Aquesta setmana acabem el curs escolar, i els estudiants començaran en llocs molt diversos les pràctiques de l’ofici que han estudiat. Han estat setmanes intenses, amb moltes visites d’alumnes al despatx. Alguns venen per presentar la petició de rebre una ajuda del “Social Program”, i així poder iniciar un projecte que els doni ingressos en aquesta propera etapa. La conversa sempre val la pena: el seu futur, el context familiar… surten coses molt interessants. Altres venen per compartir abans de marxar de vacances. I a alguns els estic cridant jo per parlar dels seus problemes amb l’alcohol (darrerament hem tingut un grup que s’hi ha acostumat massa). La veritat és que fins i tot aquestes converses són maquíssimes. Ells entenen que se’ls vol ajudar, i ho viuen com un regal. Però de cor us dic que el regal més gran el rebo jo. Us podeu imaginar el privilegi de servir-los?
I a partir de la setmana vinent, vacances. Em fa gràcia sentir aquesta paraula, perquè la llista de coses que m’agradaria fer aquests dos mesos (aquí són les vacances llargues de l’any) és tan extensa que serà impossible… però m’ho agafo “a l’africana”: faré el que pugui, i el que no pugui quedarà per més endavant. I no cal estressar-s’hi. M’agradaria prioritzar posar ordre en diversos aspectes, i visitar bastantes famílies en els poblats. Deixar-se acollir també és una manera d’estimar.
No tinc dubte que trobaré a faltar els alumnes. Però també tinc ganes que marxin, i així poder centrar-me en activitats que habitualment em resulta més difícil. Hi ha un temps per a cada cosa, i ara toca canviar d’activitats.
Foto: he posat el vitrall de la Visitació de Taizé. I és que aquesta escena em suggereix el que he experimentat aquests dies: com una visita es pot convertir en una benedicció del Senyor pel qui visita i pel qui és visitat.
