniciar un projecte que els doni ingressos en aquesta propera etapa. La conversa sempre val la pena: el seu futur, el context familiar… surten coses molt interessants. Altres venen per compartir abans de marxar de vacances. I a alguns els estic cridant jo per parlar dels seus problemes amb l’alcohol (darrerament hem tingut un grup que s’hi ha acostumat massa). La veritat és que fins i tot aquestes converses són maquíssimes. Ells entenen que se’ls vol ajudar, i ho viuen com un regal. Però de cor us dic que el regal més gran el rebo jo. Us podeu imaginar el privilegi de servir-los? 

I a partir de la setmana vinent, vacances. Em fa gràcia sentir aquesta paraula, perquè la llista de coses que m’agradaria fer aquests dos mesos (aquí són les vacances llargues de l’any) és tan extensa que serà impossible… però m’ho agafo “a l’africana”: faré el que pugui, i el que no pugui quedarà per més endavant. I no cal estressar-s’hi. M’agradaria prioritzar posar ordre en diversos aspectes, i visitar bastantes famílies en els poblats. Deixar-se acollir també és una manera d’estimar.

No tinc dubte que trobaré a faltar els alumnes. Però també tinc ganes que marxin, i així poder centrar-me en activitats que habitualment em resulta més difícil. Hi ha un temps per a cada cosa, i ara toca canviar d’activitats.

Foto: he posat el vitrall de la Visitació de Taizé. I és que aquesta escena em suggereix el que he experimentat aquests dies: com una visita es pot convertir en una benedicció del Senyor pel qui visita i pel qui és visitat. 

Coetanis

Aquí l’Àfrica em fa impressió sempre que conec algú de la meva edat. Inevitablement penso en els contrastos entre les seves vides i la meva. Em va passar a Nairobi, amb en Vincent, el director del “St. Benedict Children Centre”. Crec recordar que té tres fills, i està desenvolupant una tasca meravellosa per ajudar els nens del carrer. I em va passar també amb en Jude, el pare d’en Conard: un home que ha de treballar moltíssim per poder tirar endavant la família, i des de fa anys amb el repte de tenir un fill amb dificultats importants. 

Els coetanis africans que m’he anat trobant sempre han tingut vides més difícils que la meva. També acostumo a adonar-me del gran valor que té la lluita que han hagut de dur a terme per construir un futur. I sí, tinc la sensació que amb tot el que he rebut hauria de fer molt més. No em desanima, m’és un estímul a intentar fer més. 

Foto: en Vincent al centre per a nens del carrer, als slums de Nairobi.

Concert a Nova York per Tororo

Aquest diumenge 26 de novembre, a les 19h, el pianista Albert Cano Smit farà un recital de piano a la Klavierhaus de Nova York en benefici dels projectes d’Uganda! Em fa molt i molt feliç que hagi tingut la iniciativa de fer un concert per a nosaltres. L’entrada serà gratuïta, taquilla inversa, o sigui que tothom pot donar el que li sembli. I tots el beneficis aniran a parar a l’escola de Primària “Saint Margaret” del poblat de Pomede. És l’escola vinculada a l’Orphan’s Club, i té moltes necessitats: una cuina, una tanca per a l’escola, i mil coses més. 

Si teniu un amic a Nova York, no dubteu a fer-li-ho saber! L’Albert és un antic escolà de 27 anys, i és un prodigi del piano (aquí en vaig parlar). 

Moltíssimes gràcies Albert!!! Que Déu et beneeixi.

Adreça:

Klavierhaus, 790

11th Avenue

New York

Repertori:

J.S. Bach - Prelude and Fugue in C Major, WTCI

J.S. Bach - Prelude and Fugue in G minor, WTCII

Fanny Mendelssohn - Melodie, Op. 4 No. 2 (1847)

C. Debussy - La plus que Lente

Fanny Mendelssohn: Über allen Gipfeln ist Ruh from Six Lieder, Op. 7 (1835), arr. Albert Cano Smit

Olivier Messiaen: “Le baiser de l’enfant Jésus” from Vingt regards sur l’enfant Jésus (1945)

Ludwig van Beethoven: Sonata No. 32 in C minor, Op. 111 (1821-1822)

Foto inicial: ©2020 Chris Lee